Estic desconsolat i desolat. No em sé avenir a la mort de na Maria Marcet i Bonet. Religiosa carmelita del col·legi Santa Teresa de Jesús (a Terrassa). Era cosina-germana d ́uns meus cosins. Per tant, no ens “tocàvem” gens… La realitat, emperò, diu que ens en consideràvem.
Gairebé tenia més tracte amb ella i alguns dels seus germans que no pas amb els cosins reals i algun germà propi. De fet, hi ha un adagi que diu “a per tot se ́n fan de bolets, quan plou”. Oi? No tenia gens clar el títol del meu article. Quan em passa això, no trobo la font de la inspiració. La ploma se m ́entrebanca i estic espès. Finalment, tanmateix, la “clau” me la dóna en Miquel Martí i Pol. Tibar –un cop més– del seu “llibre d ́absències” esdevé un acaronament i un cabal de pau i serenor.
Aquests dies de “confinament”, he retrobat la seva poesia i la de molts altres autors. Proclamo que em va de conya i entenc que tots hauríem d ́emprar-la com a medecina. És “massa” ! De fet, tinc alguns amics habituals (de correu i WhatsApp) amb els quals en comparteixo. És en aquest punt que vull recordar na Maria com una de les meves quatre o cinc millors “proveïdores” de material per aquestes vies.
La fondària de tot el què ens intercanviàvem valia el seu pes en or… La qual cosa pressuposa, òbviament, que la trobaré a faltar, molt i molt. Entrant plenament en textos del poeta de Roda, “repto el silenci des del seu silenci. Així, l ́espai d ́ella mateixa que acaba de guanyar és lliure de tota servitud. Només l ́intim combat de la mort es justifica perquè –d ́ell– en pervé força i misteri.
Tot és excés en el mudar dels homes i, al capdavall, descobrim amb sorpresa que, fet i fet, l ́essencial s ́amaga. Ho fa rere el gest repetit sense peresa. Rera el somriure que ens infon coratge. I, sobretot, rere l ́amor que es dóna sense exigir favor ni recompenses”. El nucli d ́aquest poema impressionant retrata –al mil·límetre—allò que era i escenificava na Maria. Una dolçor, una bonhomia, una coherència, un rigor, un somriure i una infinitat de valors amb molts quirats. Tot ho embolcallava amb la profunditat de la seva mirada, penetrant i amistosa. Per diferents conductes, em consta que això que escric ho palesava amb escreix. Som davant d ́una d ́aquelles persones que trobarem a faltar… I no pas molt, sinó moltíssim.
Ens l ́han pres sobtadament quan encara no tocava. Tenia molta feina “pendent”, tot i que està clar que la deixa en bones mans. Mentrestant, ens envolta la voràgine malaltissa d ́uns dies de fort neguit. Al bell mig d ́aquest entorn, descobreixo l ́estupidesa insensata d ́un munt de gent que mai no s ́atura. No troba un sol moment per a bastir una reflexió en profunditat sobre el sentit vital. El nostre personatge d ́avui encarnava un rol pacient i exemplar. Ja no es tracta de posar sabó on no és necessari. La realitat cal pintar- la contundent. Sense escarafalls. Sempre he mantingut que els homenatges cal retre ́ls en vida.
Avui, no serà una excepció. Des de la fe, però, intento abrusar-me al gresol espiritual. Bo i cercant aquell coratge que em pugui menar a la troballa de la creença pasqual. Enguany, de ben segur que no la podrem celebrar en condicions. Ho fa la Maria, per nosaltres, anteposant-se –amb l ́entrega del propi cos– a la vivència pasqual, després d ́una “quarantena” duríssima. Ens emmena cap a l ́alba i envers l ́empeltament amb una vocació religiosa que ella va exercir exemplarment. Amb un esperit de servei continuat digne d ́admiració. El meu condol més sentit al conjunt de les seves dues “famílies”: la de sang i la religiosa. Que al cel ens puguem retrobar
