La desgràcia que ha succeït a una nau abandonada de Badalona només és un exemple puntual, que amaga una situació molt més greu i extensa a moltes ciutats i pobles. En aquest cas com passa sempre, és una noticia puntual al haver-hi morts i ferits, però deixarà de ser-ho amb la mateixa celeritat que ha aparegut. I de nou, oblidarem el fet, seguirem mirant a una altra banda, però la gravetat del problema seguirà de forma permanent, fins que torni a esclatar un nou fet. Sempre m’he preguntat que passa amb totes aquelles persones que son recollides al mar pels vaixells de les organitzacions humanitàries, que arriben amb “pàteres” a les nostres costes en condicions lamentables.
Cada dia escoltem i veiem noticies sobre aquests fets, com s’amunteguen als ports de les Canàries, Andalusia i d’altres estats com Grècia ,Malta i Itàlia. Sense recursos i amb una total precarietat, i plens d’esperança d’una vida millor i més digne. El problema, és que aquelles esperances de viure millor i tenir una oportunitat, poc a poc, es van allunyant, i tot es converteix en un estat de misèria, abandonament i de perills, una veritable desgràcia, ja que es converteixen en els grans marginats, i utilitzats de forma miserable per l’extrema dreta i la dreta, acusant-los de ser un problema i la necessitat de retornar-los als seus països, i evitar la seva entrada encara que sigui tirant-los al mar i que trobin la mort més indigne. El famós discurs de que son uns delinqüents que ens roben la feina i ens volen imposar les seves costums. I continuem amb la pregunta, d’on van a parar totes aquestes persones que aconsegueixen ser rescatades.
Alguns en campaments aïllats, marginats i en condicions indignes, altres en centres d’internament d’immigrants que son veritables presons, altres buscant espais com naus industrials i edificis abandonats en condicions indignes, sense cap servei, amb el risc que aquests edificis s’ensorrin i els agafin dins, i d’altres retornats als seus països d’origen en calen. Sense papers, en situació irregular, sense poder empadronar-se, sense tarja sanitària, sense cap feina o amb feines mal pagades i sense cap dret, ni contracte. Senzillament, els que poden, buscant en els contenidors d’escombraries alguna cosa o recollint ferralla i altres materials per a poder vendre i treure algun euro per sobreviure. Altres cauran en les mans de màfies delictives, policials i empresarials sense escrúpols, que al final els posarà en perill i riscos afegits, senzillament, carrerons sense sortida, sense present, i el més greu, sense futur.
Aquella il·lusió de trobar una vida millor als anomenats paradisos rics, s’esvairà, i seran uns invisibles, ignorats, marginats, sense drets i amb una vida plena de riscos permanents. I el problema és que els països d’Europa no tenen cap solució, ni la volen buscar, deixant als països receptors d’aquesta immigració pobre abandonats a la seva sort. I després cap d’ells tampoc té solucions, ja que tampoc disposen de mitjans per a donar-los una sortida digne. Una solució del governs, és enviar-los amb avions o d’altres transports, des del punt de recollida, a diferents ciutats de l’Estat, on s’hauran de buscar la vida, sense papers, ni recursos, amb un comportament totalment irresponsable, generant un problema greu als Ajuntament receptors.
El que ha passat a Badalona, ho tenim a la nostra ciutat, Terrassa, i al nostre Barri Segle XX que pot servir d’exemple de tota aquesta complexitat, que s’afegeix a tota la problemàtica de l’habitatge en totes les seves vessants (desnonaments, manca d’habitatge social, ajuts…). Per tant, en el nostre Barri hi ha moltes naus buides i abandonades, i en aquestes i malviuen persones que sobretot les fan servir per a dormir als vespres, sense llum, ni aigua, amb el risc que algun dels edificis s’ensorri i els deixi totalment enterrats entre les runes.
En una d’aquestes naus hi va haver un incendi al utilitzar fustes i roba per a calentar-se per les baixes temperatures, fet que va provocar un incendi i per sort, tots van poder escapar del foc. Altres han ocupat pàrquings que utilitzen d’habitatge, sense serveis i punxant la llum que és l’únic servei disponible amb el risc que comporta aquesta actuació descontrolada. Cal recordar que un pàrquing no és un habitatge i els que hi viuen, corren el risc d’un espai no adequat, i 2 amb alt risc per la salut d’aquestes persones. I en algun cas, s’afegeix l’emmagatzematge d’escombraries de tot tipus, convertint l’espai en un problema sanitari i d’alt risc d’incendi.
Per tant, estem convençuts que aquestes situacions s’estan reproduint al conjunt de molts dels nostres Barris, la ciutat i el conjunt de ciutats de Catalunya i l’Estat. Com cada dia observem més persones remenant els contenidors i amb carrets pels carrers plens de ferralla, paper- cartró i d’altres materials. Això és la pobresa i la misèria que ha augmentat a tots els nivells, però aquests sectors subjectes a la immigració el problema encara és més greu, convertit en un carreró sense sortida. I per molt que demanis a l’Administració de torn que faci alguna cosa, busqui solucions, aquestes no avancen. Ni els albergs, com l’Andana, per a persones sense sostre, ni altres solucions, son capaces d’afrontar el problema, només quan passa un fet com la nau de Badalona, quan llavors fem visibles als invisibles i als ignorats. Per desgràcia, calen morts i ferits per a que les nostres consciències es remoguin puntualment. Llavors tornem a l’oblit.
El problema de Badalona feia deu anys que existia, i els que han aconseguit sortir vius de la nau cremada, ja estan en una altra nau en les mateixes condicions indignes i lamentables, i d’aquí uns anys, ens tornarem a creuar amb el problema. Al nostre Barri, fa anys que anem denunciant aquestes situacions a l’Administració local. Aquestes persones necessiten papers, ser reconeguts, disposar dels serveis bàsics, garantir la seva dignitat plena, tenir alguna feina en condicions, no malviure de la indigència, o ser tractats com a delinqüents per a un Estat que els margina i els oblida, que només busca retornar-los als seus països d’origen, o senzillament, com diuen alguns, tirar-los al mar i deixar-los a la seva sort. La pandèmia ha posat el fals discurs de que som un país ric, al seu lloc. Alguns son molt rics, i cada vegada més, gràcies a viure en un Estat corrupte. I els pobres cada vegada ho son més. I això fa que la població immigrant es vegi com un problema, que ho agreuja tot als considerats nostres pobres, per tant, se’ls ha de fer fora i no derivar ni un recurs a aquesta immigració, i apareix allò, de que “se’n vagi allà d’on venen perquè ens roben els nostres recursos”. I llavors el discurs de l’extrema dreta troba el seu camp abonat.
D’aquesta situació ens hi hem de sortir entre tots , i de veritat, fer el que calgui per a evitar la marginació, s’han de trobar solucions i aplicar-les. No podem anar-nos trobant naus plenes de persones malvivint en condicions indignes i amb el perill de trobar-nos amb accidents en naus i edificis abandonats, i llavors escandalitzar-nos puntualment. Ho hem de fer abans no passi res, i sobretot per a exigir solucions. El problema de la immigració, no és un problema d’ells on la resta tanquem els ulls o mirem a una altra banda, tots hem de sortir d’aquesta situació en les millors condicions. Les naus i edificis abandonats no han de servir per la indignitat i la marginalitat, sinó per a trobar alternatives i sortides dignes sobretot per les persones. Cal doncs que d’una vegada les diferents Administracions es deixin de discursos i incompetències i facin el que calgui d’una vegada. Salvador Pérez Riera
