Fa més de trenta anys que treballo en el món forestal.
Durant aquest temps he vist com els nostres boscos han canviat profundament. He vist desaparèixer activitats agrícoles i ramaderes, he vist créixer les masses forestals i he vist com cada vegada més persones escollien allunyar-se de la ciutat per viure en entorns envoltats de natura.
També he vist i viscut de molt a prop grans incendis.
Alguns lectors recordaran encara l’incendi de Sant Llorenç Savall de l’any 2003. Per als qui treballem en el sector forestal, aquell episodi va ser una lliçó difícil d’oblidar. Ens va recordar que els boscos mediterranis acumulen energia durant anys i que, quan coincideixen les condicions meteorològiques adequades, aquesta energia es pot alliberar en forma d’incendis d’una enorme intensitat.
Però aquell incendi també ens va deixar una altra lliçó molt més dolorosa. Cinc membres d’una mateixa família hi van perdre la vida.
Sovint, amb el pas dels anys, recordem les hectàrees cremades i oblidem les persones. Tanmateix, darrere de cada gran incendi hi ha històries humanes, famílies i comunitats marcades per sempre.
Potser per això convé recordar que la prevenció forestal no és només una qüestió ambiental. És, sobretot, una qüestió de seguretat i de protecció de les persones.
Han passat més de vint anys, però moltes de les reflexions que vam fer aleshores continuen sent plenament vigents. De fet, probablement avui són encara més actuals.
Matadepera és un municipi extraordinàriament forestal. Més del 70% del seu terme municipal està ocupat per boscos i altres espais naturals. Aquesta és una de les seves grans fortaleses i també una de les principals raons per les quals moltes persones hi han decidit viure.
Però els boscos que contemplem avui des de les nostres finestres no són els mateixos que existien fa cinquanta anys.
La disminució dels aprofitaments forestals, la desaparició de moltes activitats tradicionals i la manca de rendibilitat econòmica de la gestió han provocat una acumulació progressiva de biomassa. Mentrestant, els boscos continuen creixent. En moltes zones del Vallès, els increments anuals poden situar-se al voltant dels dos metres cúbics de fusta per hectàrea i any.
Pot semblar una quantitat modesta. Però quan aquest creixement s’acumula durant dècades sobre milers d’hectàrees, el resultat és una transformació molt significativa del paisatge. Si no som capaços d’aprofitar i gestionar aquest creixement, tenim un problema que no desapareixerà sol. Aquesta és una realitat que sovint costa explicar. A tots ens agrada veure arbres. A mi també.
Els arbres proporcionen ombra, paisatge, biodiversitat i qualitat de vida. Però estimar els boscos no significa ignorar els riscos que comporta la seva manca de gestió.
Cal reconèixer que l’Ajuntament de Matadepera fa molts anys que treballa en aquesta direcció. El manteniment de les franges perimetrals de protecció contra incendis al voltant de les urbanitzacions ha estat una aposta sostinguda en el temps que ha contribuït a millorar la seguretat del municipi.
Més recentment, el consistori ha començat a abordar un repte encara més complex: la gestió de determinades masses forestals i de la infraestructura verda situada entre urbanitzacions, carrers i espais lliures. Es tracta d’actuacions que sovint generen debat perquè impliquen intervenir sobre arbres visibles per als veïns, però que responen a una preocupació legítima per la seguretat de les persones i l’adaptació dels boscos a les noves condicions climàtiques.
Hem de prestar atenció a la infraestructura verda que existeix no només a l’entorn de les zones urbanitzades, sinó també en el seu interior. Són aquests espais intersticials, sovint invisibles als ulls de la majoria, els que connecten el bosc amb els habitatges i poden determinar el comportament d’un incendi quan arriba a una zona habitada.
Personalment, considero que aquesta línia de treball no només és encertada, sinó que haurà de tenir continuïtat durant els propers anys. Els experts parlen avui dels anomenats incendis de sisena generació. Més enllà de les definicions acadèmiques, hi ha una idea fàcil d’entendre: quan el foc entra en una urbanització, deixa de ser només un incendi forestal.
A partir d’aquell moment entren en joc les persones, els habitatges, els vehicles, les infraestructures i els serveis essencials. Els equips d’emergència han de prioritzar la protecció de vides humanes i això obliga sovint a concentrar els recursos disponibles en les zones urbanes.
Ho vam veure a River Park l’estiu de 2022 i ho hem vist en molts altres incendis arreu del Mediterrani.
Per això la prevenció és tan important.
Cada actuació forestal que es fa avui és una oportunitat per reduir riscos demà. Cada discontinuïtat de vegetació és una ajuda potencial per als bombers. Cada bosc gestionat és una inversió en seguretat per a les persones i els seus béns.
Com a tècnic forestal, hi ha una reflexió que m’ha acompanyat sovint durant la meva vida professional. A la nostra societat sovint li preocupa, i amb raó, l’impacte ambiental que pot comportar una aclarida forestal, una franja de protecció o una infraestructura destinada a facilitar la prevenció i l’extinció d’incendis. És habitual que s’exigeixin avaluacions ambientals, informes i una anàlisi detallada dels possibles efectes sobre el medi. Recordo les discussions que es van produir fa uns anys al voltant d’infraestructures de prevenció d’incendis com el camí de Matarrodona, al terme de Mura. Es van analitzar amb detall els seus possibles impactes ambientals, cosa que considero absolutament legítima. Però poques vegades ens aturem a valorar i quantificar amb la mateixa intensitat l’impacte ambiental que es produeix després d’un gran incendi forestal. Poques vegades expliquem el cost ecològic de la desaparició sobtada de milers d’hectàrees de bosc, la pèrdua de sòl fèrtil, la mortalitat de fauna, l’alliberament massiu de carboni a l’atmosfera o els efectes sobre el paisatge i els recursos hídrics.
Sovint tinc la sensació que dediquem menys esforç a analitzar els impactes immensament superiors que es poden produir quan aquestes eines de prevenció no existeixen i el foc acaba imposant la seva pròpia transformació del territori.
La prevenció mai és gratuïta. Però els incendis tampoc. I massa sovint, el cost ambiental de no actuar és molt superior al cost ambiental d’actuar amb criteri tècnic. El problema és que la prevenció gairebé mai genera titulars. Quan un incendi no es produeix, ningú no en parla més enllà dels tècnics que treballem en el sector o de les administracions que se n’ocupen. Per això crec que ha arribat el moment d’obrir un debat serè sobre com financem la gestió forestal del futur.
Els boscos proporcionen serveis ambientals que beneficien tota la societat: capturen carboni, regulen l’aigua, afavoreixen la biodiversitat i contribueixen a mitigar els efectes del canvi climàtic.
Els Projectes de Mitigació i Adaptació al Canvi Climàtic dels Boscos (PROMACC) poden representar una oportunitat extraordinària per canalitzar recursos cap als territoris que assumeixen la responsabilitat de conservar i gestionar aquests ecosistemes. Per primera vegada disposem d’una eina que permet vincular directament la lluita contra el canvi climàtic amb la gestió forestal preventiva sobre el terreny.
Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és si cal gestionar els boscos. La pregunta és qui assumirà el cost de no fer-ho. Els nostres avantpassats gestionaven el bosc perquè en vivien. La nostra generació haurà de gestionar-lo perquè hi viu al costat. Perquè, en matèria d’incendis forestals, la millor emergència és sempre aquella que no arriba a produir-se.
Joan Vallhonrat Matalonga. enginyer tècnic forestal grau en ADE.
