La sala del Casal Cívic Vapor Gran de Terrassa es va omplir aquest dilluns, dia 21 de setembre, per acollir l’acte de presentació del llibre “L’accident del Tren de les Planes“, coordinat per Rosa Massagué amb la voluntat de posar nom i explicar la història de les víctimes d’un tràgic incident que va tenir lloc l’11 de febrer de 1939 que va posar fi a la vida de 36 persones i va causar un centenar de ferits. El tren va sortir de l’estació de Terrassa i poc abans d’arribar a l’estació del Peu del Funicular, es van espatllar els frens, el comboi va prendre massa velocitat i a l’altura de Sarrià va topar amb un altre tren que, per sort, anava buit.
Malgrat ser un episodi que va marcar la vida de moltes persones, fins fa ben poc no se n’havia sabut res. Els mitjans de l’època pràcticament no en van parlar i el règim franquista, que acaba de guanyar la guerra, ho va amagar tant com va poder. Però la perseverança d’un grup de dones d’Ullastrell ha tornat a treure a la llum l’accident, i ho ha fet en forma de llibre. Amb la participació de l’Ajuntament d’Ullastrell, l’Associació El Llibre de la Vida i la col·laboració dels Amics del Club Ferroviari s’ha pogut publicar un petit llibret que relata una història fins ara silenciada. Gràcies a això, s’han recollit testimonis i documents sobre les veïnes d’Ullastrell que viatjaven en aquell tren de les Planes (més conegut com a Tren de Sarrià). En total, n’hi van morir tres, i vuit van quedar ferides.
“És important que les generacions que venen sàpiga què va passar, i no només parlo de l’accident sinó de tot el context social i polític del moment. La memòria històrica és clau i tot i que com a poble ens costa destinar diners a aquest fet, aquí ho hem aconseguit. És una iniciativa curiosa que explica el nostre passat, com vivíem i què compràvem, i que ens ajuda a posicionar-nos com a comunitat”, ha explicat l’alcalde d’Ullastrell, Jaume Puig, en agraïment a la feinada feta per la periodista Rosa Massegué, l’historiador Pere Pastallé i un grup de voluntàries.
Confeccionar un puzle sobre un fet tràgic silenciat
En declaracions per a MónTerrassa, Massagué ha explicat com va sorgir la idea de fer aquest llibret. Va ser fruit de dues coincidències. La primera, un club de lectura en què es va llegir el darrer llibre de Xavi Coral on en un parell de pàgines menciona de passada l’accident. Això va picar la curiositat de les integrants del club, que van començar a parlar sobre què n’havien sentit a casa. La segona, pocs dies després, el MNACTEC va acollir la presentació d’un llibre en què s’explicava l’accident des d’un punt de vista tècnic i ferroviari. Això va acabar d’encendre la guspira de la curiositat d’aquest grup de dones, que van decidir que això mereixia més investigació.
A Ullastrell aquest tema no s’havia tractat mai ni es recull enlloc quines van ser les víctimes. Va començar així una tasca de recerca que les va dur fins al sumari, que es troba actualment al Govern Militar a Barcelona. Allà van tenir el llistat amb noms i cognoms i així van poder anar trobant les famílies per saber què en recordaven. L’obra va més enllà i s’aprofita per explicar com era el petit Ullastrell de l’any 39 i com era la vida aleshores.
“Ens vam trobar que hi havia persones que ni sabien que havien tingut un familiar entre les víctimes”, relata Massagué, que assegura que la majoria de les famílies no van parlar-ne massa, i si ho van fer va ser en la intimitat. “Va ser com anar confeccionant un puzle”, apunta. Un puzle que ha acabat posant nom i rostre a les tres víctimes mortals -totes elles relacionades entre si, per sang o per coneixença-, i deixant per escrit uns fets que no només han estat amagats a Ullastrell. “Sabem que hi havia víctimes de Terrassa, de Viladecavalls, de Sant Cugat, de Rubí… però n’hi ha molt poca informació. Estem parlant de just després de la Guerra, era l’any de la victòria i al règim amb tota la parafernàlia propagandística no li va interessar gens parlar-ne. Segur que hi ha molts més episodis d’aquests que han quedat tapats i que encara no els sabem”, subratlla la periodista.
Sobre el fet que dins del mateix poble tampoc se’n parlés o se’n coneguessin massa detalls, Massagué apunta que dalt del tren la majoria eren “perdedors de la guerra, del bàndol republicà”, i per això a les víctimes, atemorides per la situació, van preferir callar. La coordinadora d’aquesta feina de recuperació d’un episodi tràgic que va afectar directament el municipi d’Ullastrell té l’esperança que el llibre ara presentat serveixi com a inspiració perquè les altres ciutats amb víctimes s’animin a investigar i a desenterrar una veritat que va resultar massa incòmode per al règim.
Dues familiars de víctimes de l’accident del tren
Entre les persones que es trobaven presents a l’acte de presentació del llibre hi havia la Núria Alsina. Aquesta terrassenca va sentir curiositat en veure que es presentava un llibre sobre un esdeveniment que havia sentit a parlar-ne a casa. I és que tres familiars seus van morir aquell tràgic dia. El germà de la seva mare, en Miquel Maurí, de només 16 anys, i dos cosins germans, en Baldomero Padrós (19 anys) i la Narcisa Tatxé (20 i pocs). Tots tres vivien al Centre de Terrassa. Va ser un cop molt dur per a la família, i la seva mare, aleshores petita li va quedar tan present que ho va explicar a les seves filles. Això sí, afirma que “de la guerra no se’n parlava massa, era tabú”. Alsina ha posat llum als motius que van empènyer molts joves i dones a agafar aquell dia el tren: la fam. “Van sortir de casa per anar a buscar menjar a Barcelona i ja no van tornar”, comenta a MónTerrassa.
A pocs metres d’on està asseguda, hi ha una altra persona que aquest llibre li toca de prop, la Maria Rosa Font. Ella és veïna d’Ullastrell i les seves dues àvies anaven en el Tren de les Planes el dia de l’accident. “Anaven en compartiments diferents. La mare de la meva mare, l’Antònia Puig, es va morir. La mare del meu pare, Assumpció Gibert, va sortir-ne il·lesa”, relata a aquest mitjà. Crida l’atenció perquè d’aquesta darrera víctima diu que no ho va descobrir fins ara, quan ajudava en l’elaboració del text, veient el llistat de víctimes recollides en el sumari. “Hi ha molt poca informació sobre qui hi anava, què hi feien… sabem que la majoria eren senyores i que segurament anaven a buscar menjar, però han quedat molt pocs testimonis. La prova és que la meva àvia paterna no ho va explicar mai i de la meva àvia materna ho vaig saber perquè vaig trobar un salva conduït en què l’Ajuntament d’Ullastrell l’autoritzava a agafar el tren”, subratlla.
Per la Maria Rosa haver recuperat aquesta història li reporta moltes emocions. Especialment dolorós és saber que la seva àvia Antònia va ser enterrada en una fossa comuna a Montjuïc. El seu avi amb prou feines la va poder identificar (guiat per la roba i alguns complements que portava) però no es va poder fer càrrec de les despeses d’un enterrament, així que va anar a parar allà. “Ho hem viscut amb silenci, no se n’ha volgut parlar mai. Li vaig preguntar a la meva mare i no en volia saber res, el poc que sé m’ho va dir un oncle que encara viu que a ell li va explicar l’avi”, recorda.
