Fotografia de l'antiga fàbrica ca l'Agut de Terrassa

Fotografia de l’antiga fàbrica ca l’Agut de Terrassa | Arxiu Sant Rius

El temps dilueix massa coses. Cada dia que passa –més encara, arran la forta crisi derivada de la COVID19– arribo a concloure que ens cal revisar un munt de conceptes i valors. Sense adonar-nos-en, la societat s ́ha tornat molt més agnòstica. A l ́extrem que tot aquell que pretén recuperar tradicions i/o costums ancestrals és titllat de carrincló o desfasat. Faig aquest planteig durant el capvespre del dia primer de desembre, festivitat de Sant Eloi. De passada, vull dir que era –i segueix essent, mentre no s ́aboleixi—el patró del ram metal·lúrgic de Terrassa. Un ofici que, juntament amb el tèxtil, tingué un fort arrelament al nostre teixit social/urbà. Si, en aquest darrer cas, ben bé tot se n ́ha anat en orris, el metall no ha pas desaparegut del tot.

Com a exemple, citaré dues grans empreses -una de cada sector- on treballaven centenars de treballadors a tot drap. Com no recordar -a la Terrassa “gris” de principis del segle passat- les firmes Agut i Torredemer? Al lloc on hi havia la fàbrica de la primera, s ́hi alça avui un gran supermercat alimentari. Mentre que, en l ́altre cas, es va produir una forta remodelació urbanística: amb l ́actual Passeig de les Lletres i un conjunt immobiliari que fa molta patxoca.

Retornant al sant del dia, tenia els seus goigs. Una mostra de cultura religiosa popular, plenament relacionada amb la literatura del poble, l ́antropologia i l ́etnomusicologia. Tal com es coneixen a hores d ́ara, sempre van seguits de pregàries litúrgiques invocant un sant, cantades en algun ofici a memòria del mateix. Aquesta definició té al paternitat de na Dominique de Courcelles, , paleògrafa, restauradora arquitectònica i arxivera francesa. Tota una autoritat en la matèria. De petit, havia anat a l ́escola de Dom Gerardo i la seva esposa Lluïsa, al carrer de Watt (entre Arquimedes i Galileu). Just davant, hi havia les oficines la constructora Pagès, el propietari de la qual era el president del gremi corresponent. Per Sant Antoni, el patró, feien una concentració –a migdia– al bell mig del carrer, menjaven coca amb mistela i se n ́anaven a fer un bon tiberi a l ́Hostal del Fum. Una cosa semblant podríem dir pel que fa referència a fusters i ebenistes, arran la festa de Sant Josep.

Quins temps aquells! Ara bé, arribant a la metal·lúrgic, la “palma” se l ́enduia ca l ́Agut, el propietari de la qual era home de fortes arrels religioses i feia per mantenir viva la flama i el record rebut dels seus ancestres... En aquest sentit, plantejo recuperar bona part de tradicions que el temps ens ha fet perdre. De ben segur que, al llarg del “sidral” que estem vivint, tindríem una perspectiva diferent i més positiva a la recerca de trobar –tots plegats– la millor manera d ́afrontar-la i vèncer-la. Ja no queden empreses amb aquell gruix d ́empleats. Tanmateix, sí considero, valoro i tinc en forta estima un munt de manyans, serrallers, metal·listes, ferrers, soldadors, valvulistes, etcètera. Crec just retre ́ls un reconeixement en tota regla…

Alhora que emplaço la classe política dirigent per tal que es “trenquin” el cervell per tal d ́establir mesures i acords puntuals que evitin la lenta desaparició d ́un teixit productiu totalment necessari. Entestar-se en reviure esquemes d ́alegria en base a bars, turisme, gresca i poca empenta ja hem vist que no ens mena enlloc. Tot penja i s ́aguanta per un fil. Al moment que –per desgràcia– arriba un sotrac del volum del Coronavirus, no és acceptable lamentar-se bo i dient que el problema és global o mundial. Cal evitar la via de la no prevenció, fent volar coloms i emparant-se en la tesi que la UE ens ho arranjarà tot. De moment, encara que hagi de suportar la brometa d ́algun amic que em titllarà de “beat” o religiós, tant de bo que Sant Eloi ens ajudi a tirar endavant. Visca el seu ram local.

Per molts anys !…Ací si que “qui dia passa any empeny”. Amb pit i collons. Agraeixo el WhatsApp –avui– d ́un antic company i amic del col·legi dels salesians que se ́n va anar –com tants d ́altres– a pencar, com un lladre, a ca l ́Agut. Textualment em deia: “essent avui la diada de Sant Eloi, quins bells records em porta la meva època de ca l ́Agut !”.

Nou comentari