Encara no han passat 8 mesos des que el Barça va destituir nErnesto Valverde com a entrenador. Llavors, vaig publicar un article (titulat “La vida es fa de detalls) on carregava contra lestil directiu de la junta. Veig que mel podria haver estalviat, perquè piquen en la mateixa pedra… Si diuen que “el Barça és més que un club”, sha de demostrar. Amb fets com aquell –quan lequip anava líder– i amb lesclat de la “bomba Messi” no anem bé.
Parlo de “mal fermall” perquè la cirereta del pastís den Leo hauria estat marxar per la porta gran. No serà així quan notifica lestampida mitjançant un burofax. És clar que les “maneres” de dir- li al seu amic Lluís Suàrez que el nou entrenador (Ronald Koeman) no compta amb ell, mai no podien passar per una freda trucada telefònica de menys dun minut. On és allò que sen diu el senyoratge ? El reguitzell de nyaps i patinades és fruita habitual. Nencerten poques. La manera dacomiadar en Txema Corbella (encarregat de material de l’equip de futbol, el juliol de 2014) fou de jutjat de guàrdia. Sense passar per alt lengany comès amb Abidal. Li van prometre que –si es curava del càncer– el renovarien automàticament, quan Sandro Rosell sho va passar per alt.
La tebior amb que reconduïren la malaltia den Tito Vilanova també fa pensar. Els adéus den Puyi, Iniesta, Valdés, Pep Guardiola o n’Andoni Zubizarreta encara caldria aclarir-los. Alguna cosa ha canviat força…i a pitjor. El propi “mutis pel foro” d’en Sandro Rosell es tancà amb una roda de premsa descafeïnada i light, llegint una nota escrita, sense permetre preguntes. De jutjat de guàrdia !
En lamor, no nhi ha prou amb romanticisme. A la més mínima, cerques un pretext per obsequiar la persona estimada. Tens cura dels detalls més mínims. Un ram de flors, un llibre, una entrada pel cinema, un sopar, un viatge, un perfum. Això certifica la dita del que “una imatge val més que mil paraules”. Extrapolant aquest raonament a la tasca diària daquest equip directiu concret, no l’afinen gens. Arribats ací, senyors Bartomeu & col·legues de junta: acabeu de rebre una plantofada en tota regla i trobo bé que us paguin amb la mateixa moneda. Al cap i a la fi, heu anat cometent un nyap rere laltre.
Com a seguidor “culer”, tot plegat em genera un encís immens. En parlo des de fora, amb la visió dun enamorat del futbol. Com a tal, somiava haver vist cloure la impressionant carrera esportiva dun jugador de dibuixos animats a “Can Barça”. Amb honors màxims. No sé si podem atribuir-li a ell part de la culpa en la trencadissa. Per contra, dubto molt que puguem exculpar la Junta en aquest tràngol. Hi pot haver moltes maneres de perdre un partit. En totes elles, se nha de saber, sortint-ne amb un sentiment dorgull i pertinença a uns colors. Aquesta dita és extrapolable en altres àmbits de la vida humana (com ara la professional).
Quan shan repetit, però, ridículs com els de París, Roma, Liverpool o Lisboa és més que evident que els “deures” no es van fer. La imatge transmesa al món feia palès una manca de compromís, rauxa, implicació i seny… A partir dací, quan el vaixell fa aigües per tot arreu, no es pot especular amb la tesi de mantenir el cul lligat a una trona. Tot resta prou clar i més que sobreentès. Eleccions a tota pipa ! No essent així, tant de bo que alguna moció de censura foragiti violentament aquells que sentesten a fer-se lorni. ……………………………………………………………………………. Josep Ballbè i Urrit.
