El setembre de 1901 els escolapis tornaven a Terrassa després d’haver comprat l’edifici que havia estat del Real Colegio Tarrasense; rebien del Consistori una subvenció de 10.000 pessetes anuals sota l’obligació d’impartir gratuïtament el segon ensenyament i estudis de comerç. No era la primera vegada que els escolapis s’instal·laven a la ciutat, ho havien fet el 1864 al convent de Sant Francesc però havien hagut de marxar amb la Revolució de setembre de 1868 davant el rebuig de la població i la por als aldarulls.
Els alumnes es distribuïen en interns o pensionistes, migpensionistes, recomanats, vigilats i externs; cada categoria tenia locals i personal propi. Era una divisió que es perllongaria durant anys i configurava una escola on les possibilitats econòmiques familiars marcaven els nois, la seva relació amb els companys i les seves perspectives de futur.
Sota el lema Pietat i Lletres, naixien les classes nocturnes gratuïtes per obrers, la intensa participació en les festes religioses i civils, el Pupil·latge com a residència de joves que estudiaven a l’Escola Industrial i l’Ateneo Calasancio, associació d’exalumnes de marcat caràcter cultural.
Els escolapis s’engrandien el 1910 amb la creació de la Sucursal. Era una filial de l’escola per atendre els nens de parvulari i primer grau de la zona de la Creu Gran, però era també la resposta a l’aparició d’altres centres com l’Escola Vallparadís i el Col·legi Mont d’Or que plantejaven l’educació sota principis més idealistes i catalans de renovació pedagògica.
La influència del Pare Roger
La dictadura de Primo de Rivera va ser de profunda divisió entre els escolapis catalanistes i els espanyolistes. L’escola de Terrassa no va ser aliena a aquesta dicotomia i la direcció va estar en mans d’espanyolistes, amb el rectoral del Pare Adolf Roger. Amant de l’exhibició i l’ostentació, teixí una xarxa de relacions i influències que li donaven protagonisme, castellanitzaven l’escola i conferien el col·legi una imatge radicalitzada a favor del poder. Contràriament, cal destacar aquests anys el paper del Pare Miquel Altisent, dinamitzador de la vida religiosa dels nois amb la creació de l’agrupació Amiguets de la Litúrgia.
Amb la II República, la retirada de la subvenció municipal pels estudis de batxillerat i comerç i l’aprovació de la llei de confessions i congregacions religioses que prohibia impartir l’ensenyament a les institucions de l’Església, van obligar els escolapis que fos un grup de pares qui gestionés l’escola amb la creació de la Mútua Escolar Cadevall, presidida per Francesc Pi de la Serra.
L’any 1936, el col·legi va sofrir l’escomesa anticlerical: 13 pares escolapis i 1 germà foren assassinats. Durant la Guerra Civil, l’edifici va tenir diverses funcions: menjadors populars, caserna i, finalment, allotjament de l’escorta de Manuel Azaña.
El febrer de 1939, els escolapis recuperaren l’edifici. L’escola es va impregnar de la imatge del nacionalcatolicisme de l’època. La figura del P. Roger tornava a ser significativa. Desapareixia l’antiga divisió dels alumnes i s’establia una separació entre els alumnes de permanències i no permanències. La Sucursal tornava a obrir i també funcionaven l’internat i el Pupil·latge. Un fet important va ser la construcció del Templo de los Niños.
Obertura a partir dels anys cinquanta
Als anys cinquanta, l’aspecte d’escola lligada al nacionalcatolicisme va anar desapareixent. A poc a poc, es va donar més importància a la vida interna de la institució escolar enfront de l’exhibicionisme d’altres temps, i es perfilava ja una escola d’ambient humanista, amb caire ideològic més dinàmic i integrat a la vida real.
La Llei d’Educació de 1970 va permetre una gran oportunitat de reforma: la reorganització de l’escola separant la direcció pedagògica i la comunitat escolàpia, la coeducació i la implantació del català com a llengua d’aprenentatge.
El 1992 l’Escola Pia de Catalunya adquiria el col·legi de les Concepcionistes i s’hi traslladarien els batxillerats.
Avui Can Colapi continua sent un centre obert a la ciutat, amb un ideari basat en catalanitat, personalització, participació, obertura i cristianisme.
Aquest article forma part de la revista en paper d’estiu de MónTerrassa
