Aquest és un altre cas d’amnèsia del treball de les dones que van ser pioneres en el seu domini i que han estat oblidades per la història. La terrassenca Elena Salvà (1926-2007) va obrir a l’Hospital de Sant Llàtzer el primer centre de fisioteràpia de Catalunya i, possiblement, de l’Estat espanyol a finals dels anys cinquanta del segle passat. Però és que, a més, va engegar el 1963 la primera escola catalana de l’especialitat a l’Hospital de Sant Pau i, el 1969, va crear el seu propi institut per a deformitats vertebrals a Barcelona, que encara funciona i que introduïa les tècniques més avançades després de viatjar per mig Europa. És, per això, que el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya ha iniciat els tràmits perquè la ciutat de Terrassa li dediqui un espai de memòria a la ciutat, de la mà dels metges Enric Sirvent i Josep Maria Comelles i la intermediació del fisioterapeuta terrassenc Albert Pérez, que ja s’han reunit amb l’alcalde, Jordi Ballart.
La filiació plenament terrassenca d’Elena Salvà l’han redescobert Sirvent i Comelles a partir del seu llibre La fisioteràpia a Catalunya (1957-2025). Etnografia d’una professió (Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, 2025; en paper i digital) i que, de fet, recorre des dels seus inicis aquest treball de Salvà i n’han extret una fitxa a part on es detalla aquest origen egarenc d’una figura amb dimensió internacional.
Una dimensió amagada en la seva disciplina
“Era una dona superemprenedora, superlíder”, ens explica Sirvent del seu tarannà després d’haver fet aquesta recerca. “Però dones així potents, que comencessin, que engeguessin la fisioteràpia, això estava amagat”, posa en relleu d’una reivindicació sobre la seva importància en aquesta disciplina, tot remarcant que no se sabia “la seva dimensió”.
Sirvent, que a més afegeix a la seva dedicació professional la d’etnògraf, ha estat durant tres dècades professor de fisioteràpia de l’Escola Universitària Gimbernat de Sant Cugat del Vallès. “A ella, la vaig conèixer un parell de cops que va venir a l’escola a fer uns seminaris”, recorda de Salvà. “La vaig conèixer entre passadissos, de saludar-la i parlar-hi un momentet. Però en el món de la fisioteràpia sempre se l’ha conegut com la que va portar el mètode aquest de la columna, l’Schroth. Però aquesta part seva, de Terrassa, tan egarenca, no la coneixia”, confessa l’investigador, cerdanyolenc nascut a Sabadell i, actualment, resident a Sant Quirze del Vallès.
Un espai precursor per a tractar la poliomielitis
Elena Salvà Bruguera, filla petita d’un empordanès de Corçà i d’una terrassenca, va estudiar a les Carmelites i va practicar l’hoquei sobre herba amb el CD Harmonia Egara, actual Club Egara, abans de ser voluntària de l’Hospital del Tòrax terrassenc (actual Parc Audiovisual de Catalunya), que la va portar a fer-se infermera (ATS). Com a treballadora a l’antic Hospital-Casa Caridad de San Lázaro, va començar a tractar infants dins l’establiment afectats de poliomielitis i el 1957 va obrir un primer espai pilot com a Centre de Rehabilitació de Terrassa, pioner a Catalunya. Aquest es trobava en un petit annex, entre l’Hospital i l’antiga Clínica del Remei. Alhora, portava aquests nens en cotxes de línia a l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona perquè els visitessin en casos més complicats cirurgians i neuròlegs.
Després d’una formació específica a Copenhaguen, el 1959 va ampliar el centre amb instal·lacions més apropiades, que incloïen escola, menjador infantil, solàrium i activitats de teràpia ocupacional per a cinquanta pacients interns i cinquanta d’ambulatoris. El precedent de la tasca que avui acompleixen a la ciutat, per exemple, les fundacions de LaFACT, Prodis o Ampans i que s’ha consolidat amb l’Escola Universitària d’Infermeria i Teràpia Ocupacional de Terrassa (EUIT). I que, en aquest cas, anava acompanyat de la també terrassenca Anna Forns Gibert (1929), considerada la primera terapeuta ocupacional titulada catalana i que sí que ja compta amb una entrada a Wikipedia, cosa que encara no existeix per a Salvà.
Era l’empenta de Salvà la que feia possible que amb mecenes, a través de l’Institut Industrial, i festivals ciutadans s’aconseguissin prou diners per a aquestes instal·lacions. L’ampliació, valorada en 600.000 pessetes, va ser factible alhora gràcies a la subvenció de la Dirección General de Sanidad del règim de Franco, que la infermera obtenia pels seus contactes amb personalitats espanyoles en els seus viatges a Dinamarca. A canvi de l’ajuda, el centre terrassenc també havia d’atendre persones amputades, hemiplègiques o reumàtiques.
De la intervenció de l’OMS a l’actriu Katia Loritz
I la seva influència s’anava eixamplant amb les seves estades en altres instituts especialitzats de Suècia i Alemanya, on s’acabaria diplomant en aquest últim país en recuperació de la columna vertebral. Aquesta influència arribaria fins al punt que, quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va comminar el 1962 el règim franquista a una vacunació massiva de la poliomielitis que afectava fortament la població infantil, entre els professionals escollits per a la campanya en destacava la tasca de Salvà com a fisioterapeuta i el seu centre de rehabilitació.
“El centre va tenir tanta repercussió, que en aquesta visita de l’OMS per estirar les orelles al Franco perquè vacunés la gent, s’incitaven alguns hospitals i centres on es considerava que es feia molt bona atenció als nens amb pòlio, amb noms com el de l’Elena Salvà”, destaca Sirvent. Una cosa que li va servir per ser l’única becada de l’organisme per a seguir un curs especial de paràlisi cerebral i reeducació de la columna vertebral a Hèlsinki.
Entremig, se succeïen els actes benèfics a la ciutat per continuar ajudant el centre, com la vinguda el 15 d’abril del 1961 de l’actriu suïssoalemanya Katia Loritz establerta a Espanya, que s’havia fet famosa amb la pel·lícula tres anys abans Las chicas de la Cruz Roja. Loritz se’n va anar personalment a vendre productes de bellesa a l’adrogueria Armengol, quan era a la rambla d’Ègara, davant del mercat de la Independència. Els diners recollits s’utilitzarien per anar configurant l’equip interdisciplinari volgut per Salvà amb tallers d’impremta, fusteria, cistelleria, marroquineria o electrònica per a la reinserció. Aquest equip interdisciplinari estava format per metges especialistes, terapeuta ocupacional, terapeuta del llenguatge, quatre mestres i una infermera-secretària.
Les cròniques de l’època al Tarrasa Información, amb articles del José María Salillas, lloaven la tasca del centre descrivint els infants jugant “amb carros i bicicletes per guanyar mobilitat”. Ara bé, la perspectiva de Salvà i de l’alcalde de l’època, Josep Clapés, un franquista convençut, en la gestió d’aquest centre a l’Hospital de Sant Llàtzer van acabar xocant. “L’any 1963, Salvà, per desavinences amb l’alcalde, va acabar marxant”, detalla Sirvent, que recorda que li va traspassar la seva funció a l’infermer Josep Garcia Pastor, que era qui ja la reemplaçava puntualment quan la directora continuava els seus estudis a l’estranger.
La primera escola de l’especialitat i el seu institut a Barcelona
Salvà va seguir vivint al carrer de Nicolau Talló, 104, a Ca n’Aurell, fins al 1965 amb les seves filles Maria Antònia Quera, nascuda el 1954, i Glòria Quera, que és del 1956. Totes dues són, alhora metgesses. La primera, neuròloga a França i, la segona, osteòpata, que amb el seu marit Manuel Rigó es fan càrrec des del 1986 de l’institut que la seva mare va fundar al seu nom a Barcelona per a deformitats vertebrals.
Però en el moment en què es va desvincular del centre terrassenc, Salvà també va aprofitar el curs 1963-1964 per a obrir, conjuntament amb el traumatòleg Vicenç Bosch, la primera escola a Catalunya de fisioteràpia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau barceloní. Durant tots aquests anys, va continuar formant-se en centres alemanys, belgues i francesos, tot convertint-se en una autoritat europea del tractament de l’escoliosi abans de posar en marxa el seu institut propi el 1968, aplicant el mètode Schroth que, en comptes de fer grans operacions i posar grans ferros, consistia sobretot a fer exercicis.
Bona part d’aquesta informació, Sirvent la va obtenir de la mallorquina María José Gil Carrillo, que acabaria sent una de les successores en fisioteràpia de Salvà i li va fer una sèrie d’entrevistes que va transcriure, a més de conservar una caixa plena d’articles del Tarrasa Información amb els seus orígens egarencs.
“La memòria de totes les dones fisioterapeutes, aquesta professió feminitzada, va quedar sota l’estora”, remarca Sirvent sobre aquestes precursores. “Perquè els que van triomfar eren els homes, que tenien més hores i no havien de cuidar la canalla”, desenvolupa l’etnòleg, que recorda que hi ha excepcions com la sueca June Nystrom. De fet, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya atorga un premi al seu nom, que el mateix Sirvent va obtenir el 2016. A títol pòstum, Salvà -que va morir el 2007-, va rebre el 2019 el reconeixement de la Societat Internacional de Tractament Ortopèdic i de Rehabilitació de l’Escoliosi (SOSORT).
El centenari del seu naixement i un reconeixement a la ciutat
Un concurs de circumstàncies fa que, el proper 16 d’octubre, es compleixi el centenari del naixement de Salvà. I això coincideix amb la demanda del Col·legi de Fisioterapeutes feta a l’Ajuntament de Terrassa. “Cal destacar la seva defensa del rol de la fisioteràpia abans que l’Estat la reconegués”, s’exposa en la fitxa complementària del llibre de Sirvent i Comelles. “Segons el nostre criteri, en una professió feminitzada com aquesta, un espai de la seva ciutat que la recordi resultaria un acte de recuperació de la seva memòria i alhora de reconeixement de la professió”, conclouen com a petició en aquesta fitxa.
Com va anar la reunió el passat 27 de juliol amb l’alcalde Ballart, en què hi van assistir Sirvent i el terrassenc Pérez? “L’alcalde ens va dir que un carrer no ho sabia, perquè ja n’hi ha un que es diu Salvà (Doctor Salvà, a Ca n’Aurell mateix)”, ens revela Sirvent. “Però diu que mirarà altres propostes i que hi haurà un reconeixement segur”, ens trasllada d’aquella conversa, precisant que podria ser “un espai emblemàtic o algun premi de la ciutat”. “Sí que va agafar el compromís de mirar-s’ho amb molts bons ulls”, diu satisfet.
Hi ha una anècdota que corrobora el terrassenquisme de Salvà, tot i que la segona part de la seva vida la passés a Barcelona. “Ella es va considerar sempre terrassenca, va reivindicar el seu egaranquisme“, subratlla Sirvent d’una xerrada fa poques setmanes amb la seva filla petita Glòria. Salvà, emfatitza, també era molt culer. “Era seguidora de l’hoquei i seguia el Xavi Hernández (l’excapità terrassenc del Barça de futbol)”, recalca l’etnòleg. “I la seva filla m’ha dit que, si ara estigués viva, seria fan del Dani Olmo (el terrassenc del Barça integrant de la selecció espanyola guanyadora del recent Mundial). Això és un titular gairebé!”, s’exclama l’etnògraf que la vol treure de l’oblit com a campiona de la fisioteràpia.
