!--akiadsense-->
De terres de l’Obac, el turó de la Roca Salvatge, és pel seu desafiant nom, un dels cims que més m’agraden del gran conjunt que forma la nostra Serralada Prelitoral. El seu conglomerat rocós forma una mateixa unitat amb el seu veí, el massís de Sant Llorenç del Munt, en un espai natural gestionat per la Diputació de Barcelona, com a Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.
Sempre he trobat, en la seva curiosa toponímia, que havia de dir molt a la resta de cims companys. Un posat rocós, que cau a plom de banda a banda, abrupte, esvelt, altiu i enfilat, molt ben coronat per una agulla acabada amb punxa, sens dubte, tota una personalitat de roca al mig de cinc magnífics: El Paller de Tot l’any, Castellsapera, El Turó Roig, el Tossal de l’Àliga i el Turó de la Carlina.
La seva disposició, privilegiada en les seves vistes, i ubicació propera al Camí Ral, també va jugar un paper protagonista en temps de bandolers. Punt controlador pels assaltadors de camins, que forejaven per aquestes terres. Una roca vinculada a un temps de bandolerisme ben salvatge, dit sigui de pas.
Josep Maria Faura, al seu llibre “Història de la Serra de l’Obac”, parla d’ella com la Roca de la Salvatge, com la seva toponímia original. On salvatge deriva d’alguna bestiola “salvatgina” que devia tenir el seu cau pel seu voltant. Un porc senglar, cérvol o isard, alguna bestiota de les que vivien en aquestes terres.
La seva escalada està prohibida per motius de protecció de les aus rupícoles que fan niu a les seves roques. No obstant això, el seu accés per la desviació que s’obra una mica abans del Camí Ral, sí que està permès i les vistes són realment espectaculars.
Càrol Paez
