La falta d’aigua corrent en alguns habitatges i les necessitats fisiològiques i d’higiene del poble en general i dels passavolants de visita a la ciutat feia indispensable la posada en servei d’establiments per al bany i urinaris. Som a la Terrassa de finals del segle XIX i principis del XX.
Aquells urinaris han deixat pas al segle XXI als que es troben dins dels bars o en alguns grans establiments comercials. En grans esdeveniments a l’aire lliure apareixen ara els transportables. Poden ser o no de pagament, en funció de la voluntat de prendre quelcom o de comprar alguna cosa com a detall. El costum de fer les necessitats al carrer no està estés, certament, però tampoc es fa difícil descobrir miccions a portes i parets, sobret l’endemà de nits de divendres i de dissabte, o de festa gran.
Ciutat viva, industrial i en creixement
El diari Egara del 31 d’agost 1907 es feia ressò de la necessitat d’urinaris en una ciutat viva, industrial i en creixement, que sabia perfectament a què destinar el temps d’oci –teatres, cafès, casinos, tertúlies… Era un moment de refinament -de les classes burgeses, no ens enganyem, perquè bona part dels obrers prou feina tenien per portar uns diners a casa. “Los intereses de la salud exigen el establecimiento de casas de baño i es necessario su implantación”.
Uns dels més populars i cèntrics eren els banys i urinaris de la plaça de Clavé. Amb l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya -o tren de baix- l’any 1917 i la definitiva ubicació de la nova estació es va fer necessari l’enderroc de cases, quedant un ampli espai. Se li va posar, l’any 1926, plaça de Clavé, a tocar del grup escolar Torrella, enderrocat en temps d’especulació urbanística. Els terrassencs van millorar la imatge que s’oferia a la sortida de l’estació pels nouvinguts amb la urbanització de l’indret.
A la banda del carrer de Vinyals presidia la plaça un gran fanal de tres braços, i a cada costat les entrades, una per homes i l’altre per dones. Al subsol hi havia ubicats els nous urinaris i banys públics, molt utilitzats durant la dècada dels anys trenta i quaranta.
Quan es va procedir a l’enderroc de les cases del Portal de Sant Roc, les que quedaven entre la plaça de Clavé i el carrer Major -durant molt temps, el Carrer dels Bancs-, es va remodelar tot l’espai i van desaparèixer els urinaris i els banys.
Durant anys, les fires de primavera i tardor, així com el mercat del dimecres, es celebraven al Passeig, També molts actes de la Festa Major i altres com la revista del Sometent. Això produïa un problema, atès que cada racó era bo per orinar. Feia que l’espai oferís un aspecte deplorable amb molta pudor.
L’Ajuntament, per resoldre la qüestió, va inaugurar uns urinaris públics sota la glorieta que hi havia al passeig del Comte d’Ègara per allotjar als músics de les festes. Quan a principis dels anys quaranta es va procedir a la reurbanització del passeig a causa del bastiment del monument als caiguts, aquests urinaris van desaparèixer, però se’n van construir dos de nous a l’entrada del pont. Lògicament un per homes i l’altre per dones, ambdós també subterranis.
Durant els anys 70 aquest servei del passeig va caure en desús i van ésser tapiats davant el fet que eren llocs freqüentats per tenir relacions sexuals furtives. Si més no, això deien les autoritats, en una fase històrica on els contactes entre home i dona encara eren tabú –i no diguem entre dos éssers humans del mateix sexe.
Amb la construcció, els anys 90, de l’aparcament subterrani de la plaça del Doctor Robert van desaparèixer definitivament del paisatge urbà, com també ho havien fet els seus típics samalers, que fins i tot li van donar nom a la zona.
Per la Festa major de l’any 1959 s’inaugurava el nou Parc de Sant Jordi. La reconversió dels jardins de la Casa Freixa en parc públic s’havia fet conservant les seves antigues característiques, sense malmetre el seu estil romàntic. Dins el recinte a més de la Masia Freixa, obra de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada, també hi havia un espai per la gent gran, un gimnàs i un petit edifici de formes gaudinianes, on es va ubicar un petit bar i serveis sanitaris. En els anys 70 van caure en desús. En el 2005 al parc hi havia uns lavabos transportables, entre la porta de la placa de Sant Oleguer i la mateixa masia.
A les estacions de tren
Altres llocs públics on es podia orinar era en els serveis receptius que hi havia a l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a la RENFE.
A la Fonda Peninsular dels germans Pompidor, quan aquesta estava al Raval, on ara hi ha l’Ajuntament -és a dir, abans del segle XX- van inaugurar un servei de banys. Es convertien en els primers de Terrassa que podien usar clients i gent no hostatjada. Aquests darrers, pagant els diners que correspongués per a gaudir d’una estona de relaxament mercès a l’aigua.
Sabem que el 10 de juny 1883 s’inauguren les instal·lacions d’hidroteràpia als banys de la Fonda Peninsular, realitzades d’acord amb el centre Mèdic de Terrassa. Això vol dir que abans del 1883 la fonda disposava de banys.
A principis del segle XX també hi havia el servei de banys públics com a comerç. Un exemple el tenim en els Baños Públicos Antonio Brugueras, en el carrer de la Rutlla, número 28. Aquest establiment s’anunciava a la premsa local informant dels preus amb el qual es regia el servei; “Precios de primera clase, un baño con ropa 1’50 ptes; un baño sin ropa 1’25 ptes. Abonamientos para 9 baños con ropa 11 ptes; 9 baños sin ropa 9’5 ptes. Segunda clase un baño con ropa 1’25 ptes; un baño sin ropa 1 pta”.
Amb el pas del temps els banys es van fer innecessaris al comptar amb una bona xarxa d’aigua corrent que arribava a la majoria de les cases. Terrassa no ha estat mai lloc de banys, però és que les seves aigües per començar no són abundants, i per acabar, no tenen propietats terapèutiques.
