És evident que la planificació de les nostres ciutats no s’han pensat amb criteris de sostenibilitat mediambiental, i ara s’han de buscar solucions molt complicades i que fa difícil compatibilitzar els diferents interessos.


A la nostra ciutat, per exemple, els diferents Plans d’Ordenació Urbanístic, van perdre una gran oportunitat de modelar una ciutat amb criteris de sostenibilitat mediambiental. Es van prioritzar els criteris merament urbanístics, afavorir als poders fàctics locals, en concret el dels promotors immobiliaris de la ciutat, i no es va voler escoltar als col·lectius i entitats veïnals que demanaven altres prioritats i criteris. L’aposta era posar en marxa promocions d’habitatges i que el promotor pagues la placeta de torn, això va generar una falsa mentalitat mediambiental, donant la sensació que es generaven molts espais verds, quan el que calia de veritat, era apostar per a una veritable política d’equipaments i serveis a més dels espais verds, i una política mediambiental de veritat i pensant en el futur, ja que ja existien veus d’experts que ja parlaven d’un planejament atenen a indicadors de sostenibilitat.


El Psc-PsoE, mai va creure, ni aplicar una política mediambiental, va preferir atendre als interessos econòmics i dels poders fàctics locals, als que va garantir el negoci amb pactes i acords plenament encoberts. Els Plans d’Ordenació Urbanístic, tant el de l’any 1983, i sobretot el de 2003, va suposar garantir en els seus eixos fonamentals aquests pactes.


Tot i posar en marxa una Regidoria de Medi Ambient, això no va comportar l’aplicació d’una estratègia de sostenibilitat mediambiental, ja que en cap cas va influir en la presa de decisions que ja estaven plenament definides i determinades.


I ara que tenim un seguit de problemes greus relacionats tant amb el Medi Ambient Urbà com del Medi Natural, les solucions entren en conflicte amb molts interessos que una part important de la ciutadania no entén, no en té plena consciència, i en alguns casos no en vol aplicar les solucions que es proposen. És evident que la manca de transparència, del volum d’incoherències, de la manca d’exemplaritat dels responsables polítics i les seves polítiques contradictòries i sense sentit, la manca de credibilitat, i la manca de participació de la ciutadania en participar en les decisions, de ser tractada amb total indiferència amb molta estètica, però poca ètica, de moltes sensacions participatives, però molt poc convenciment. Al final la ciutat s’ha modelat atenen a uns determinats interessos.

Alguns ja vàrem indicar la necessitat de que els Plans d’Ordenació Urbanístic fossin subordinats a criteris de sostenibilitat mediambiental, sobretot, el de l’any 2003 ja que disposàvem de prou indicadors i informació de les tendències i els problemes, on es necessitava una política fer-me i convençuda. Per desgràcia, s’havia aprovat el Pla d’Acció Ambiental dins el marc de les Agendes 21 locals, que es va subordinar als interessos urbanístics deixant de banda molts dels indicadors ambientals pel risc que comportava als interessos econòmics i als seus poders fàctics.


Podríem fer un llistat dels greus problemes mediambientals i de les contradiccions i incoherències en les decisions al llarg dels temps des de l’arribada dels Ajuntaments democràtics, i avui encara n’estem patint les conseqüències.


Un exemple evident és la proposta de posar en marxa l’illa de baixes emissions al Centre. O sigui, la nostra ciutat com moltes d’altres, tenen un greu problema de contaminació de l’aire, i que afecta a la salut de la ciutadania. Un element important generador d’aquest problema mediambiental i de salut, és el vehicle privat. Per tant, cal aplicar mesures que ajudin a reduir i eliminar aquest problema i la necessitat que la ciutadania utilitzi al mínim el vehicle privat, que vagi a peu, bicicleta i transport públic per a fer els seus desplaçaments. Fins aquí tot correcte.

Però al marge de si l’aplicació d’aquest model i posar en marxa l’illa s’ha fet correctament, anem a la història del que de veritat s’ha fet malament, que ha estat la política de fer pàrquings fins al centre de la ciutat. Ha estat una disbauxa i una mesura del tot ineficient: el Raval, la Plaça Vella, el Portal de Sant Roc, el Vapor Gran, la Plaça del Progrés, Passeig Compte d’Egara i Vapor Ventalló. Senzillament, un despropòsit, una manca total de criteris de sostenibilitat mediambiental i només atendre a criteris urbanístics per a satisfer a determinats interessos econòmics. Això ha obligat a una mobilitat conflictiva, generadora de contaminació
permanent, i a solucions ineficients en termes de mobilitat.


Molts ja demanàvem atenen a models eficients en algunes ciutats europees, que els pàrquings es plantegessin atenen a criteris de sostenibilitat mediambiental i de major eficiència. En el Pla General d’Ordenació Urbanístic de l’any 1983 ja es proposava aquesta solució, que no va ser atesa i es va optar per atendre als interessos comercials, bancaris i econòmics. La proposta era: Només un pàrquing al Centre i sobretot per a residents; pàrquings a la perifèria del Centre en diferents punts, per a fer els recorreguts a peu o amb bicicleta; alguns pàrquings a entrada de la ciutat on transport públic en un sistema de llançadora fos l’únic sistema de mobilitat a l’interior de la ciutat.


Ara, quan l’Ajuntament planteja l’illa de baixes emissions per a garantir la salut de la ciutadania i un aire més net, el nivell d’incomprensió i manca de consciència mediambiental, genera conflictes i una part de la ciutadania ho considerà una disbauxa i atemptat a la seva llibertat per anar amb el vehicle fins on calgui, és incapaç de renunciar a un bé col·lectiu i sobretot, el més preuat, la salut.

El problema és que la limitació de l’ús del vehicle privat, i anar posant obstacles permanents al seu ús, genera grans incoherències. Quan la ciutadania va amb el seu vehicle privat vol solucions que li facilitin la mobilitat, quan deixa de ser conductor, vol tenir facilitats i llavors li preocupa la seva salut. Aquests dos equilibris i necessitats son impossibles de conciliar.

La disbauxa en aquests moments de tenir una política nefasta de pàrquings que permet arribar fins al nucli de la ciutat, fa difícil aplicar solucions. Quan tampoc disposem d’una xarxa de transport públic que garanteixi una mobilitat fins arribar al destí, que permeti reduir l’ús del vehicle privat.


Quan alguns continuen dient que les mesures de caràcter mediambiental no tindran conseqüències sobre el model econòmic i de consum, menteixen, senzillament, no les apliquen i segueixen contaminant amb el risc que això comporta.


És un contrasentit, que la gran majoria de publicitat només parli de la venda de vehicles, i de la llibertat de disposar-ne, de les facilitats per comprar-los i que el futur és el cotxe elèctric, seguim vivint en un miratge. Un dels problemes mediambientals del moment, precisament, és el vehicle privat, contamina, necessita recursos finits, ocupa espai, necessita infraestructures permanents amb grans inversions, tant a nivell urbà, com interurbà. Què precisament, redueix de les inversions, millores i infraestructures pel transport públic que ha de ser més eficient si de veritat, vol ser una alternativa creïble.


Per tant, hem modelat la ciutat al marge dels criteris, primer del sentit comú, al marge dels criteris de sostenibilitat mediambiental i pensada com un mer bé de consum més. I ara, en patim les conseqüències, i per desgràcia, seguim sense entendre res i amb pors permanents per part dels responsables polítics incapaços d’explicar perquè cal fer les coses sense caure amb incoherències permanents.

Cal doncs, fer l’illa, però caldrà fer-ne moltes més, convertint la ciutat, en un espai habitable, saludable, on els criteris de sostenibilitat mediambiental s’imposin per sobre dels altres, si de veritat volem avançar en qualitat de vida, recuperar el pols perdut amb el Medi Ambient, i acabar amb els errors del passat, i entenguem que més que Plans d’Ordenació Urbanístic, necessitem Plans Estratègics de Sostenibilitat Ambiental que els subordinin.

Salvador Pérez Riera

Nou comentari