Mariona Torredemer i Alfredo Vega
Mariona Torredemer i Alfredo Vega | Rosa Pastor

!--akiadsense-->

El Centre Cultural El Social ha entregat aquest dissabte al Teatre Principal els premis Terrassenc de l’Any a Margarita Fabregat, Miqui Giménez i Mariona Torredemer.

Glosa de Josep Vilagrasa a Mariona Torredemer

Per començar a explicar qui és la Mariona Torredemer Taló dir-vos que escoltant la història

del seu recorregut vital acabes entenent que tots els somnis, tots els projectes en aquesta

vida, semblen haver de trobar el seu espai determinat per convertir-se en realitat i fer-se

possibles. I, malgrat que, per coincidències del destí la Mariona acabés naixent a Barcelona,

es pot dir sense cap mena de dubte que sempre ha enfocat els seus esforços i els seus

somnis cap a la ciutat que l’ha vist créixer i la seva gent, fent-la arribar fins aquí avui, com a

Terrassenca de l’any 2018.

La Mariona és la filla gran del Joan Torredemer i de la Tere Taló. Els seus primers anys de

vida, vivien a la Rambla, però quan la família va anar creixent i van arribar la Manyes, el

Jordi i la Sílvia, es van traslladar al carrer Major i després ja al Passeig, a un bloc en el qual

ha viscut des d’aleshores.

La família, de fet, ha estat un dels pilars de la vida de la Mariona Torredemer, una xarxa de

suport i compartir emocions que, avui dia, encara són de celebrar-ho i fer-ho tot junts. Un

tarannà que va propiciar una infància fantàstica on combinava els seus estudis a les

Carmelites durant el curs, amb estius de temps llargs, jocs i poques preocupacions, rodejada

de cosins i cosines, amics i amigues…

Una infància i joventut que la portarà fins a la Universitat Autònoma, on va començar a

estudiar Dret per deixar-ho al primer curs per gran disgust del seu pare. Ara, disgust segur

que més que superat, doncs la Mariona va optar per seguir l’instint d’allò a què dedicaria la

resta de la seva vida. Així va canviar la facultat de dret per la de filosofia i lletres on hi havia

ciències de l’educació. Allà va tirar cap a la rama de pedagogia on hi havia els professors

que la motivaven més com Josep Pallach, que els feia història de l’educació, o Maria Jesús

Comellas, que els hi feia l’assignatura de dificultats d’aprenentatge i estava al capdavant de

l’escola d’educació especial L’Heura aquí a Terrassa. Un centre, per cert, on la Mariona va

fer pràctiques i va travar amistat amb la professora, que li va transmetre la necessitat que hi

havia a la ciutat en aquells moments d’un centre que cobrís les necessitats educatives

especials d’aquells nens i nenes que quedaven entremig de l’oferta que realitzaven les

escoles ja existents com Fàtima, o l’Heura.

Aquella idea va arrelar amb la Mariona i el que va fer amb ella va ser compartir-la amb les

seves amigues de la universitat, la Tura, de Vic, la Mercè, de Barcelona, i la Montse, de

Gurb. Van anar donant voltes a la idea i un dia, sortint d’un examen, es van decidir a tirar-la

endavant.

Així va començar una aventura que les va portar durant tot l’estiu a buscar llocs on ubicar

l’escola i finalment van decidir-se pel carrer Pantà on naixeria, a la ubicació on encara es

troba avui, l’escola d’educació especial Crespinell, amb el nom d’una flor que creix a les

roques, vividora i lluitadora. I van començar ja amb empenta, com la flor que els hi donaria

nom: van arreglar tota la casa elles mateixes, pintar, posar suros, van fer fins i tot les taules

de les aules.

L’any 1979 les quatre amigues iniciaven el primer curs de l’escola Crespinell mentre es repartien les classes estratègicament per poder assistir a les assignatures del darrer any

d’universitat. Tenien sis alumnes, durant el curs van arribar a ser vuit: la Paquita, el Roger,

els germans Marin… Eren èpoques xules, afirma la Mariona, on recorda que s’ho

manegaven tot, netejaven elles mateixes el centre i durant els dos primers anys no van

cobrar res. Fins i tot, el primer any quan van anar de colònies ho van fer amb el seu propi

cotxe.

Des del primer moment, es constitueixen com a cooperativa i, tot i dur l’etiqueta d’escola

concertada, la Mariona Torredemer defensa amb fermesa l’esperit d’entitat sense afany de

lucre que han tingut des del començament. Un projecte del tercer sector nascut des de

l’inici pensat per donar un retorn social a la ciutat i on les professores i professors que han

anat arribant s’han incorporat com a socis de la cooperativa amb veu i vot.

Un esperit de cooperació que també existia de portes enfora des de l’inici, disposades a

aprendre de tothom, contacten amb la Federació catalana pro-persones amb discapacitat,

fan grups de treball, participen en congressos i s’enriqueixen moltíssim. Sempre amb una

relació molt bona amb els altres centres d’educació especial i amb la presència d’un mentor

recurrent, un altre terrassenc de l’any, en Josep Maria Jarque. Tot un mestre amb qui la

Mariona va parlar molt sobre la necessitat de crear recursos específics per alumnes amb

necessitats educatives especials pensades per fer-les en un entorn de tothom. Explica que

quan sorgia un repte dins l’escola, trucava al Josep Maria, i aquest sempre li responia “Fem

un cafè i ho parlem”. Amb ell, afirma, va viure el camí de l’educació de la integració a la

inclusió.

Promoure l’educació inclusiva, de fet, ha esdevingut un objectiu principal del projecte del

Crespinell. Un camí que va començar a finals dels anys 80, quan des del Crespinell es van

trobar com a l’antiga fàbrica Marcet es començaven les obres d’una nova escola. Els nens i

nenes de Lanaspa, encara en barracons, sortien a jugar al pati i va sorgir la idea de

compartir l’estona d’esbarjo. El director de Lanaspa, l’Aleix Jorba, així com les professores i

professors s’hi van engrescar i van començar a compartir el pati de mig matí amb els més

petits.

D’aquest primer pas, us heu d’imaginar després les professores i professors parlant al pati i

comentant el dia a dia: “Nosaltres la setmana que ve anem d’excursió al bosc a veure la

tardor” deia algú de Lanaspa, “Ah, doncs nosaltres també hi anem dos dies després. I si hi

anem plegats?” contestava algú del Crespinell. I què feien? Doncs hi anaven. I després si

s’agafaven materials del bosc per fer mural, perquè no fer-lo junts? I si s’havia d’explicar la

tardor perquè no fer-ho també plegats?

Anaven per davant dels temps. De fet, el Decret que els hi havia de permetre fer el que

estaven fent encara trigaria un parell d’anys a arribar. Fins i tot l’inspector d’ensenyament

que els hi pertocava aleshores, el Jesús Vinyes, s’implicava en el somni i, quan li explicaven

una nova activitat, els hi deia “no em demaneu permís que no us el podré donar”.

Hi havia valentia per part de tothom, d’un costat i l’altre del carrer Pantà, i es va anar

construint un projecte compartir a força de superar reptes. Podem dir que avui la infància a

Lanaspa i el Crespinell comparteix esbarjo, menjadors, àrees curriculars, colònies… fins i tot aules des de fa poc. Però això tampoc sorgeix per art de màgia.

Al Crespinell podien tenir una gran expertesa en abordar les diferents capacitats del seu

alumnat per veure com millorar, avançar i progressar en l’aprenentatge de cada una

d’aquestes persones, però aquí entraven en joc altres factors. En aquest sentit, la Mariona

destaca l’ajuda de persones com la Maria José Montón, de l’Equip d’Assessorament

Psicopedagògic del Departament d’ensenyament, que va ajudar a anar ordenant les idees

per fer-les possibles. Com diu la Mariona, volien fer moltes coses i els va ajudar a fer-ho a un

ritme que poguessin assumir els dos centres.

Això implicava adonar-se de tots els detalls com, per exemple, que els professors de l’escola

ordinària estaven acostumats a treballar sols a l’aula, mentre que al Crespinell estaven

acostumats a fer-ho en parelles. Clar, no era només treballar amb els alumnes sinó amb tot

l’entorn, mares i pares i també professores i professors que havien d’anar construint i

conquerint etapes per la inclusió.

Es va començar pels més petits i es va anar construint i el repte evidentment també es va fer

més complex en arribar a secundària, on van poder-ho entomar gràcies a la col·laboració de

l’Institut Montserrat Roig a partir del curs 2002-2003, un altre centre que es va sumar amb

valentia a aquest gran repte per la inclusió.

Que el Crespinell optes des d’un inici per agrupar els nens per edats com a l’escola ordinària

també ha fet més fàcil aquest camí, i ha permés cuidar detalls tan senzills però importants

com que, si la classe de P3 a Lanaspa és la dels elefants, al Crespinell també; si a segon són

els esquirols, doncs els esquirols…

Una interacció cada vegada més intensa que s’ha pogut construir també, per descomptat,

per la proximitat física entre els dos centres doncs, com diu la nostra terrassenca de l’any, la

mateixa mobilitat d’alguns alumnes fa que travessar el carrer Pantà ja sigui una petita

excursió que impliqui el seu temps. Només una illa de cases més entre les dues escoles

segurament també hauria impedit que moltes de les activitats es poguessin realitzar.

En definitiva, el treball compartit d’aquests centres, del Crespinell, Lanaspa i l’Institut

Montserrat Roig, es pot mirar com el treball de les metodologies de la inclusió escolar, però

també s’ha de plantejar el treball en la diversitat i la concepció que han anat construint en

tot l’entorn sobre una pregunta molt senzilla: Quin model de societat volem? La Mariona

ho planteja amb un exemple pràctic: Quan vas a comprar et trobes que hi ha supermercats

per discapacitats i supermercats per gent a qui es considera «normal»? Doncs perquè hem

de tancar les portes de les escoles i dividir la diversitat?

Només cal parar-se a pensar en què avui, ja hi ha terrassencs i terrassenques, adults, que

s’han format des de petits entenent des de l’escola que hi ha capacitats diferents, creixent

pensant en tothom. Que l’any 2002 rebessin el Premi Catalunya d’educació, el 2016 el

Premi d’Ensenyament de la Fundació Cercle d’Economia són reconeixements puntuals en

comparació al retorn que comporta per la societat.

Un benefici que reverteix també per la Mariona, en ella mateixa i totes les seves companyes

i companys, que s’han involucrat en el projecte i han pogut aprendre a obrir cada dia més

els ulls gràcies al seu alumnat. Segons la Mariona, el treball en el dia a dia s’encaren dificultats de tota mena, provocades per les capacitats diverses de cada alumne i cal vocació

i esforç per veure més enllà, adonar-te que al davant senzillament tens un nen o nena, amb

la seva família, el seu entorn… amb les seves peculiaritats i característiques pròpies com a

totes les cases i què és igual que treballis en una escola d’educació especial o en una escola

ordinària, són factors en els quals s’ha de treballar també (i s’hi treballa) més enllà de l’aula.

Bona mostra d’això, ho dóna una xifra prou clara: una tercera part dels prop de 70 alumnes

que té el Crespinell actualment provenen de famílies amb condicions socials desfavorides.

Un gran repte el del Crespinell que ha estat tot un projecte de vida que ha portat a la

Mariona i també a la Tura, la seva aliada des dels inicis, fins a enguany, on ja gaudeixen

d’una jubilació parcial que l’any vinent es convertirà en una jubilació complerta.

Això vol dir que la Mariona deixarà el Crespinell enrere? No sembla massa possible.

Evidentment hi ha la tranquil·litat ben fonamentada de deixar el projecte en bones mans,

amb l’Anna Peñalver, l’Elvira Ubach i tota la resta de membres disposats a lluitar pel

projecte.

Jubilar-se probablement voldrà dir també que la Mariona podrà gaudir del seu temps al

costat del seu marit, el Kiko Sañé, i de la seva família, de l’Imma, la filla del Kiko que sent

com a pròpia i d’aquests dos nèts tan preciosos, tal com diu ella, que són el Bruno i la

Marina. Potser us sorprèn que, ara, justament, després de parlar tanta estona de l’àmbit

professional, surti quan parlem de jubilació la família. Però, com dèiem a l’inici, la família

sempre hi ha estat sempre. I els amics, també. De fet, el Kiko i la Mariona es coneixen de

tota la vida, des dels estius a Matadepera, a anar als Amics o a la Cava quan encara estava al

carrer Sant Quirze. No va ser fins als anys 90 que van ser parella i, de fet, no es van casar fins

a l’any 2007. Una boda que la nostra terrassenca de l’any recorda com el darrer gran

moment compartit amb la seva mare, la Tere, abans que l’assaltés l’alzheimer que se la va

acabar emportant.

Però, si us plau, tornem al present i al que ve per endavant. Gaudir de les amistats

acumulades, que van de les amigues de les Carmelites a les amistats travades a l’àmbit

laboral. Menció especial al grup d’amigues i professionals del Dincat amb qui s’han

recorregut mig món, del Canadà a Israel, per aprendre d’altres experiències en l’àmbit de la

discapacitat intel·lectual.

I, per descomptat, si parlem d’amistats, la Tura, l’amiga incondicional, fundadores d’un

somni compartit i íntimes. Un parell que de ben segur seguiran lligades al carrer Pantà i als

“Crespis”, els companys i companyes de feina amb qui es tenen una estimació que va més

enllà de la docència.

A més, la feina no s’acaba. I és que la Mariona Torredemer ho té molt clar, se sent orgullosa

d’haver pogut tirar endavant a Terrassa amb l’ajuda de tantes persones un projecte modèlic

d’inclusió que és un exemple dins i fora de la ciutat no només de com hauria de ser

l’educació, sinó també la societat: amb espais compartits on aprendre que la igualtat neix de

la naturalitat i l’esforç amb com assimiles la diversitat: un regal que l’alumnat del Crespinell,

Lanaspa i el Montserrat Roig adquireixen dins les seves aules però dels quals se’n beneficia tota la ciutat.

I ara, que les aules del Crespinell s’han fet petites, que el repte es fa gran i es necessita

amplada de mires més enllà de l’edifici que els ha acollit durant tots aquests anys, la

Mariona Torredemer assumeix el repte de no deixar de treballar fins a assegurar un espai on

el projecte compartit del Crespinell, Lanaspa i el Montserrat Roig pugui continuar creixent,

formant a futures terrassenques i terrassencs i servint de mirall a aquesta ciutat sobre el

que voldria i hauria de ser.

Per tot plegat, per ajudar-nos a pensar i construir una ciutat i un món millor, només acabar

dient Mariona, Enhorabona Terrassenca de l’any!

Comentaris

    Josep Maria Desembre 02, 2018 | 20:37
    Una lluitadora per una idea que l'ha fet esdevenir exitosa. Enhorabona!
    Elvira Desembre 02, 2018 | 21:45
    I una ciutat de 228.000 habitants amb un govern d’esquerres, no té espai per fer créixer la inclusió ?
    Josep Ballbè Desembre 03, 2018 | 13:41
    Enhorabona a la Mariona Torredemer i la "seva" escola Crespinell. Ella sí que s'ho mereix. Me n'alegro moltíssim. Al costat d'algun nominat d'anys precedents, encarna --perfectament i discreta-- l'esperit del voluntariat i el compromís social del reglament del Terrassenc de l'any. Sense cap interès en sortir a la fotografia i aparentar.

Nou comentari