!--akiadsense-->
La CUP proposa fer una diagnosi del mobiliari urbà de la ciutat, amb cura a la gent gran, la infància, la perspectiva de gènere i el disseny universal. Els anticapitalistes manifesten que han acordat aquesta mesura amb l’equip de govern, de forma que la diagnosi es realitzarà en el termini de 3 mesos, serà coordinat per l’àrea de manteniment de Via Pública i comptarà amb la participació de la resta de regidories implicades. L’acord amb el regidor Jordi Rueda, afirmen, permetrà conèixer l’estat actual del mobiliari urbà de al ciutat, de forma que es puguin detectar mancances i corregir-les en el futur.
“I és que el disseny de les ciutats no ha estat neutre, ni les decisions són innòcues: Una idea tan senzilla com posar un banc en un indret concret (o deixar-lo buit) pot suposar que la gent gran surti a passejar més sovint, tot sabent que tindran un lloc on seure per descansar una estona, atès que les seves condicions físiques -pròpies de l’edat- així ho requeriran.
I si la ubicació d’un banc no és casual, tampoc ho és el seu disseny. Per exemple, els bancs individuals són propis del conegut com «urbanisme dissuasiu», pensat per evitar certs usos socials: Que les persones sense sostre s’hi puguin estirar per dormir-hi, que colles d’adolescents i joves puguin seure-hi juntes (especialment en horari nocturn, amb els sorolls que pot generar), etc.”
Lavabos públics per la gent gran
“I no només cal omplir de bancs de descans aquells carrers i avingudes que configuren recorreguts de passeig (enretirar-los és antisocial), sinó que també cal vetllar per la presència sostinguda de lavabos públics. No tenir-ne afavoreix que les persones grans quedin a casa, ja que no veuen garantit que puguin resoldre un escenari de necessitat de lavabo en cas que es produeixi (i la incontinència és senzillament pròpia de l’edat). Un bon mobiliari i serveis urbans, doncs, afavoreixen l’autonomia de la gent gran. I especialment de les dones, atès que són majoritàries quan més avançada és l’edat (gràcies a la major esperança de vida que mostren estadísticament en conjunt).”
Fet a mida d’un home estandar
Des de l’urbanisme feminista es constata, diu la CUP, que moltes peces del mobiliari urbà estan dissenyades a la mida del cos d’un home. Per exemple, l’alçada de cada esgraó d’unes escales, la mida dels reposabraços… “I no només parteixen d’un patró masculí, sinó d’un cos normatiu. Alt i prim. Precisament, aquest és el prototip de la persona que haurà dissenyat aquest model i del polític que haurà aprovat la seva instal·lació, apunten des de l’urbanisme feminista.”
“D’aquí ens porta a la consideració que alguns bancs no són prou grans com perquè hi seguin persones grasses. En altres ocasions, els bancs estan a una alçada massa elevada per tal que gent gran amb mobilitat reduïda hi pugui arribar de forma còmoda.”
Iconografia dels semàfors i senyals de trànsit
Altres elements dels quals en cal fer una diagnosi són, a parer de la CUP, la iconografia urbana dels semàfors i dels senyals de trànsit: En molts casos amb figures masculines estandarditzades, reblen, malgrat que no és el cas majoritari de Terrassa. “Alhora, cal tenir cura d’evitar que les dones estiguin representades de forma sexista en anuncis de cabines telefòniques i tanques publicitàries.”
Un altre aspecte a tenir en compte són els lavabos dels equipaments públics sota control municipal que han de tenir cura que els canviadors per nadons no estiguin localitzats només al lavabo de dones. Per una altra els urinaris masculins acostumen a estar dissenyats per cossos normatius (i discriminen, per exemple, els infants i persones d’alçada menor).
Accessibilitat a màquines de tren i contenidors: Disseny universal
Pel que fa a l’accessibilitat, troben com a les estacions de tren les màquines expenedores de bitllets i les validadores estan fetes per cossos normatius, “quan hi hauria d’haver adaptades a diferents alçades (i que no discrimini les persones amb mobilitat reduïda). Han de complir, doncs, amb criteris de disseny universal. Igualment, molts dels contenidors de la ciutat no estan adaptats (per bé que els de nova implantació sí que ho estan). Altres aspectes de mobiliari urbà (malgrat que dependents de la regidoria de Mobilitat) són les parades de bus. Concretament, cal evitar marquesines opaques, apostant sempre per materials translúcids, a fi que no puguin operar com a barrera visual.
Així doncs, són molts els elements que cal analitzar. Conèixer la realitat urbana de Terrassa és un exercici de sinceritat. No tan centrat a passar comptes amb les pràctiques del passat, sinó en saber de ciència certa quin és l’estat actual del mobiliari urbà i la configuració dels carrers (així com conèixer quins criteris i mirades s’hi apliquen, a l’hora de decidir el tipus de mobiliari, la quantitat, la ubicació…). No és tant d’on venim, sinó d’on anem. Però ens cal saber quina és la base de partida.”
