Un encara recorda aquell eslògan i reivindicació “OTAN, NO!”. Que després ens portaria a un altre, “NO, A LA GUERRA!”, referit a la invasió d’IRAQ. L’OTAN, sobretot, per aquells que no volíem participar en cap bloc militar, ni al servei dels interessos militars, ni en participar en invasions i conflictes estratègics, al servei dels poders fàctics econòmics, i al servei de la indústria de les armes.
Alguns ho defensaven tot dient que era una estructura militar de caràcter merament
defensiu, i que ens protegiria de qualsevol enemic extern, o sigui, Rússia o la Xina.
Sobretot, la gran majoria dels partits i organitzacions anomenades d’esquerres, no
volien que Espanya, hi entres. Però com sempre els cagadubtes i defensors dels
interessos fàctics de sempre, el PsoE-Psc, els va faltar temps per a incomplir allò que
sempre havien dit i afirmat, i van passar del NO ferm, al d’entrada NO, i al final
demanant per pietat l’entrada per a defensar els interessos nacionals i fent proclames
patriòtiques, i envoltats amb la bandera. Inclús van fer l’afirmació, que seria una
manera d’evitar qualsevol involució de l’exèrcit espanyol, tot recordant, l’intent de cops
d’estat del 23 F. És més, el dia abans del referèndum , en la jornada de reflexió, va
tenir de sortir el president del govern, Sr. Felipe González a demanar per pietat el vot
favorable, incomplint totes les normes establertes, ja que les dades que disposaven
donava una majoria al NO. Al final, al conjunt d’Espanya el resultat favorable va ser
mínim, i Catalunya i Euskadi va guanyar de forma rotunda el NO.
I al llarg del temps aquells que consiràvem que l’únic perill de veritat era l’OTAN, pel
seu esperit bel·ligerant i perillosa, i que l’enemic no eren ni els russos, ni els xinesos. I
que atenen al comportament dels EEUU, que sempre en nom de no se sap quina
llibertat, es dedica a complicar la vida a tothom, implicant-nos en tots els merders on
es fiquen. L’OTAN és el seu paraigües i eina al seu servei. Ens comporta més despesa
militar a cada estat membre, hi l’importa tres cogombres lo de la defensa de la llibertat
i la democràcia, on estats com Turquia, son el millor exemple d’una estratègia
interessada, que només respon a garantir una força d’atac, expansió i intimidació per a
garantir la seva supremacia i la del model econòmic imposat.
I exemples en tenim per donar i vendre, Iugoslàvia, Iraq, Afganistan, Síria, Líbia… I
ara, correm el risc de que pels interessos dels EEUU, acabem en algun merder pel
tema d’Ucraïna.
Portem dies en un estat de desinformació estratègica, on la notícia permanent a tots
els mitjans de desinformació, és la invasió diària d’Ucraïna, amb imatges d’armament,
moviments de tropes, reunions dels dirigents polítics occidentals amb Putin, i així cada
dia inflamant el tema. Llavors apareix la ciutadania del país afectat, on tot està tranquil,
cap sensació, ni interès en el tema. Bé, a excepció, d’aquelles imatges on es veuen
alguns ciutadans i ciutadanes fen pràctiques militars amb armes de fusta, i els dirigents
del país fen proclames patriòtiques per a donar-nos la sensació de un conflicte
imminent. Els EEUU cada dia parlen d’invasió ja prevista al dia següent, envien
algunes tropes, poques, a Polònia, i així anem entretenint al personal occidental. Això
si, després tothom parla de la diplomàcia, lo bons que som els occidentals i lo dolents
que son els russos.
I Espanya, que es capaç de fer el ridícul fins on faci falta, sobretot, per part d’un
govern titella i de dretes incapaç d’imposar un criteri mínimament raonable, recupera
aquella gran farsa que va ser l’ingrés a l’OTAN. Comencem a enviar una fragata i
quatre avions perquè no sigui dit, amb uns costos econòmics importants, tot saben que
si de veritat hi ha una guerra, no serviria de res la nostra participació.
És evident que Putin, no és un demòcrata, ni un gran defensor de les llibertats, però
sap jugar perfectament a promoure el nacionalisme rus com ningú, sap que la seva
ciutadania no acceptarà que siguin maltractats com quan es va ensorrar la Unió
Soviètica. On Occident amb EEUU al capdavant, van menystenir l’Estat rus, tot parlant
de guanyadors i perdedors. I per desgràcia nostre, estem parlant d’un Estat fortament
armat i amb armament nuclear.
I això vol dir, que qualsevol sonat dels EEUU o de Rússia, se li poden creuar els
cables, i anar jugant a soldats irresponsables, i al joc de l’amenaça permanent, algú
acabi equivocant-se i tinguem una desgràcia.
Al final de tanta comèdia lírica, i sense voler, en cas d’esclatar un conflicte, els que ho
pagaran car seran els ucraïnesos de forma directe, i com sempre els estats europeus,
que patirien una guerra directe d’imprevisibles conseqüències, greus pèrdues
econòmiques, més misèria i precarietat, i el pitjor, les vides humanes que puguin patir-
ho. I com sempre, els EEUU ben lluny, emmerdant a Europa i deixant penjada de
forma efectiva a la mateixa Ucraïna. I tranquils, que quan no tinguem gas, vindran ells i
ens l’oferiran molt més car i les seves indústries en seran les més beneficiades, com
sempre.
I al final de tot, els grans guanyadors, la indústria d’armament, els poders econòmics i
els seus afins. I els perdedors, els de sempre, la ciutadania ignorant, i els treballadors i
treballadores que ho patiran de forma directe.
A qui li convé tot aquest discurs militarista i de confrontació? A nosaltres segur que no,
ni a Catalunya, ni a Espanya, ni al conjunt de ciutadania europea. Avui, se suposa que
som la societat més informada, saturada, però més enganyada. Un altre perill, amb
certa incapacitat de sentit crític i de posar tota aquesta informació en qüestió.
No vull cap guerra, ni m’interessen els discursos patriòtics, ni tinc enemics ni a
occident, ni a Rússia. Bé, si que tinc uns veritables enemics, i els tenim ben a prop,
tots els facinerosos de l’extrema dreta, els franquistes i les institucions corruptes
d’aquest Estat. Això si que em preocupa de veritat, i no les bajanades de suposades
guerres que només és l’entreteniment de quatre tarats que els convé escalfar
l’ambient.
Per tant, menys OTAN, menys militars, menys armament, menys despeses militars,
menys tarats i menys fotos. I més habitatges, més feina, més llibertat, més respecte
als drets humans, menys misèria i precarietat, més solidaritat i ajut mutu, més
fraternitat, i més respecte a les persones nouvingudes…, i així una llarga llista de
mancances.
Recuperem de nou, “l’OTAN NO!”, “GUERRA INTERESSADA, TAMPOC!, el sentit
crític i no ens creiem tot el que ens diuen. I el que vulgui una guerra, que la faci amb
armes de fusta dins a casa seva, i si pot ser, sense molestar als veïns.
Salvador Pérez Riera
