En uns dies de pànic i, fins i tot de paüra col·lectiva, pel COVID19, faig per endinsar-me en l ́obra poètica d ́alguns dels nostres millors autors. En aquest podi, hi poso –des de sempre– l ́inconmensurable Miquel Martí i Pol. Al llarg d ́aquest darrer mes, he dit adéu al meu mestre de música, a un salesià company de classe (fa més de 50 anys) i una religiosa carmelita molt amiga meva.
Avui, diem adéu a l ́amic Joan Tobella i Marcet, que ens acaba de deixar. Per tot plegat, aquest cop no recercaré inspiració en el poeta de Roda. Vaig a implorar un cop de mà en un altre autor (Salvador Espriu). De fet, un poeta sempre té una mirada mordaç, afinada i interessant sobre la realitat. Amb un bri de caliu i acaronament. Una frase d ́ell la trobo molt escaient per a definir en Joan: “els adjectius vénen a ésser com l ́oli i la sal en la cuina. Convé no abusar- ne però són necessaris”.
En aquest cas, en Joan era un home impecable, honest, pencaire, irreprotxable, compromès, amable, intel·ligent, creient, farcit de bonhomia, culte, entregat, positiu, obert al proïsme, disposat, empàtic, prudent, educat i autèntic… No n ́hi afegeixo més per tal que la seva família no m ́arribi a dir que els vull fer enrogir. En definitiva, un model de virtuts!
Qui em llegeixi certificarà –fil per randa– la meva afirmació. Àdhuc em quedo curt. Amb 90 anys a l ́esquena, cal donar gràcies a Déu per la vida d ́en Joan. De ben segur que li encaixa –com anell al dit– aquest text del poeta de Santa Coloma de Farners.
La mateixa pàtria del gran bisbe Narcís Jubany,puix ambdós eren de la mateixa anyada-1913: “Quina petita pàtria encercla el cementiri ! / Aquesta mar, turons de pins, vinya i pols de rials / No estimo res més excepte l ́ombra viatgera d ́un núvol. / El lent record dels dies que són passats per sempre”.
Estem passant dies inquiets i convulsos. Ens toca meditar sobre l ́adjectiu que tal vegada defineix més bé la mort: és fugissera. Allò que anomenem “vida”, dins d ́un món temporal, em fa pensar que les pandèmies són tan volàtils com els incendis… Malgrat que la por sempre ens té el cor robat, faig per pautar corriols nous i positius. L ́adéu d ́en Joan és bon moment per a partir de zero. Això sí, sense arribar a permetre que el pànic se ́ns encomani. Stephen Hawking deia que “la humanitat no desapareixeria pas per culpa d ́un asteroide, sinó per un virus”.
Tot i la pena per la pèrdua d ́un ésser tan estimat, cal situar –per damunt de tot– la fe que no ens deixa caure en cap penyasegat. Allò que és mudable i no entenem forma part de la por que ens pot produir. Sense deixar-nos aclaparar, però. De ben segur que en Joan Tobella tenia tots aquests conceptes molt clars… El seu pas per aquesta “vall de llàgrimes” ens ofereix el llegat d ́un bagatge consistent i ben profund… …Deixem-nos, doncs, amarar per l ́essència del seu missatge. Ens anirà de conya i el cos –i sobretot, el cor– ens ho agrairan. Que al cel ens puguem retrobar !
