Pantà de la Xuriguera

Pantà de la Xuriguera | AMAT, autor: Carles Duran

Les fortes i continuades pluges que van agreujar les deficiències estructurals inicials, la nit del 23 al 24 de febrer 1944 es va esfondrar el pantà de la Xuriguera (o Xoriguera, Lago Gran, Llac Gran), amb set víctimes mortals i incomptables danys materials, especialment greus en els conreus. Per atzar, o potser no, les aigües del riu Llobregat havien arribat el 3 de juliol de 1943, després de nou anys de treballs i esforços, de Mina, Ajuntament i l’Institut Industrial, per assolir l’obra de tan magna envergadura. Des d’aleshores amb aquesta conducció, la ciutat va quedar alliberada del malson de la manca d’aigua. Amb uns altres tempos, l’esfrondrament de la Xuriguera -set mesos després- hauria estat un veritable malson. Avui, les restes del Lago Gran -grans peces de mur- es poden trobar a la riera de Gaià i la de Sant Jaume centenars de metres aigües avall, fins i tot quilòmetres.

Per saber-ne una mica més

A finals del segle XIX, el 31 d’octubre de 1898 havien començat les obres de construcció del pantà de la Xuriguera (Lago Gran o Llac Gran), amb capacitat per a 1.200.000 m³ d’aigua, que s’acaben el 1902. Es solucionavam en part, un dels mals endèmics, la manca d’aigua suficient pel consum públic i privat, de particulars i empreses. Va estar dempeus 32 anys.

Les morts

El col·lapse de la presa va provocar la mort de tots els membres de la família que vivien a l’anomenat “Molí de Can Gonteres” a tocar de la Riera de Gaià, camí natural de l’aigua del pantà. Parlem d’un total de set persones. Ho explica l’Arxiu de Terrassa en un fil de Twitter molt interessant que posa llum als fets.

Les víctimes foren: Baltasar Noguera Illa (43) i Loreto Rosas Armengol (35), i llurs fills Marcel.lí (15) i Núria (8); l’avui Baltasar Noguera Illa (67); junt amb el treballador Antoni Farrús Valls i Júlia Rodríguez Urieta, que es trobava a la caseta del guarda dels dipòsits.

De les víctimes se’n parla abastament al diari “Tarrasa” del dia 26 de febrer. La notícia de l’esfondrament es va conèixer a mig matí del dia 24 atesa la distància del pantà amb el conjunt urbà de la ciutat.

El pantà havia estat zona d’esbarjo pels terrassencs i terrassenques de bona part del segle XX. Molts nens i nenes feien el que s’anomenava semicolònies estades d’un dia a la zona per coneixer-la i estar en contacte amb la natura. El paisatge era idí·lic per gaudir-lo.

Tanmateix, després del seu col·lapse no fou mai més reedificat. La causa judicial finalitzà amb el seu sobreseïment el 16 d’agost de 1947 sense cap depuració final de responsabilitats.

Nou comentari