!--akiadsense-->
El Centre Cultural El Social ha entregat avui al Teatre Principal els premis Terrassenc de l’Any a Margarita Fabregat, Miqui Giménez i Mariona Torredemer.
Aquesta és la glosa de Josep Villagrasa a Margarita fabregat
En primer terme, si us plau, començar la glossa a la Margarita Fabregat Romera demanant
una mica d’organització interna a les diverses entitats de la ciutat. Hem arribat al cinquantè
aniversari dels terrassencs i terrassenques de l’any (aquest any ,per cert, reconeixement al
jurat ja què tenim més dones justament reconegudes) i enguany entomem un nou repte
necessari: no donar ensurts.
Ens referim evidentment al cas de la Margarita Fabregat, a qui enguany, amb la coincidència
de mèrits, havent-la nomenada com a capdidata a capgròs de l’any el Casinet de
l’Espardenya i ara atorgant-li l’honor de terrassenca de l’any el Social li heu fet aixecar una
cella i afirmar, aquest cop amb una teatralitat no volguda, que «a què venen tots aquests
reconeixements seguits?»
Aquí dir a la Margarita que, després d’una vida dedicada amb passió a la cultura de la ciutat,
totes les distincions són sobreres i merescudes. El que passa és que les entitats a Terrassa a
vegades es desperten totes alhora i reconeixen a les persones tot d’imprevist. Potser fer les
coses un punt més progressives no estaria de més, no sigui que deixem estabornida la
protagonista d’un ensurt.
Però comencem, qui és la Margarita Fabregat Romera? Filla del Romà Fabregat i la Glòria
Romera, aquesta terrassenca de l’any és filla d’una família senzilla, que vivia al carrer Liner.
Va fer els seus estudis al Grup escolar Torrella i tot i que recorda que anava a col·legi fins i
tot els dissabtes, li agradava molt i era molt estudiosa. Fins i tot quan els hi donaven alguna
lliçó per aprendre’s es quedava a classe a l’hora del pati per memoritzar-la. Tenia molt bona
memòria i, tot i que accepta que podia semblar repel·lent, li encantava utilitzar aquest do de
quedar-se amb les coses al cap i que després tant ha emprat en el seu amor pel teatre.
La Margarita explica que als seus pares els hi agradava molt el teatre i quan anaven a alguna
representació els hi explicaven a ella i al seu germà Francesc les obres, i això li va començar
a inculcar el cuc pel teatre. De fet, cuc és massa petit, hauríem de parlar de tota una passió.
Ja de molt jove a l’escola preparava obres teatrals. Preparava textos, triava els nens i nenes
que volia que hi actuessin, s’encarregava del vestuari i feia la representació. Engrescava a
tothom i, per si ho dubtàveu, es reservava, com no, el paper de protagonista.
L’oportunitat de fer teatre sobre d’un escenari va arribar de la mà d’un veí que feia teatre al
Coro dels Amics. Quan la Margarita tenia 13 o 14 anys li va explicar que estaven preparant
el Don Juan Tenorio per representar-la aquí mateix, al Teatre Principal. Com que ella
sempre que el veia li deia que volia fer teatre, la va portar a un assaig al Coro Els Amics i, tot
i que ja no quedaven papers, li van oferir posar-se a una escena fent de patge. Al final, però,
com que es va posar malalta una de les actrius va tenir un petit paper. D’aquella
experiència, el Senyor Sanchez, que era el director del grup li va oferir entrar a fer obres
amb ells i ja va començar un camí que no ha deixat.
L’afició del teatre, a més, s’ha de dir que l’encabia com tota la joventut d’aquella època en
una agenda atapeïda de responsabilitats, doncs després de l’escola va compaginar els
estudis nocturns amb la feina a les oficines del Garet Font.
Amb 17-18 anys, quan estaven preparant una obra, un dels actors es va trobar que havia
d’anar de viatge i va portar un company seu de la Sagrada Família perquè el substituís.
Aquest noi es deia Francesc Salvador i a l’amor pel teatre se n’hi va sumar un altre que va
unir els dos joves ja per tota la vida.
El Francesc va convèncer aquesta vegada a la Margarita per anar amb ell a formar part del
grup de la Sagrada Família, on segons ella es va posar fer obres “més en serio”. El grup
preparava i representava una obra cada mes, però per demostrar com de seriosament s’ho
prenien, heu de pensar que un dia abans de casar-se el Francesc i la Margarita van
representar Crimen Perfecto.
Tot i que en aquella època es treballava amb apuntador encara, segons la nostra terrassenca
de l’any el Francesc ho va deixar perquè no tenia memòria i ella, que ha tingut sempre la
capacitat de quedar-se amb tot el text, es posava negra.
Va ser amb aquest grup amb el qual van entrar a participar en el concurs de teatre Festa, a
escala de tot Catalunya. Totes les companyies havien de fer la mateixa obra, Proceso a
Jesús, i per la seva actuació la Margarita va rebre el premi Vinci que era per entendre’ns
com un Oscar del Teatre Amateur.
Ens trobem a inicis dels anys seixanta i Cima i Cardellach del Social la van anar a cercar
perquè anés cap al Centre a fer teatre. Un indret, el Social, que des d’aleshores no ha
abandonat i ha esdevingut casa seva, no només per ella sinó també per tota la seva família.
I és que si parlem de família, podem dir que és una altra obra que aquesta terrassenca de
l’any ha superat amb nota. Ha tingut 7 fills: El Xavier, el Joan, la Marga, la Yoli, l’Anna, la
Júlia i la Glòria. Fills i filles als quals han seguit, per descomptat, els néts i netes: la Glòria,
l’Oriol, l’Arnau, la Judit, l’Atena, el Xavi, la Gara, la Mariona, la Martina i el Roc.
Tot i que quan es van casar van començar vivint amb el Francesc al quarto de reixa dels
pares de la Margarita, per sort van poder estalviar per anar a la seva pròpia llar o no hi
hagueren capigut. Després de casar-se, la Margarita va continuar treballant des de casa fent
feines de costura i, evidentment, no va deixar el teatre amateur.
Sabent del seu talent per estar a sobre un escenari, pot sorprendre que no es plantegés mai
fer teatre professional i, de fet, hi va haver un moment on li van proposar anar a actuar al
Romea però va descartar-ho perquè ja era mare. A més, la Margarita també defensa que el
teatre amateur molts cops es fa amb més ganes i millor que el teatre professional. Fins i tot
les experiències en cinema, on ha aparegut en pel·lícules com la Teranyina, Chatarra o
l’enfonsament del Titànic les ha considerat com a part d’aquest gran joc que és actuar. Com
diu ella “sempre que m’han demanat per col·laborar en algun lloc i he pogut, hi he anat”.
També accepta que, si no fes teatre, s’avorriria molt, que poder anar-se’n a dormir i
repassar mentalment el text li dóna vida, com ho fan els nervis previs a una estrena, un
formigueig interior que no ha desaparegut mai i que afirma sempre la fa actuar millor.
Amb més de cinquanta anys sobre l’escenari es pot considerar que estem, sens dubte,
davant una de les grans persones del teatre amateur de Terrassa, una ciutat que ha fet del
teatre aficionat amb múltiples grups repartits per tots els barris una de les bases de la
nostra vida cultural.
La Margarita Fabregat també ha participat en grups més enllà del Social, com amb el Grup
teatral Egarenc, amb el qual encara prepara obres o, menció especial, la participació des de
fa més de 30 anys al grup d’Arts Escèniques locals fent Ràdio Teatre. Una modalitat que
defensa amb passió com una gran escola d’actuació i d’aprenentatge a l’hora de modular la
veu i que, setmana rere setmana, es reuneix els dilluns a la nit per gravar les obres que
després s’emeten per l’emissora municipal.
Tot i això, com dèiem abans, el Social ha esdevingut casa seva. Un espai on han arribat a
portar amb la família durant un temps fins i tot el bar de l’entitat i on els seus fills i filles han
crescut i, com ja sabreu molts de vosaltres, alguns d’ells han heretat i desenvolupat l’amor
per l’escenari de la mare.
En aquestes dates, que encarem el Nadal, destacar com la Glòria ha seguit les petjades de la
mare sobre els escenaris dins els Pastorets on representa la mare de Déu i entre
bambalines, el Joan, fa de director. Uns pastorets que, segons explica la Margarita, quan ella
va arribar al Social es mantenien com una tradició a la qual els actors i actrius de la casa no
paraven massa esment i que, després, van entomar seriosament fent-los arribar al nivell de
qualitat que coneixem avui dia i on, evidentment, la nostra terrassenca de l’any ha estat i
està involucrada.
Dir aquí que, si parlem de l’estela familiar seguida pels fills, quan parles amb la Margarita
d’aquest extens recorregut sobre els escenaris i li demanes que et destaqui alguna obra, et
pot recuperar entre moltes l’Hostal de la Glòria o la Casa de Bernarda Alba que van fer
amb Lluís Barón fa vint anys… Ara, si es queda amb una, és amb Bodas de Sangre, dirigida
pel seu fill Joan i que va obrir la temporada de treatre del Social l’any passat. I aquí no
parlem només de la intensitat del paper que li va tocar representar, sinó sobretot per com
valora que el seu fill li confiés un paper important i la valorés com a actriu per dur endavant
una obra de García Lorca. Un autor, per cert, pel qual també mare i fill senten devoció i el
qual la Margarita Fabregat defensa a ultrança, doncs és un dels pocs dramaturgs que per
ella ha atorgat importància als personatges femenins, fent-los protagonistes i poderosos i
no només simples comparses dels rols masculins dins la trama.
Si parlem de l’empoderament de les dones en el món teatral, destacar també que més enllà
de l’escenari, aquesta terrassenca també ha fet de directora i, de fet, va ser la primera dona
a dirigir una obra de teatre al Social l’any 1975 coincidint amb l’any internacional de la dona.
Una responsabilitat que ha repetit en diverses ocasions, tot i que afirma li agrada més
actuar.
I, clar, no podem acabar aquesta glossa sense deixar de destacar el paper que té aquesta
terrassenca en altres esdeveniments de la ciutat: la podreu trobar a la Fira Modernista,
actuant o passejant engalanada, doncs es preocupa de confeccionar-se i lluir un vestit nou
cada any. I també, perquè no dir-ho, d’ajudar a ses majestats els Reis d’Orient i a tota la
seva comitiva perquè puguin sortir als carrers de Terrassa a saludar ben arreglats.
En definitiva, tot un recorregut el de la Margarita Fabregat i Romera on ha esdevingut
protagonista i exemple d’una de les bases culturals més potents de Terrassa, referent
d’actrius i actors aficionats, que roben temps a les seves vides per pujar sobre a un escenari i mantenir viva la passió pel teatre a la nostra ciutat.
Així que, sense necessitat d’apuntador, no costa gens saber que només hi ha una manera
d’acabar aquesta glossa, que és dient merescudament, Enhorabona Terrassenca de l’any!
