MónTerrassa
Amàlia Prat: “La transició democràtica ha estat un fracàs”

“La casa del silenci” (Fundació Torre del Palau, 2022) és la història a tres bandes de la família Prat-Albareda, una història d’amor i de guerra. La història del pare, Pere Prat, anarcosindicalista destacat en la Terrassa tèxtil de preguerra i empresonat en un camp d’extermini nazi; la de la mare, Teresa Albareda, treballadora, republicana, i profundament enamorada. I la d’Amàlia, nascuda a Andorra de pares exiliats, i que va decidir homenatjar aquella parella de lluitadors a través dels seus records i d’unes valuoses cartes oblidades en un calaix.

Pere Prat Nogués (1904) va néixer a Terrassa. Veí del Pla de l’Ametllera va afiliar-se de ben jove al sindicat CNT, participant en els fets revolucionaris del 32, que van acabar amb la presa de l’Ajuntament de la ciutat. Va ser detingut i condemnat el 34 a 12 anys de presó, però amb l’amnistia va ser alliberat dos anys després. Amb l’irrupció del nazisme va marxar cap a França on va acabar treballant a la línia Maginot. L’estiu del 40 va ser detingut per les tropes alemanyes i dut a Mathausen. Va resistir fins a l’alliberament del camp. Va anar a viure a Andorra, i finalment, set anys després de la seva marxa es va poder retrobar amb la seva esposa i el seu fill. Fruit del seu amor immutable en neixen dues filles però les seqüel·les del camp de la mort van acabar enduent-se’l el 1959.

Però el llibre també ens acosta a una altra figura, potser més amagada però igualment valuosa, la de Teresa Albareda i Carulla (Pallerols, 1911) qui amb una paciència infinita li enviava cartes al seu home -que no sabia ni si era viu- explicant-li la seva vida -alegries i penúries- i la del seu fill petit.

Món Terrassa, aprofitant l’acte de presentació del llibre a la sala Magna de La Factoria Cultural, ha pogut conversar amb l’autora d’aquesta biografia familiar que alhora és una radiografia d’uns fets històrics que han marcat Europa, Catalunya i Terrassa.

Com va sorgir la idea de fer el llibre?

Ma mare tenia guardades en un calaix una cinquantena de cartes que havia enviat al meu pare quan es trobava empresonat al camp de Mathausen. Mai en va rebre contestació. Durant cinc anys, del 1940 al 45, li va enviar una carta cada mes. Ella vivia al Pla de l’Ametllera, amb el seu fill, amb els pares i les germanes del seu home. De jove jo ja havia vist i llegit alguns fragments de les cartes, però mai les havia llegit senceres ni tampoc hi tenia massa interès. Segurament perquè al perdre el meu pare als 11 anys, la història del camp la vaig relegar a l’oblit. Però durant la pandèmia, un dia vaig estirar el calaix i em va cridar l’atenció aquestes cartes que ja tenien 80 anys, amb aquell color esgrogueït i una cal·ligrafia perfecte. I les vaig llegir totes.

Però ella mai va rebre resposta, i tot i així mes rere mes li escrivia.

Mai va saber si les rebia o no. Només al cap de sis anys, ell li va enviar una postal des de França, en què li explicava que havia estat alliberat. Ell va sortir del camp amb totes les cartes a la mà i les va retornar a la meva mare que les va guardar. Així que ell sí que les havia rebut però ella no ho sabia del cert. Li explicava les seves coses, li enviava poemes, a les cartes es veuen els petons amb llavis vermells o cors dibuixats… Era tota una romàntica, però és que també era molt jove. Em va impressionar i vaig decidir que s’havien de publicar. Sobretot com a testimoni històric d’una persona que va passar un calvari, amb el seu dia a dia, el creixement del nen, la tensa relació amb la família política…

Però a la primera part la narradora és vostè.

Sí, la primera part del llibre té una vessant des de la meva pròpia experiència. Ja tenia alguns escrits de la meva infantesa a Andorra, de l’escola francesa i la meva visió tant crítica del sistema i d’aquells professors. Però també escrits amb records i anècdotes que tenia de mon pare. He volgut que el llibre també tingués aquesta part més desengreixant. Per contra, la segona consisteix en una narració dels fets històrics que van passar durant els anys de la retirada de les tropes republicanes i fins al retrobament dels meus pares, intercalant extractes de les cartes escrites per la meva mare.

És sorprenent la perseverança de la seva mare

Molta. Li enviava les cartes però també li enviava regularment paquets amb menjar i roba. I els avis de Terrassa li deien que no entenien perquè es prenia la molèstia a enviar-ho, si el Pere ja deuria ser mort després de cinc anys sense dir res. Però ella els deia: “és igual, si no se n’aprofita ell, ho farà algú altre que ho necessiti”. I no va parar. Perquè tenia una obsessió per tornar-lo a veure.

Dues de les cartes que Teresa Albareda li va escriure al seu home quan era a Mathausen | L.T.

I de la història del seu pare dins del camp, què en sabia?

Sobre el que va viure el meu pare als camps, tot i que sí que en faig algunes pinzellades, en sé poca cosa. Perquè jo aleshores era una nena, i quan aquest tema sortia ens feien fora de la cuina. Sí que recordo amb molt mal al cor una frase de mon pare en què repetia que si al entrar al camp de Mathausen hagués sabut que l’esperaven aquells cinc anys de tortures, s’hagués suïcidat el primer dia. I ma mare tampoc ens ho volia explicar. Quan el meu pare va morir, la meva mare no en parlava. Estava molt traumatitzada, perquè ella mai s’havia imaginat el que estava patint mon pare. Ella coneixia els camps de concentració francesos, es pensava que era una cosa similar i no aquella gran barbària…

Les cartes però sí que permeten descobrir què estava passant aquella època a Terrassa i al país…

Exacte, perquè ella li explicava l’ambient social, per exemple, que durant la República anava a escoltar conferències a l’Ateneu, amb la Frederica Montseny o la Clara Campoamor i que amb la dictadura tot això es va acabar. Ella sempre estava comprant llibres, encara que la família del seu marit li retreia, com també li deien que si en Pere hagués tingut un altre tipus de dona, aquesta ja hauria aconseguit fer tornar el seu marit. Elles no entenien ni compartien els ideals dels meus pares. Quan ja no va poder més va deixar el Pla de l’Ametllera i va agafar un pis petit al carrer Sant Jaume amb el seu fill i va tornar a treballar a la fàbrica Cal Duran.

Però abans d’això la seva mare ja havia viscut un calvari.

La meva mare va marxar a França després que el meu pare, que havia estat al front al Segre, li va dir que el front republicà estava a punt de caure i que havia de fugir. Va ser així com va agafar el meu germà petit i va anar a parar a Argelers. Al cap d’uns mesos es van retrobar els dos perquè ell estava al camp de Bram. Però aleshores la guerra mundial esclatava i mon pare li va dir que tornés a Catalunya. El problema és que a Figueres la van detenir i empresonar. Anava indocumentada. Aquell període va ser molt dur per ella. El meu germà va ser criat per la família de mon pare mentre va estar allà tancada. Ma mare sempre em deia que s’hauria d’haver quedat a França, que allà hauria estat més feliç treballant de minyona i esperant que el seu home retornés…

Estem parlant d’una història dura, d’aquelles que t’eriça la pell…

I tant, jo he hagut de fer molta teràpia. He fet molta reflexió i mirar perquè em passa això o allò. Com explico en el llibre, el trauma es repeteix i es manté en els hereus de tots aquells que van ser empresonats i exiliats. És inevitable. És una trista herència. Però haig de dir que aquest llibre m’ha portat molta pau.

La postal que va enviar en Pere Prat a Teresa Albareda després de cinc anys empresonat a Mathausen | L.T.

Quina era la seva relació amb Terrassa?

La meva germana i jo vam ser una mica adoptades quan el pare va morir per a la família de Terrassa. Veníem a estiuejar. Però aquí mai es va parlar de la història del meu pare, no va ser fins que jo vaig tenir ús de raó i em vaig fer feminista que vaig començar a entendre-ho tot. Per mi és un orgull ser filla del meu pare. De vegades penso sobre quina influència més gran van tenir ells dos sobre mi, però crec que igualment hauria defensat els mateixos valors.

I ja de gran?

Vaig marxar d’Andorra molt aviat perquè trobava que era un país culturalment molt pobre. Vaig anar a viure a Barcelona i allà em vaig fer llibertària. Aprofitava per anar de tant en tant a Terrassa a veure els meus cosins.

Vostè és molt crítica amb l’ensenyament actual.

És que parlo amb jovent de 30 o 40 anys i em trobo que no coneixen res, no coneixen dates ni fets. El problema és que hi ha hagut un silenci sepulcral. I la gent es pensa que de tot això que explico és de fa 100 o 200 anys, i no. És cert que el jovent interessat a saber-ho té prou informació al seu abast, però la gran majoria que no busquen ni es mouen, que només reben la informació del col·legi, aquest període de la Guerra Civil no en saben res. Hi ha encara un buit terrible.

Què en pensa de la recuperació de la memòria històrica?

En el llibre hi ha una reproducció d’una entrevista que li van fer a la mare. Allà explica que per ella ha estat un fracàs la recuperació de la memòria històrica perquè no va rebre mai cap recompensació, i encara menys un reconeixement per aquells republicans que van ser a l’exili. Jo crec que tot va molt lent. I acuso els polítics per haver fet silenci, per haver callat. I ja no parlo de la qüestió econòmica o dels possibles ajuts, sinó d’explicar a les escoles el què va passar. Per mi la transició democràtica ha estat un fracàs.

Amàlia Prat-Albareda és l’autora de “La casa del silenci” | Lluïsa Tarrida

I com veu la situació actual, amb una extrema dreta cada cop amb més força?

No visc la situació actual amb gens d’optimisme. I fa una mica de por. Però ho entenc. Sé que és un tòpic, però no deixa de ser la veritat, les esquerres han fallat. Els de dretes piquen i piquen pedra, mentre que nosaltres ens quedem esperant aquí que vingui el salvador. S’ha fet molt poc per posar en coneixement la història tant bàrbara del nostre país.

Potser perquè a Espanya la situació política actual no dista tant de la de llavors…

Per mi Espanya és un cas paradigmàtic, perquè continuen manant els mateixos que ja ho feien en època franquista. A França s’ha fet moltíssim més per recuperar aquella etapa fosca, ensenyar-la i reflexionar-hi, o també a Alemanya amb les visites dels màxims dirigents als camps i els homenatges… La reacció tant a Catalunya com a Espanya ha estat molt pobre, però és clar, estan els mateixos al poder, i així és difícil fer res. 

Parlant de la memòria històrica, què li sembla el projecte de les llambordes Stopelheine?

A Lleida, on visc, també n’hi ha, i sempre que puc passo a veure-les. Aquest projecte em sembla un bon record per tota aquella gent que no va tornar.

I a nivell personal?

Abans de la xerrada hem anat a visitar la llamborda dedicada al meu pare, al Pla de l’Ametllera. Hi he anat amb la meva filla, que encara no l’havia vist. I clar, ella vinga a fer fotos. I he estat una mica incòmode, segurament perquè encara m’impressiona. A més, la seva casa ja no hi és perquè va caure amb el soterrament del tren. Ella vivien al número 2 i el carrer ara comença el número 6. La veritat és que no ho tinc superat, ni crec que ho superi mai però ho tinc més o menys assumit.

En realitat, els pares, volent o no, sempre acaben marcant la història dels fills

Sí, sens dubte. A veure, també hi ha casos de trencament total amb el passat o de desconeixement perquè a casa no t’han explicat la història viscuda ni tampoc a l’escola… Però a la meva família ens ha marcat moltíssim. Per mi, quan ens ho explicaven era com si fos un conte de terror, i això que ja et dic que no vam pescar massa cosa perquè quan mon pare xerrava d’això sempre ens feia fora. Però a casa venien molts refugiats i exiliats francesos, i es trobaven tots a la cuina i els senties parlar i explicar el seu testimoni. I senties cada història terrorífica. Viure aquesta doble realitat, la de casa i la de fora, era tot com molt irreal.

Portada del llibre “La casa del silenci”, d’Amàlia Prat-Albareda | L.T.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Veterà antifranquista. a octubre 03, 2022 | 13:15
    Veterà antifranquista. octubre 03, 2022 | 13:15
    D'aixó ja me`n vaig adonar quan vaig llegir wl projecte de constitució espanyola del 1978.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa