El nom de Terrassa s’ha ben empastifat per culpa d’un autèntic brètol. No cal que doni gaire més pistes. Tothom ha vist les imatges del rei Melcior a la cavalcada de Reis del proppassat diumenge. Internet és una caixa de ressonància immediata. Es va passar de voltes, indubtablement. Se n’hi va anar l’olla. Es comportà com un hooligan. Amb el greuge afegit que se l’ha empassat la terra…
Tothom sap que, de fa uns anys, els qui fan de monarques són personatges “benestants”, que paguen per lluir corona. La qual cosa em podria donar llicència per a retratar-lo a contrapeu. Dit altrament, per a fer públic el seu nom i cognoms. M’ho he ramat, tanmateix. Seré respectuós. Ara bé, no sense cantar-li, primer de tot, les quaranta en el meu escrit. L’enrogiré a cotes màximes. Ho faré amb uns pocs adagis del nostre costumari, que l’enrogiran.
Ací van: “Segons la bossa, la carrossa / Segons l’ase, l’albarda / Gat vell i la cua verda / Ho va fer a la folla / Ves-te’n, Anton, que qui es queda ja es compon / No es moca amb mitja màniga”… En el benentès que encara n’hi podria etzibar una dotzena més, pel pal baix. Tots ells per a manifestar-li un rebuig generalitzat. Com més aviat millor –sense deixar passar un sol segon– s’ha de disculpar. Fa hores que ho hauria d’haver fet. Per pebrots. Per ètica. Per decència i, àdhuc, per a passar vergonya.
A banda d’altres raons. Té molts exemples on mirallar-se. Un, de la setmana passada. Amb protagonisme del Papa de Roma: arran l’estrabada de la mà d’una feligresa, va córrer a excusar-se públicament. En el cas de casa nostra, no és pas el batlle Jordi Ballart qui l’ha d’ajudar en l’arranjament del problema. El consistori ha redactat una nota de premsa, excusant-se per l’incident. Vull pensar que amb tota la bona intenció en veure que l’encausat no piulava. Ací, però, no s’acaba el tema.
Qui no recorda la surrealista trepitjada del futbolista búlgar (del Barça) Hristo Stoichkov a l’àrbitre Urízar Azpitarte el desembre de 1990 ? Li van caure sis mesos de sanció. No cal afegir gaire més pinzellades. En fets si fa no fa semblants, som davant d’un exemple que val més que mil paraules. Les imatges del vídeo que ha corregut supersònicament per les xarxes socials parlen per sí soles. Són totalment eloqüents. No necessiten cap VAR que les revisi. Els mateixos patges de la seva claca s’ho miren bocabadats. Em pregunto si el presumpte “culpable” s’inspirà en d’altres reis que tanquen els punys quan renyen algú. No té cap perdó de Déu ni excuses d’una provocació prèvia.
Històries llastimoses com la que ens ocupa podrien tacar el bon nom de Terrassa, a nivell exterior. Més encara quan ens ha costat tant situar-lo en posicions de prestigi internacional. Haver assolit la fama arreu, arran del conjunt de les esglésies de Sant Pere, el festival de jazz, el món casteller, l’esport de l’hoquei-herba, la Fira modernista, etcètera podria fer trontolllar –en alguns sectors– i seria una llàstima. Ja valdrà la pena que el nostre personatge faci un bon acte de contrició. Ho té difícil… Però cal que sigui analític i prengui decisions urgents, encertades, disculpatòries i consistents. El silenci administratiu és un mal conseller. A partir d’ací, resto a l’espera. ……………………………………………………………………………… ………. Josep Ballbè i Urrit.
