De Capablanques, segur que n’hi havia més d’un en aquests rodals
D’activitat de bandolers a l’Obac, no és fer misteri, era un fet provat i enregistrat als voltants el s. XVII -XVIII. Fins a l’arribada del ferrocarril, que els camins rals de l’Obac van deixar de ser “la rambla” catalana. De Capablanques, segur que n’hi havia més d’un en aquests rodals. És per això, que en afany d’arrabassar aquests lladregots, les autoritats van cremar i destruir importants espais d’aquests boscos, baumes obrades, masos, petites coves tapiades per sempre més… Tot fent un caldo de cultiu d’històries i llegendes explicades a la llar de foc.
El parador de la Cova és incert i obert a la imaginació. Així doncs, és difícil plantejar un únic Capablanca que havia de pensar-se-les totes per no ser caçat. En aquest “Quo Vadis” de dubtes, jo vull pensar com a certa, l’última recerca de l’any 1935. Els autors de la Guia Monogràfica de Sant Llorenç del Munt donen rigor a una hipòtesis a primers inversemblant: “a mig aire de l’espadat del Paller de Tot l’Any, amb un preparat enginy, sols conegut per ell, es despenjava el conegut bandoler de la Capa Blanca”.
La realitat d’aquest enginy és curiós. Mirant de baix a dalt, encara veiem un entramat de troncs, disposats linialment, que devien ser una estructura més complexa des de la base. Una base, on encara apreciem els perfils dels elements annexats a la paret de pedra. Tot un convit als sentits de la imaginació més enginyera.
Però si toquem de peus a terra, i fem recerca d’aproximació: La posició de l’escletxa sobre la Calsina Sobirana (o “el convento”), la proximitat amb el conegut camí ral o de can Davi des d’aquesta perspectiva, poder sí que aquesta estructura donava resposta a un accès particular i ràpid, a aquest concorregut camí, als mateixos propietaris del petit mas. Però bé, sempre és més interesant pensar-ho com l’inhòspid amagatall del nostre bandoler més famós.
La Llegenda
En Capablanca o Jaume “caparrosa”, és el nostre bandoler per excel·lència i un dels més llegendaris del camí ral a l’Obac. Armat amb un Pedrenyal (pistola de foc), estenia la seva capa al mig del camí, s’enfilava dalt d’un arbre o roca i obligava els viatgers a deixar les coses de valor dins la capa. La llegenda diu que, sota el Paller de Tot l’Any, tenia el seu amagatall i cau dels seus elements robats. No se sap com va acabar la vida d’en Capablanca. Segons sembla, va acabar en mans del cap dels miquelets, que li tenia jurada, però hi ha un final més romàntic que ens explica que, enamorat d’una pubilla i despatxat d’amor, es va emborratxar sota una bóta de vi a la Casa Vella de l’Obac i allà es va ofegar.
Càrol Paez
