Fa cosa d ́un mes hem conegut el “festeig” entre La Caixa i Bankia. Em sobta molt que, al bell mig de la pandèmia, un projecte tan disbaratat segueixi endavant. A banda que no puc entendre ni acceptar -dessota cap excusa- les ingerències del món polític en un tema estrictament financer. “A cada u, el seu!”

L’actual crisi sanitària ha provocat un desgavell sense precedents en la nostra història. Comerços i empreses han de seguir endavant amb les mateixes despeses. Sense el flux de “cash” per a fer-hi front. La situació s ‘ha extremat tant que el pànic d ‘un probable tancament voletegi pel terrat de molts d’ells.

El pitjor de tot rau en que ningú no ensuma -ni de bon tros- una fi propera del caos a curt termini. En aquest punt, només tenen dret a fusionar-se els bancs? Qui ens impedeix considerar mínimament altres sectors? Ja no parlo de caixes d ‘estalvi perquè, a la pràctica, no en queda cap. Acoblar, sumar, combinar i/o fusionar empreses pot presentar avantatges.

Centrats a compartir guanys amb economies d ‘escala, la fita caldria orientar-la a reduir costos d’estructura. A explotar allò que se’n diuen sinergies. Com es podria recuperar el promig de facturació anterior a l’esclat d ‘aquest malson? Tot no es pot reduir pas a l’opció del teletreball o a deixar-se portar per la tesi del “qui dia passa, any empeny”.

Creuats de braços, les coses no s ‘ajustaran per art de màgia… A més, cal ésser valents a l’hora d ‘establir diagnòstics. No ens ha de fer por dir que el món dels serveis potser estava massa sobredimensionat. O que la via turística s’havia endormiscat bo i pensant que el “mixing” de sol i platja ho arranjava tot. Altres països de l’àrea mediterrània es van espavilar i van dur a terme inversions orientades a renovar-se. En una visió panoràmica global i salvant possibles excepcions, vivíem rebé. Sovint ens podíem permetre un viatget, una tournée amb l ¡Imserso pels jubilats, un cap de setmana a la neu o en un càmping. Tal vegada, tanmateix, sobraven agències de viatge. I, més encara, atès que Internet ens dóna opció a practicar allò del “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”

No puc oblidar les grans cadenes de distribució, els grans magatzems, els locals d’oci nocturn, els bars i locals de restauració, etcètera. L’aplicació de la teoria del “fusionar-se o morir” podria induir a fusions ben programades, de les quals se ‘n trauria profit… A tall d ‘exemple, sé de despatxos de notaria que han fet el pas de sumar esforços. És clar que, després del la baixada d ‘activitat en el tema immobiliari -arran la crisi de 2008- s ́entén fàcilment. Tampoc no penso desaprofitar l ́avinentesa d ́anar contra la classe política del país. Per què no “fusionem” -d ́una punyetera vegada- Senat i Congrés dels diputats? Entenc que els parlaments (central i autonòmics) haurien d ́ alleugerir “càrrega” humana, burocràtica i retributiva. Al parlament català, per exemple, hem vist -per TV, durant la pandèmia- sessions a menys d ‘un terç del seu aforament. I res no s ́ha pas desmarxat. A més d ‘un personatge que viu d’aquesta “moma” no li agradarà llegir-me. Seguiré pensant que té la pell molt fina. I, en qualsevol cas, ara no se m ́encén la bombeta -en català- d’un adagi castellà: “quien se pica, ajos come”. Plantejant la qüestió educadament i en format sorneguer, estic habilitat per a dir la meva.

Nou comentari