Aquest dimarts, 25 d’agost, es compleixen sis mesos de l’anunci del primer cas de coronavirus registrat a Catalunya. El cas es va donar a conèixer en una roda de premsa el 25 de febrer a les dependències del departament de Salut de la Generalitat, mítica per les declaracions que sobre el nou virus va fer l’ara ja ex-secretari de Salut Pública, Joan Guix. Aleshores el virus, que es va manifestar en primer lloc a la Xina, encara es presentava com un assumpte menys preocupant que la grip estacional: “La grip ens preocupa molt més que el coronavirus”, insistia Guix aquells dies, recordant que des de l’octubre fins aquella data havien mort a Catalunya 41 persones per la grip estacional. Els contagiats a la Xina i Itàlia ja es comptaven per milers aleshores. El primer cas a Catalunya va ser el d’una noia italiana que havia estat de viatge a l’àrea de Milà que, en aquells moments ja estava experimentant un increment notable en el nombre de contagis i morts.

Després de la Xina, Itàlia va ser el primer país europeu en experimentar l’assot del coronavirus mentre l’OMS elevava el nivell d’alerta amb missatges cada vegada més alarmants, mentre la majoria dels governs es mantenien impassibles, com l’espanyol i el català. Poques setmanes després que a Catalunya s’hagués tret ferro al coronavirus van començar a arribar imatges inquietants des d’Itàlia: una fila de camions militars a Bérgamo carregant fèretres amb morts per portar-los a incinerar a d’altres indrets a causa de la saturació a la que havien arribat les incineradores de la ciutat. El degoteig de casos a Catalunya i a l’Estat va anar augmentant mentre també s’incrementava el neguit entre la ciutadania que esperava la reacció per part del govern espanyol. Els fets es van precipitar la setmana del 9 al 15 de març. A Madrid els contagis anaven a l’alça i es prenien mesures que a Catalunya, a pocs dies de decretar-se el confinament a tot l’Estat, es consideraven innecessaris. La portaveu del Govern, Meritxell Budó, afirmava en roda de premsa dimarts 10 que les dades a disposició del Govern no feien pensar que a Catalunya calgués prendre mesures com les que s’havien pres en altres comunitats. La consellera Alba Vergés insistia que encara era possible seguir el traçat dels casos. Dos dies després la truita es capgirava, el president, Quim Torra, compareixia per anunciar el confinament perimetral d’Igualada a causa d’un brot amb origen a l’hospital. El Govern català va canviar aleshores de discurs i va començar a pressionar el govern espanyol perquè s’adoptessin mesures severes per evitar la propagació ràpida de la malaltia. El govern espanyol, però, es movia com un mamut i Pedro Sánchez compareixia en rodes de premsa per anunciar mesures de confinament que entrarien en vigor dies després, donant ales a les crítiques i mulitplicant el nerviosisme general. Es va produir una situació desesperant que va fer créixer la polèmica política mentre la ciutadania vivia amb tensió en haver d’adaptar-se a les noves circumstàncies, que obligaven ja no només a un canvi d’hàbits sinó fins i tot a un nou plantejament de les seves pròpies existències: obligats a quedar-se a casa sota l’amenaça de ser sancionats en cas de saltar-se el confinament establert per un decret d’estat d’alarma que, en el terreny polític, va suposar una recentralització de competències.

Aquesta gestió de la pandèmia va generar múltiples conflictes amb el Govern català en forma de declaracions públiques per part dels responsables de l’executiu de Torra, principalment la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, i el conseller de l’interior, Miquel Buch. Vergés es mantenia en les compareixences públiques en una actitud de crítica més tèbia, mentre els consellers de JxCAT cavalcaven sense compassió per damunt dels múltiples errors de gestió del ministeri de Sanitat capitanejat per Salvador Illa. Catalunya es va trobar amb els mateixos problemes que qualsevol altre país del món. La primera gran batalla va ser la del material sanitari. Els països, dependents de la Xina, es van quedar sense material de protecció per als mateixos sanitaris que havien de lluitar contra el virus a primera línia, i per tots els treballadors de feines essencials que havien de seguir al peu del canó. Mentrestant els governs intentaven aconseguir més material al mercat internacional, on es van produir casos de “pirateria” amb països rics aixecant comandes als més pobres, algunes empreses locals van reorientar la seva producció per dedicar-la a la producció de mascaretes o bates. A mesura que pujava el número de contagiats, es multiplicava el nombre d’ingressos en hospitals i les àrees de cures intensives es van començar a omplir fins a desbordar-se completament. La feina del Govern va ser aleshores habilitar nous espais, més llits, i també es van reconvertir alguns hotels de Barcelona per dedicar-los a espais on poder fer quarantenes.

La pandèmia va fer estralls en les residències de la gent gran, que van quedar desemparades davant d’un virus pel qual no estaven preparades. Aquest ha estat un dels aspectes més criticats per part de l’oposició a Catalunya, acusant el Govern de falta de previsió. Enmig del crisi la gestió sanitària de les residències públiques, dependents d’Afers Socials, van passar a mans de Salut. La majoria de morts per Covid-19 en la primera onada Catalunya eren persones que vivien en residències.

La crisi sanitària també va generar una situació de crisi humanitària per la pèrdua d’ingressos de moltes famílies o les dificultats de cobrar els subsidis governamentals, la gestió dels quals continua avui col·lapsada. Un cop superat el pic de la primera onada, les administracions van començar a parlar de plans de desconfinament, un repte que també va generar conflictes entre el Govern català i l’espanyol. El desconfinament gradual es va fer seguint la tendència a la baixa de nous morts, contagis i ingressos als hospitals. A mesura que es descongestionaven els centres hospitalaris s’adoptaven noves mesures que permetien a la ciutadania anar recuperant l’espai públic. Els infants van ser motiu de controvèrsia després de més d’un mes tancats a casa sense possibilitat de sortir. Els seus primers permisos per sortir al carrer van ser celebrats pels pares. L’ocupació de l’espai públic durant setmanes va ser pautat pel govern espanyol, amb franges horàries segons grups d’edat i activitats. La sortida del confinament i el pas a la “nova normalitat”, un concepte nou que fa referència a la necessitat d’adoptar nous hàbits per combatre el virus, es va fer relativament ràpid, fet que ara alguns experts han considerat un error que ha suposat que els rebrots hagin estat més intensos. De fet, encara que ni Govern català ni espanyol parlen de “segona onada”, fa setmanes que la premsa internacional es refereix a la situació a Espanya com a tal.

L’Estat presenta les dades més adverses de tota la Unió Europea. Després de mig any a Catalunya, la Covid-19 ha deixat tots els àmbits de la vida profundament afectats. L’economia és un dels terrenys que més ha patit, amb previsions de desacceleració econòmica històrica. Milers de catalans van ser enviats a l’atur temporal per l’aturada en l’activitat econòmica i sectors crucials com el turisme estan tocats de mort. La pandèmia aboca Catalunya i el món a una incertesa absoluta a pocs dies que es reprengui el curs escolar, un dels reptes més importants que es presenten per poder seguir frenant la pandèmia. Almenys set investigacions per aconseguir una vacuna contra la malaltia han començat a fer proves en humans, però encara és impossible saber quan estarà disponible. Una guerra comercial en curs fa difícil determinar si hi haurà vacuna per tothom en el transcurs dels propers mesos. Segons les dades de la Generalitat, 12.954 persones han mort des de l’inici de la pandèmia

Nou comentari