!--akiadsense-->
El Centre Cultural El Social ha entregat aquest dissabte al Teatre Principal els premis Terrassenc de l’Any a Margarita Fabregat, Miqui Giménez i Mariona Torredemer.
Glosa de Josep Vilagrasa a Miqui Giménez
Fa molt de temps, als carrers de Can Palet, un grup de nens i nenes jugaven al voltant del carrer Pérez Galdós. Jugaven a tots els jocs que us pugueu imaginar i fins i tot se’ls hi va acudir muntar una banda de música. De tocar instruments no en tenien ni la més remota idea però, això sí, tenien clar que els membres d’un grup de música havien de tenir noms guais i el Miquel Giménez Molina va esdevenir, davant les masses invisibles i enfervorides que escoltaven les seves cançons, el Miqui Giménez i així se la conegut des d’aleshores. Així que, si m’ho permeteu, a partir d’ara en aquesta glossa ja no parlarem més del Miquel i ens referirem a ell com el Miqui, un nom que segur per a totes i tots se us farà molt més familiar. Podríem dir que aquesta història té les seves arrels a Canjayar. Tots els avis del Miki venien d’allà i tots van anar a parar a Terrassa on, el Joan i l’Angelina, els seus pares, es van conèixer i van tenir un sol fill, el Miqui de Cal Sastre, que va créixer dins una família ben avinguda on els cosins esdevenien com germans, com l’Anna Maria, i on acostumaven a fer excursions junts els caps de setmana a llocs remots i exòtics com Can Roure o Les Fonts de Rellinars. De la primera infància, el Miqui encara té el record de la seva primera mestra, la senyoreta Rosita al Bisbat d’Egara, on va passar només un curs, doncs la gran part dels seus estudis els va fer a l’escola Andersen Galdós que, per la seva desgràcia, queia just al costat de casa seva.
Dissort, entenguem-nos, perquè no hi havia possibilitat de deixar-se els deures a casa, ja que els professors no tenien cap tipus de problema d’enviar-lo a casa a buscar-los i tornar corrents. En acabar l’escola el Miqui ja es va posar a treballar al despatx de l’empresa Ramon Trench per ajudar a casa, mentre continuava els estudis de batxillerat nocturn a l’Arraona, entre Terrassa i Sabadell. Encara recorda com sortia pel pati de casa seva a la carretera de Montcada i des d’allà agafava el bus i, si s’escapava, anava i tornava de classe, com molts d’altres estudiants, fent auto-stop.
Com dèiem a l’inici, parlem d’una infància viscuda al carrer, on el joc amb els amics no tenia límits i on les mares i pares no controlaven i on, si es passaven, hi havia el crit d’algun veí des d’un balcó que els posava a lloc. Quan des de lluny s’escoltava el crit del berenar, era igual de la casa d’on sorgís doncs tots anaven a petar plegats a berenar junts en cases sempre obertes. Un dissabte d’aquella infància, quan ja s’anaven apropant a l’adolescència, el Miki va anar a buscar el Ramon, un dels seus amics incondicionals, a casa seva. I el Ramon li va dir que aquella tarda no podia sortir a jugar perquè anava al Cau. El Miqui, de bones a primeres, no va preguntar, però quan ja feia tres dissabtes que el seu amic li donava llargues li va preguntar que era allò del Cau. El Ramon aleshores el va convidar a acompanyar-lo. El Miqui va anar fins a les cavallerisses de les Esglèsies de Sant Pere per primera vegada i, la casualitat va voler que en el primer dia que trepitjava el Cau, es va trobar que estaven gravant una pel·lícula amb un equip de filmació, anomenada “Molt bé Set Secrets”. A més, un dels nens que feia de protagonista havia fallat aquell dia i es va trobar fent d’un dels “set secrets”, pel qual si el Cau ja hagués molat normalment, al terrassenc de l’any d’avui aquella primera experiència el va enganxar irremeiablement, començant un camí que ha marcat des d’aleshores el seu recorregut vital.
Estem als anys 70 i el Miqui comença com a pioner a una agrupació només masculina, mentre les noies, les caravel·les, tenien la seva pròpia agrupació. Al cap de 2 o 3 anys però el debat sobre la coeducació en el temps lliure estava més viu que mai i es va fer una trobada d’escoltisme a Castellnou de Bages on el Cau de Terrassa, per diferents punts de vista dels caps de l’agrupació, no participava. Tot i això, un grup de terrassencs entre els quals es trobava el Miki es van decidir a anar-hi. No hi estaven convidats i no se’ls hi esperava i arribada la nit els van intentar fer fora de la trobada, però després de tot l’enrenou s’hi van poder quedar. El món de l’escoltisme li va obrir al Miqui l’interès pel món de l’educació com una forma per canviar el món.
En acabar el batxillerat va continuar treballant a l’empresa on es trobava, però es va mantenir actiu al Cau com un dels caps de l’agrupació, en un equip actiu que es trobava gairebé cada nit de la setmana per discutir i preparar activitats que després engegaven el cap de setmana. Des d’aquella agrupació a les escoles de Sant Pere el Miqui es va obrir al món i va poder amb els seus companys i companyes descobrir i viatjar per tot Catalunya, però també conèixer a persones més enllà del barri i famílies arrelades a la cultura terrassenca que li van ajudar a conèixer millor la seva pròpia ciutat. No cal dir que les trobades al voltant dels focs de camp van ser una altra gran escola. Allà va trobar-se amb una guitarra per primera vegada entre les mans i començar a treballar-se un camí com a músic d’oïda, alhora que anava perfeccionant la seva afició per animar les nits a força d’històries i cançons. Això si, el primer instrument cal dir que va ser l’harmònica i la primera cançó l’Oh Susana! La sort va voler que l’adolescència i primera edat adulta també coincidís amb una època on des del carrer es lluitava per recuperar la cultura popular adormida durant la grisor infecta de la dictadura i on el Miqui també es va apuntar, trobant-se també amb una gralla a les mans i on va anar sumant instruments al seu repertori alhora que engegava amb altres amics grups dels quals aquesta ciutat es pot sentir tan orgullosa com els Ministrils del Raval. Les fronteres del Cau es difuminaven i els pioners i caravel·les se sumaven a la festa popular fent-se càrrec dels capgrossos de Terrassa. Totes les experiències viscudes pel Miqui dins l’agrupament també li obrien nous camins personals i així es va trobar que un dia, als volts dels 17 o 18 anys, els del Cau de Sant Cugat amb qui havia compartit diverses trobades li van proposar fer un espectacle per animar la festa. La sorpresa va arribar quan en acabar l’actuació li van pagar. No s’ho havia ni plantejat, però allò li va obrir un camí en l’animació que ha seguit durant anys.
Evidentment, diu que durant aquest temps el públic ha canviat i a aquestes alçades tria bé aquells indrets on sap que s’ho passaran bé amb el públic. I fer d’animador implica tocar tots els pals, des de la música, a fer espectacles de jocs o explicar contes, una activitat aquesta darrera que comparteix sovint amb els companys i companyes de l’Associació “Vet aquí què”. Ara, si això en comptes d’una glossa fos un conte podríem dir que ens hem avançat massa i que ens cal tornar enrere un altre cop i reprendre la història als temps de la mili. Dir aquí que una altra virtut d’aquest terrassenc de l’any és l’escriptura. De fet, la seva bona lletra li va servir quan va li va tocar fer el servei militar obligatori escapolir-se de la instrucció i passar aquell tràngol tranquilament tancat a un despatx. És més, aquesta bona traça amb la ploma del Miqui, hi ha veus que asseguren que fins i tot li ha valgut la confiança de ses majestats els Reis d’Orient que li han requerit en més d’una ocasió els seus serveis.
Serà quan torni del servei militar obligatori que es casarà per primera vegada. Una unió que durarà pocs anys, però de la qual naixerà la seva primera filla, l’Irene, que a dia d’avui ja l’ha convertit en avi del Roc En aquesta època en Miqui continua fent d’animador i decideix fer un pas important i presentar-se a les proves d’accés a la universitat per majors de 25 anys i estudiar magisteri. Acabada la carrera, entrarà a treballar a l’escola Tecnos, com a mestre especialista en educació infantil. Pel Miqui, el joc i la música són dos llenguatges universals que permeten obrir un diàleg socialitzador amb les persones i, des de la seva vessant educativa, ha treballat des d’un bon inici amb els jocs dansats per treballar amb els nens i nenes més petits en un espai on la infància entra amb naturalitat i aprenen a estimar la música de forma lliure i divertint-se. Dir aquí també que serà dins l’escola Tecnos on coneix a la psicòloga de l’escola, la Fanny Novell, amb qui compartirà la vida des d’aquell moment i amb qui han tingut dos fills, el Martí i el Joan. Avui, quan entres a casa el Miqui, t’adones de fins a quin punt ha fet de la seva dedicació i afició pels jocs, per la música i per l’educació una passió. Acumula en una estant tot de llibres sobre danses i cançons tradicionals, en un altre estant un munt de llibres sobre jocs i, en vitrines, joguines antigues, baldufes, petits autòmats de llauna… A destacar, entre tot plegat, una important col·lecció de xiulets de minairons. I, si us pregunteu que és un xiulet de minairó, aquest terrassenc de l’any i explicaria que és un xiulet màgic, del qual quan xiules molt fort i amb ganes en surt un minairó, un petit ésser màgic al qual, si ets prou àgil i ràpid, li pots encarregar que et faci totes les feines que vulguis i te les farà en un obrir i tancar d’ulls. El Miqui assegura que, en tots aquests anys d’acumular xiulets no n’ha aconseguit trobar encara mai cap, però un diria que tot i que ell ho amagui per les seves venes hi corre sang de minairó. I és que com es pot veure pel seu recorregut no s’ha conformat mai en fer només espectacles, fer classes, tocar cançons o explicar històries… sinó que encara hi treballa com si fos un joc per recuperar l’ànima i l’espurna del millor de la infància d’abans pels nens i nenes d’avui.
Així és com s’entén com amb altres amics també aficionats als joc conformessin la companyia de Jocs l’Anònima, una associació sense ànim de lucre, amb qui durant anys han compartit la passió pel joc i l’esport tradicional i popular. Un grup amb qui el Miqui va participar fins l’any 2016 generant projectes lúdics i espais de formació educativa. De l’afició als jocs tradicionals també n’ha fet sorgir el Miqui la setmana de jocs al carrer, una iniciativa on ha involucrat des del centre excursionista, els amics de les arts, els vet aquí què, els antics companys de l’Anònima i, fins i tot, a persones jubilades a qui enreda (en el millor sentit de la paraula) perquè vagin a ensenyar com es jugava abans. I, sincerament, podríem seguir molt més. En aquesta glosa encara no hem parlat de la seva vessant com a mestre de mestres, com a bandoler dins la quadrilla del Capablana o com a Caprgrós de l’any des de la Festa Major del 97. La seva fal·lera per recuperar tradicions l’ha portat més enllà de la nostra ciutat i ha ajudat a recuperar els balls de Sant Joan a les falles d’esterri d’Aneu. I també, a l’altre extrem, s’ha proposat innovar i crear amb els seus alumnes amb els quals ha participat dos anys al Festival Elixir Poètic on han portat poemes musicats d’autores com Joana Raspall. A dia d’avui continua barrinant noves coses i dona voltes, per exemple, a com fer-s’ho per portar fins a Terrassa la creació d’un espai obert com el que va veure a Berlín fa uns anyson es reservava un gran solar pel joc lliure de la infància i, el que és més important, estaven prohibits els pares i mares. I és que, si alguna cosa sembla distingir al Miqui és una confiança absoluta en les capacitats dels nens i nenes per aprendre per ells mateixos, jugant, guanyant, perdent, fent trampes o fent invents… Adquirint recursos, en definitiva, per saber-se’n sortir a la vida. I, si ahir, coincidint curiosament gairebé amb aquest acte, Terrassa cel·lebrava el Dia Internacional de la Ciutat Educadora, és de rebut dir que una ciutat que educa és la que confia i potencia visions com la del Miqui Giménez on es somia en tornar a conquerir els carrers per a la infància. És per això que avui no podem fer més que dir-te, enhorabona Terrassenc de l’any.
