!--akiadsense-->
La glossa de Josep Rull i Andreu que ve a continuació no és ni pot ser una història trista, ni pretén contenir tocs d’indignació, per més que en ser escrita s’han hagut de superar barrots i, per ser continuada, quan s’acabi la lectura, encara s’hauran de saltar els murs d’una presó. Aquesta és la història d’un terrassenc, amb “e” i dues esses, i comença en un tren on dos joves es van conèixer.
La Dolors Andreu, filla de la parada de les olives al mercat de Sabadell on els seus pares s’havien de sentir dir allò de “vostès són molt simpàtics per ser de Terrassa”, agafava el tren a Torrebonica on estiuejava amb la família per tornar cap a casa. Al mateix vagó, Josep Rull pare, ben vestit, feia el trajecte per anar a la fàbrica familiar on fabricaven pues pels telers de Castellar. Un jove que destacava per una cicatriu al front, fruit d’escomeses d’infància, que va enamorar a la Dolors com el “guapo de la cicatriu”.
La parella es va casar, va anar a viure al carrer Sant Cristòfol i van néixer l’Elisabet i després el Lluís. Quan l’Elisabet només tenia un any i mig, però, va morir d’un accident domèstic. Un sotrac terrible per la família, després del qual, el Josep va mirar la Dolors i li va dir “Ens estimem, no? Doncs ens en sortirem”.
I ho van fer. Després d’allò van venir l’Àngels i, anys després, el 2 de setembre de 1968, el Josep. Dos naixements fruit d’aquells que no perden l’esperança ni l’amor en els moments difícils. Això va fer també que Josep Rull i Andreu vingués al món com el petit de la família i ell mateix no té recança a dir que va ser el consentit de casa, amb tots els ets i uts, tant pel pare i la mare, com pels germans i els avis.
A casa, el Josep recorda el pare com un cap de família amb rotunditat, una autoritat generosa, treballador, a qui no li feia falta molt per fer saber què hi era. L’escola, la Quitxalla i l’Avet van ser el seu espai de construcció, de trobar valors com la solidaritat, l’esforç, el treball… i, sobretot, els amics. I és que cal dir que, amb només cinc anys, dins de l’aula ja es va començar a configurar, com a mínim, la meitat del grup de whatsap que avui agrupa a tot el grup d’amics del Josep per parlar i trobar-se encara. S’entén que a aquelles alçades les formes de comunicació no eren tan avançades. Eren els anys setanta i l’escola no era tan avançada com per arribar a aquest extrem. Però sí que s’hi van establir les amistats que han perdurat tota la vida.
Això no ens ha de portar a pensar en un Josep Rull com a líder de l’aula. Ell mateix es recorda com un nen ben normal, més aviat introvertit i sobretot maldestre. Els pares el van apuntar a hockey i va aconseguir la no menys memorable fita de ser l’amo indiscutible de totes les banquetes de Catalunya. Unes aptituds naturals per l’esport que van aportar-li mèrits notables com que, anys després, ja al Montcau la mola, a primer de BUP, només li quedés una assignatura per setembre: educació física.
S’ha de dir que ara, passada mitja vida, el Josep va guanyar l’any passat el campionat de ping pong a la presó. Un fet anecdòtic, si es vol, però al qual atorga el valor d’haver superat amb tenacitat i esforç les seves limitacions. Una voluntat de superació que, al llarg de la vida, l’ha portat a córrer nombroses ocasions la mitja marató de Terrassa o fer la marató de Barcelona.
Però tornem enrere. Com dèiem, era un nen molt normal, sense cap pretensió de sobresortir. A segon de BUP, però, a l’escola es va preparar una obra de teatre per aconseguir diners pel viatge de final de curs, Gente Bién de Santiago Rusiñol. El paper protagonista havia de recaure en un amic del Josep però el va refusar i el va entomar ell, sortint-se’n amb èxit. Un fet que li va fer canviar la percepció que tenia d’ell mateix i també a descobrir un element que l’ha acompanyat des d’aleshores, la passió per dominar la paraula i com d’aquesta se’n desprèn la seguretat.
!--akiadsense-->
No ha d’extranyar, doncs, que Josep Rull optés per decantar-se per les lletres on va trobar en el llatí i el grec aplicacions desconegudes. Amb els seus amics feien servir les llengües mortes per dir coses sense que els de ciències, que anaven de llestos, els poguessin entendre. Una afició en la qual segurament va tenir molt a veure una professora, la Núria Jarmunt, que va causar un impacte durador en el Josep Rull en fets, per exemple, com que tingués un dos cavalls groc amb la capota negra. El mateix cotxe que, anys després, es va comprar ell mateix quan va tenir oportunitat de tenir automòbil propi. Un vehicle que tornarà a sortir més endavant.
També a l’adolescència és on trobem les arrels d’una vocació que ha mogut a Josep Rull tota la vida: la política. A casa no hi havia ni vocació ni compromís polític. El pare i la mare del Josep, eren més aviat dels de dir: “no t’emboliquis, no et fiquis en política”, però hi havia un run run intern. A vuitè de bàsica, ja s’havia posat a col·leccionar uns fascicles de la Guerra Civil espanyola de Hugh Thomas com una forma d’accedir a un cert coneixement polític. Un interès que també el va portar, per exemple, a recórrer l’any 84 durant les eleccions al Parlament de Catalunya totes les seus dels partits polítics a Terrassa a la recerca d’adhesius de campanya, anar al míting de Jordi Pujol al Casino del Comerç o anar a enganxar cartells amb el seu germà gran.
Finalment, però, va ser el maig del 86, amb 17 anys, quan ell i el seu amic Quim Tarin, van decidir fer el pas i afiliar-se. El Quim volia ser de les joventuts d’Esquerra Republicana i el Josep tirava més cap a les JNC, però van anar plegats cap a la casa del Poble. No van trobar ningú de les JERC i, a sobre, van agafar el conserge en un mal moment i els va fer sortir escopetejats per anar a parar finalment a les Joventuts nacionalistes de Catalunya on es van quedar.
El Josep Rull començava així el seu idil·li amb la política dins les joventuts de Convergència i ho feia amb idees pròpies, com ser independentista. Un posicionament que el va portar l’any 88 a empènyer les JNC a participar en un acte amb les JERC i el MDT sota l’eslògan “Tot per la independència”. D’aquella fita, s’ha de dir que fins a Terrassa li va arribar el rebot increïble que va agafar Miquel Roca en veure la fotografia i voler saber qui era el boig de Terrassa que feia actes amb els, entre cometes, radicals.
No és d’estranyar que amb aquests precedents, a l’hora d’escollir carrera universitària es volgués decantar per fer ciències polítiques. Amb el petit inconvenient que la carrera, només s’impartia a Madrid. I, per tant, va optar per una elecció d’utilitat com era cursar la carrera de dret a l’Autònoma.
Si sempre havia estat un estudiant força normal, amb la banya ficada en la política es pot dir que els primers anys a la carrera no és que sobresortís a les aules. A fora, però, s’implicava en la Federació nacional d’estudiants de Catalunya i esdevenia representant dels estudiants als òrgans de la facultat i la universitat. Una Federació, junt amb les JNC, arran de les quals coneixeria a dos amics que acabarien esdevenint carn i ungla amb el Josep fins avui dia. Un vingut de tan lluny com Figueres, el Pere Saló, i l’altre, un vilanoví, el Damià Calvet.
Com es conjugaven aquestes amistats a distància es podria entendre en el fet que Pere Saló, per exemple, va anar a estudiar la segona part de la carrera a l’autònoma i el seu pis d’estudiants a Cerdanyola es va convertir en tot un centre de trobada. Factors més importants però, sobretot, d’aquesta amistat, rauen en el lligam compartit a les JNC, les aficions i, sobretot, hores i més hores dins el dos cavalls groc amb capota negra amb el qual es van recórrer el País de banda a banda.
I aquí, si us plau, aturem-nos un moment, perquè el que passava dins d’aquell cotxe explica l’estranya cocció en la qual es forgen les amistats que perduren. Dins el vehicle s’hi combinaven des de l’afició absoluta del Josep a Albert Pla, cantant del qual se sabia totes les lletres, a escoltar les bandes sonores de totes les campanyes electorals de CiU compactades en un casset o també s’aprofitava, quan s’avorrien, per repassar qui se sabia la llista històrica de Comptes catalans.
Això si, el Pere i el Damià no van ser les úniques relacions perdurables que van sorgir de les JNC. També en les trobades polítiques juvenils es va creuar amb una jove de Cerdanyola, estudiant d’econòmiques i amb una empenta i afició per la política que podia competir amb la del mateix Josep. És a dir, la Meritxell. I, sota la banda sonora dels Pets i la seva cançó, una estona de cel, es van començar a trobar d’amagat de la resta de companys fins que van consolidant una relació intensa on ho han compartit tot, fins i tot les decisions més difícils. Així, que es pot dir que entre els mèrits del Josep pel reconeixement d’avui s’hi pot sumar la captació d’una nova terrassenca.
Ara, la vocació política de la parella a voltes sorprèn. L’endemà de la seva boda, el Josep i la Meritxell van anar-se’n a L’escola d’estiu de Convergència tot el dia i fins i tot els naixements del Bernat i el Roger han semblat estar marcats per l’agenda parlamentària del pare. El Bernat, per exemple, va néixer el 2010 just un dia abans que el seu pare se les hagués de tenir amb el Conseller Joaquim Nadal a un important debat en el Parlament. I, pel que fa al Roger, va néixer just el dia del referèndum d’Escòcia i 24 hores abans que el seu pare defensès al Parlament la llei de consultes populars no referendàries el 19 de setembre de 2014.
!--akiadsense-->
Però, tornem enrere de nou, que ens hem deixat moltes coses.
El Josep Rull surt de la carrera i es posa a treballar com advocat a l’Associació Catalana de municipis. D’aquí passarà a treballar a l’Agència de residus de Catalunya fins que és escollit diputat amb només 29 anys. En aquest periple adquireix una passió pels temes mediambientals que farà que sigui nomenat diputat responsable en aquest àmbit, en el qual ha treballat alguns dels projectes dels quals se sent més orgullós, com la llei de protecció dels animals, l’any 2003, la prohibició de les curses de braus, l’any 2010, o finalment, ja com a Conseller, la llei de canvi climàtic, el 2017, totes situant a Catalunya al capdavant amb aquests temes. Mostra de l’orgull per la feina feta la trobem l’any 2010, el dia que es va aprovar la prohibició de les curses de braus. Un dia on el Josep recorda arribar tard a casa després d’un dia intens en el Parlament i acostar-se al llit del Bernat, que era molt petit, i dir-li mentre estava dormint “Avui hem fet que et puguis fer gran en un país més digne”
Arriba el moment d’acostar-nos a Terrassa, on entrarà a fer de regidor l’any 2003 per passar-hi onze anys treballant des de l’oposició. Un àmbit on, al fet de treballar per la ciutat que estimes, s’hi va sumar la capacitat de tocar tots els temes possibles. De fet, pel Josep Rull la feina de regidor és la que l’hi ha aportat més coses política i humanament. Ho descriu sota la possibilitat de trobar-te un matí visitant una empresa puntera tecnològicament i hores després estar parlant amb el veïnatge i veient la cara més crua d’un barri depauperat dins la mateixa ciutat. Sovint, afirma, tractant amb persones que pensen molt diferent de tu i, sobretot, valorant un tarannà de la política terrassenca sovint poc reivindicat com és arribar a acords en temes claus de ciutat. En aquest sentit, Josep Rull recorda tant el Pacte Anticrisi com el Pacte de Ciutadania, dos acords assolits per unanimitat de les forces del plenari terrassenc en la lluita contra els estralls de la crisi i per desenvolupar mesures respecte a l’onada migratòria. Mentre a ciutats com Badalona els polítics empraven la immigració com a arma populista, a Terrassa govern i oposició buscaven solucions. Aquest tarannà, no evitava que el xoc polític fos dur, però la relació sempre era cordial i es tradueix, avui, a què representants de gairebé tots els partits polítics de la ciutat l’han anat a veure a la presó.
Arribar a ser Conseller d’altra banda era un somni. Fer-ho com a Conseller de Territori i sostenibilitat li donava, en un moment clau per la política catalana, la possibilitat no només de treballar per assolir un país propi sinó també de avançar en el país que vols tenir. Uns objectius en què l’experiència adquirida a Terrassa, així com en la tasca desenvolupada com a secretari d’organització de Convergència i Unió, li atorgava una amplitud de mires a l’hora d’establir consensos. No és menor que en ple procés sobiranista s’aconseguís així un amplíssim suport per aprovar el protocol de contaminació atmosfèrica o la llei de canvi climàtic.
També hi havia temps de pensar en Terrassa i, com a Conseller, va ficar la banya amb necessitats del territori tan conegudes com el tercer carril de la C58, la compra de 15 trens nous per ferrocarrils per la línia Vallès o la batalla recurrent i històrica de la nostra ciutat per deixar de ser zona 3. Un àmbit, aquest últim, on és evident que no va tenir temps de sortir-se’n, tot i que espera que més d’hora que tard es comenci a veure aquell antic projecte de la T-mobilitat.
Si parlem del peatge de les Fonts, dir que Josep Rull ja va estar treballant en el sistema de vinyeta. És a dir, carregar-se els peatges a contrapartida d’un únic pagament anual a revertir en tot tipus de mobilitat, també sostenible. I tampoc se’n va sortir. En aquest cas, perquè quan tocava defensar-ho a Madrid, la ministra d’aleshores, Ana Pastor, semblava que li parlessin en xinès. I quan va tocar el torn de debatre amb Iñigo Gómez de la Serna, aquest directament li va deixar anar “esto está muy bién, pero en otras comunidades me matarían”. Una resposta que, a Josep Rull, que per dir-ho d’alguna manera, ja venia independitzat de casa, li va resultar la constatació definitiva que era pràcticament impossible gestionar una agenda de modernització per Catalunya dins de l’estat espanyol.
La feina del dia a dia es compaginava amb el camí que s’estava desenvolupant per realitzar el Referèndum de l’1 d’octubre. Un episodi que no relatarem aquí doncs seguir hi ha persones que ho poden fer millor. Això si, destacar instants. Moments claus on assumir que el que s’estava fent era absolutament coherent amb el progrés i el benestar de la gent i que calia assumir riscos. Un posicionament, d’altra banda, compartit i parlat en parella i on tant ell com la Meritxell sabien el pa que s’hi jugava davant la repressió que estava disposat a aplicar l’estat.
Així, el divendres 27 d’octubre de 2017, just abans d’anar cap al Parlament, va estar treballant a la Conselleria. En sortir del despatx, unes 150/200 persones del departament l’esperaven al vestíbul per donar-li suport. Allà, davant seu, es va comprometre “Passi el que passi amb la declaració d’independència, jo el dilluns vindré”.
I així ho va fer. Aquell dissabte va anar a la reunió del govern convocada a la Catalunya nord i diumenge, sense fer cas al 155, va assistir a l’acte del centenari dels ferrocarrils a Sant Cugat. Dilluns, complint amb compromís, va anar al seu despatx.
La convicció i la dignitat d’haver obrat correctament hi era i hi és encara. Els moments durs s’han encarat. Pocs com els d’haver de parlar amb el Bernat, el dia abans d’anar cap a Madrid sabent que l’empresonarien, i explicar-li que el pare el tancarien a la presó. Això si, ni funcionaris de presó brètols, ni esposes, ni barrots, manllevaven la seguretat d’haver actuat democràticament i pacíficament. La seguretat en l’al·legat final davant el Tribunal Suprem es manté i Josep Rull reitera les paraules d’aquell dia “No puc deixar de creure i treballar per un país millor i amb més oportunitats, un país lliure on sigui impossible que algú pugui ser empresonat per les seves idees”.
Davant la sentència només resumir-ho amb l’afirmació d’aquest terrassenc que no es veu en cor de tornar a exercir d’advocat quan veus que s’ha manipulat la justícia per reprimir uns posicionaments polítics. Ha perdut la fe en la solvència del sistema judicial espanyol.
Això no exclou mirar cap al futur. Un futur sense renúncies als posicionaments polítics, però si amb visió a nous horitzons. La possibilitat de sortir, fer de pare amb el Roger i el Bernat, recuperar allò que la presó li ha pres i la dedicació política no li va permetre gaudir. Abocar-se a la família, a la parella, als germans, a la mare… I, perquè no? Reinventar-se professionalment mirant cap al medi ambient, cap a la mobilitat sostenible…
Un terrassenc que continua exercint de terrassenc dins la presó, que et cita els presos amb qui ha coincidit de Terrassa pels seus barris d’origen (Poblenou, Vallparadís, Ca n’Anglada, la Maurina…) o que ha aconseguit que el Diari de Terrassa sigui el més llegit de Lledoners. Pregunta per la ciutat a aquell qui pot i es fa enviar fotografies, sorprenent-se a vegades per no reconèixer un lloc a primer cop d’ull i adonar-se que dos anys són molt de temps i canvien les coses.
La fotografia més impactant, però, una portada per la Meritxell, amb l’habitació del Roger: veure que ha desaparegut el llit de baranes i pensar com se la trobarà quan torni a casa. La llibertat és pel Josep, ara mateix, recordar el parc de Vallparadís amb el Bernat i el Roger, que arribi el dia de poder tornar-los a acompanyar a escola, córrer pel Pla del Bonaire i redescobrir la ciutat.
I poder fer tot això fora sense rancúnia. Ni odi ni retrets. Per Josep Rull ningú pot renunciar als seus principis polítics quan té la convicció que aquests poden oferir un país més just i lliure on puguin créixer els teus fills. També creu, però, que s’han de deixar de banda frases com “ni oblit, ni perdó”, perquè oblidar no s’oblida, però el perdó és un concepte massa poderós com per a deixar-lo de banda. En les seves paraules “Si volem construir un país potent, no hi pot haver ni una espurna d’odi.”
!--akiadsense-->
I per acabar aquesta glosa, un conte. Cartes per la llibertat, de Jacques Goldstyn. És la història il·lustrada que la Meritxell i el Josep van fer servir per explicar al Roger que el pare estava a la presó. És la història d’un home i el seu fill a qui els hi agraden els globus vermells en un país on al poder i la policia només accepten que es parli de quadrats blaus. I arriba el dia que empresonen al pare per defensar els globus vermells. Però, ja dins la presó, al pare li arriba una carta. I els guardes agafen la carta i la cremen. I a cada carta que rep el pare, fan el mateix. Però sabeu que? Que per les cendres de les cartes tot el món fora la presó coneix de la injustícia d’aquell home. I arriben milers de cartes. I amb elles el pare es pot fer unes ales per sortir volant.
No cal dir que després d’aquesta història el Roger es mira d’una forma diferent les cartes que rep el Josep i que quan va a l’escola ja pot explicar sense problemes que el pare és a la presó. Això sí, quan li pregunten per què? Respon: “Perquè li agraden els globus vermells”.
I ara, toca acabar aquesta glosa. I ara arriba el moment en què li donaríem l’Enhorabona al terrassenc de l’any. Però com que el Josep Rull no el deixen estar avui aquí amb nosaltres ho farem diferent. Al final i amb el teu permís Meritxell, vull que els hi demanis al Roger i al Bernat una cosa, que ens facin de missatgers. He portat un sobre per posar-hi la glosa i li portin a Lledoners. Doncs si les cartes són poderoses, no costa res posar un gra de sorra, perquè el Josep pugui tenir la seva pròpia història escrita i saber que a Terrassa se’l recorda i se l’espera de tornada. Nosaltres tampoc renunciem a la llibertat.
