La Karina és una veïna de Terrassa provinent de Geòrgia que ha obert les portes d’un pis de la seva propietat a Ca n’Anglada a una família refugiada ucraïnesa. L’Elena, la seva filla, el seu marit, i la seva mare, van arribar a Terrassa a mitjans de març fugint de la seva ciutat, Khàrkiv, un dels principals objectius de les tropes russes i una de les ciutats més afectades per les atrocitats de la guerra. Han trobat en la Karina una solidaritat immensa que els ajuda dia rere dia a començar una nova vida a la nostra ciutat.
La Karina i l’Elena parlen rus entre elles. L’Elena, de 39 anys, asseguda en un sofà al costat de la seva filla Sofia, de 14, explica que no té paraules per agraïr l’acollida que han rebut a Terrassa, sobretot per part de la Karina, qui tradueix tot el que diu la ucraïnesa mentre parla. La seva ciutat, Khàrkiv, és la segona ciutat més gran d’Ucraïna, situada al nord-est del país, només a 45 quilòmetres de la frontera amb Rússia. Abans de la guerra tenia un milió i mig d’habitants. Ara, només en queden la meitat.
Quan va començar el bombardeig, la família va marxar en cotxe fins a un municipi a la frontera de Polònia, on van decidir quedar-se fins que la guerra acabés. Van adonar-se que anava per llarg i “vam decidir marxar a algun lloc d’Europa”. Mentre creuaven Ucraïna, “no paraven de caure bombers i veiem morts pel camí”, i fins i tot “escoltàvem trets darrera nostre”. Sota el cel de bombers de Khàrkiv s’hi troba casa seva i el seu negoci de cirurgia plàstica, però no saben si encara està en peu: “No sabem si mai tornarem. No sabem si tenim casa o no. No tenim res”. El soroll de les sirenes antiaèries i les bombes encara ressonen a dins del seu cap. De fet, revela que la seva filla Sofia té por dels avions comercials que passen per sobre el cel de Terrassa.
Després de milers de quilòmetres en cotxe per creuar tot el continent europeu, van arribar a la nostra ciutat, on “ens va rebre la Karina amb un cor molt gran”. La Karina no va dubtar ni un segon en oferir als refugiats un sostre: “Jo sóc estrangera i també ho vaig passar malament quan vaig arribar. Ara em toca a mi ajudar”. Va aterrar de Geòrgia ara fa 15 anys i actualment treballa en un immobiliària, des d’on ajuda a buscar pisos per altres famílies refugiades en altres municipis de Catalunya. La solidaritat la desborda. També ajuda a l’Elena i la família amb la regulació dels papers, a buscar feina, i a aprendre les llengües. Amb la Karina s’hi senten molt còmodes, ja que a part de la gran atenció que reben, no existeix la barrera de l’idioma.
Amb una veu dolça i calmada, la refugiada explica que buscarà feina i una escola perquè la seva filla comenci el curs al setembre. Ara s’estan adaptant i refent-se de les horribles imatges que han vist al seu país.
Un futur incert
L’Elena s’esperava una guerra, però no d’aquestes dimensions, “no una guerra tan gran on s’ataquen a civils”. Està convençuda que Putin serà jutjat per crims de guerra, però li preocupa “que no faci res pitjor fins que no el jutgin”. Una bomba nuclear. “Ningú no ha aconseguit aturar a Putin fins ara i no crec que la guerra acabi aviat”. La Karina remarca que el que ha viscut aquesta gent no és una pel·lícula: “Tot el que han viscut i tot el que han patit els acompanyarà tota la vida”. Empatitza molt amb ella, ja que Geòrgia també ha viscut molts conflictes amb Rússia. Afegeix que “és increïble que passin aquestes coses al món”.
Degut a la seva feina, la Karina veu com algunes famílies refugiades busquen un pis per quedar-s’hi només un mes i després tornar a Ucraïna. Amb els dies, veuen que potser s’hi han d’estar dos mesos, sis mesos, un any, o molt més. “Encara que vulguin tornar a casa seva, què faran quan arribin allà, si no tenen res? Està tot destrossat. Tant si es queden aquí com si marxen hauran de començar la vida de zero”.
A dia d’avui, les tropes russes continuen atacant i bloquejant parcialment Khàrkiv. La ciutat és un dels centres culturals i educatius més importants d’Ucraïna. Abans, era universitària, vibrant, plena d’activitats i plena de vida. Ara, només queden runes, entre les quals potser s’hi troba la casa de l’Elena. La família no sap què passarà en un futur, però mentre duri la guerra, començaran una nova vida a Terrassa. Hauran d’intentar trobar en la nostra ciutat la mateixa sensació de “casa” que tenien a Khàrkiv.
