El reportatge sobre la pagesia s’emmarca en la Revolució Verda, un dels cinc grans temes que han marcat el darrer quinqueni, els cinc anys de vida de Món Terrassa, que va néixer el setembre de 2016.
La foscor del sector agrícola de Terrassa també s’estén al forestal ja que les 4.000 hectàrees de bosc pateixen per la combinació d’una presència humana invasiva, la insuficiència d’ajuts i la manca de cultura. “Avui en dia el preu que et paguen per la fusta que pots comercialitzar d’un aprofitament és el mateix que et donaven al 1970 però les despeses de benzina i maquinària han pujat molt”, apunta Jordi Juan Serrahima, tècnic de la cooperativa Agroforestal Vallesana i de l’Associació de Propietaris per a la sostenibilitat de les finques agrícoles i forestals de Matadepera i Terrassa.
Professional d’ençà del 1990, explica que cada vegada que enguany han tallat a finques de la comarca, han rebut denúncies de la gent, “que pensa que comets un crim. Quan fem una actuació al bosc i hi queden restes de brancada, truquen als Mossos o als agents rurals i et diuen que ho has de netejar i ets ancionen però és el pitjor que pots fer. Si volem que els arbres es vagin regenerant i tornin a créixer, la matèria orgànica s’hi ha d’anar podrint dins”.
El tècnic de la cooperativa Agroforestal Vallesana, que recorda que abans s’aprofitava tot de l’alzina -la llenya petita, els torrats pels forns de pa “i quan es feia una tallada el bosc, quedava més bé perquè es treia tota la brancada, la gent cremava a casa…”, lamenta la imatge idíl·lica construïda al voltant dels boscos escandinaus, “amb avets preciosos i un entorn paisatgísticament molt bonic però inferior al nostre ecològicament parlant, perquè aquí hi ha moltes més espècies”. D’altra banda, el cúmul de biomassa pot produir grans incendis forestals i, segons Juan, treure-la del bosc suposa una pèrdua econòmica alta. Miquel Font assenyala que la biomassa de Sant Llorenç de fa 30 o 50 anys – principalment de roure i alzina-, no és la d’ara, caracteritzada pel pi blanc “que és essència de trementina, una bomba, perquè es comencen a disparar les pinyes i tens tot el bosc encès. L’aiguarràs es treu dels pins”, adverteix. Toni Barata, president de l’Associació de Propietaris per a la sostenibilitat de les finques agrícoles i forestals de Matadepera i Terrassa, així com de la cooperativa Agroforestal Vallesana, destaca que “pràcticament no hi ha ningú prou valent per fer un aprofitament forestal”, sobretot per la baixada de les subvencions i les restriccions en forma de permisos.
Unes subvencions que, si bé es preveu que augmentin amb els imminents fons europeus, atorga la Generalitat segons un sistema de puntuacions molt estricte, que suposa un greuge comparatiu en relació a d’altres poblacions. “Aquí tenim el pi blanc, el producte forestal més menyspreat però amb una qualitat de fusta molt més alta i que es paga a un preu baix, uns 8-9 euros la tona; en canvi al Ripollès d’un pi rajolet que és més alt però té menys brancada en trauré 18 euros la tona i el 10% anirà a trituració, que no t’ho paguen. Del pi blanc només el 70% ja que el 30% anirà a trituració”, rebla Juan.
Juan subratlla la importància dels espais oberts perquè impliquen biodiversitat i dificulten la propagació de les flames, però alerta que si no es conreen es veuen abocats a la degradació. La poca cura de la gent tampoc hi ajuda. “Si no tens tanques, no colliràs olives de les oliveres. Cal anar a les escoles a ensenyar per què es fan les coses, jo no entraré a una fàbrica a endur-me rodes per al cotxe, sembla que l’entorn rural sigui de tothom i tothom hi pugui fer el que vol”. En aquest sentit, recorda que a Catalunya predominen els boscos i camps oberts per facilitar-ne el gaudi, a diferència de les Balears o Anglaterra on la majoria de camins estan marcats.
Els ciclistes que passen per corriols i van erosionant els terrenys creen un altre problema, que se suma al de la brutícia; alguns propietaris han rebut requeriments de fins a 50.000 euros per netejar els boscos o per la presència d’horts il·legals o persones que s’hi instal·len a viure. “En el fons l’ajuntament t’està instant a tancar-ho tot però això va en contra del moviment lliure de la fauna i el gaudi de la població”. Però sempre des de la pedagogia i de la sensibilització, que no es torni a repetir aquella situació en què Juan es va topar amb uns itineraris de natura que feien passar els alumnes pel mig dels camps. “Les campanyes les han de fer el propietaris, no els ajuntaments”, comenta Juan. “Necessitem netejar els boscos i els governs se n’haurien de preocupar. Quan vaig a Sant Llorenç i veig com està… com vols que la gent no sigui bruta i no hi tiri coses?” es pregunta Font.
