A Terrassa, ja fa molts mesos que està aflorant sota la crisi sanitària una gran crisi social. De fet, la que arrosseguem des del 2006-2007. Però encara molt més agreujada. Les desigualtats es fan presents de maneres molt diverses i els efectes encara que molt invisibilitzats, cada dia es fan més evidents. S’estan permeten des de les administracions (totes), situacions intolerables d’infrahabitatge, de famílies i infants que no tenen cobert ni el més bàsic, de col·lectius vulnerabilitzats, oblidats. L’accés a les tecnologies és una escletxa que discrimina, la informació no arriba igual a tothom i els recursos per fer-hi front ho condicionen tot. Massa burocràcia per a poder accedir a ajuts de primera necessitat.
La crisi del coronavirus trigarà molt a passar i, per evitar una fractura social profunda, calen actuacions contundents i canvis estructurals (valentia política). La crisi econòmic, no la poden tornar a pagar els mateixos. Com a societat, hem de reflexionar i abordar la transformació necessària per superar la crisi sistèmica que arrosseguem (de forma conjunta i comunitària, sense arbitrarietats del poder polític).
A Terrassa, necessitem un pacte social per posar les persones i les cures al centre de tot. El nou paradigma socioeconòmic s’ha de fonamentar en la justícia social. I per això cal repensar les polítqiques socials (totes) i, sobretot, els serveis socials.
Els treballadors i treballadores de serveis socials de l’Ajuntament de Terrassa porten masses anys abandonats, sota les directrius d’un sistema que només sap generar accions reactives caracteritzades per un cert assistencialisme i un paternalisme desfasat, poc adaptat a la realitat, i amb una mancança greu de recursos i d’una organització valenta i innovadora que faci possible uns serveis eficaços, eficients i de qualitat (tot cau sobre les espatlles del voluntarisme i de la professionalitat dels treballadors i treballadores, els quals ho estan pagant amb un cost molt alt (30% de baixes mediques, manca de formació i promoció professional i de sensibilitat cap a les seves condicions laborals, especialment a la salut mental o “riscos psicosocials” que comporta està sempre donant la car i a la “trinxera”…).
A la ciutat, ens trobem amb un empitjorament de les desigualtats entre barris, i a un increment de la demanda social, amb una població més vulnerable i amb risc d’aïllament social, degut a la major complexitat actual de les necessitats socials que pateix la població.
És necessari facilitar l’accés a la informació del sistema de protecció, evitant escletxes digitals i una mirada estigmatitzant i culpabilitzadora de la persona que necessita ajuda, evitant l’atenció assistencialista que crea dependència, i trobant un sistema de reciprocitat voluntària amb la comunitat, tot recomanant i-Épromovent la solidaritat i el bé comú.
El dret a l’habitatge, preocupa i molt a Terrassa. La represa dels desnonaments pendents i els nous que s’esdevindran. Es preveuen situacions molt dures de cara als propers mesos, agreujaran la situació. Mentres la tercera ciutat de Catalunya no compta encara amb habitatges socials suficients per a tots els, suposadament “destinataris” de la taula d’emergència habitacional que esta “sobrepassada”. Per cert amb un funcionament poc transparent i clar. Tampoc hi ha suficients alternatives d’habitatge pels que, han vist reduir els seus ingressos, i no poden seguir pagant un lloguer a preu de mercat. Algunes d’aquestes persones poden incrementar el sensellarisme, que malauradament els darrers temps ja havia augmentat.
I amb això ens seguim preguntant, per què a Terrassa no tenim, encara, una Política d’Habitatge com cal, valenta i amb projecció de futur? Per exemple davant la invasió dels Fons Voltors que s’han fet “amos” i senyors d’una gran part dels habitatges “buits” de la ciutat?
L’escletxa digital, per exemple, es un tema que s’ha de tractar molt més enllà de la simple creació d’una nova Oficina Virtual. La gent necessita atenció personalitzada, propera, i sobretot “empatia” i ser escoltada, i això vol dir una aposta clara per destinar mes personal, més recursos i més imaginació a l’hora d’organitzar.
També preocupa de forma especial, la manca de suport municipal cap a les persones immigrades en situació irregular. És una població invisible que s’ha vist afectada molt fortament per la pandèmia i que també es preveu que creixi durant els propers mesos. Hi ha una previsió seria davant d’això? No podem oblidar tant fàcilment el que ha significat aquesta Pandèmia. Un abans i un després (que no pot ser el mateix). “Cal replantejar a fons les condicions en què volem cuidar i ser cuidats” partint de la base que totes les persones necessitarem cures en un moment o altre de la nostra vida. En aquest sentit, un altre “patata calenta” que tenim a la ciutat es la situació precària en que es troba el SAD Servei d’Atenció Domiciliaria, privatitzat i en mans d’empreses molt grans especialitzades en sotmetre als seus treballadors i treballadores a la “precarietat” més indigne. A Terrassa quasi 300 treballadores (perquè no oblidem que es un sector molt “feminitzat”. La propera lluita serà aconseguir la “municipalització “d’aquest servei, en la línia d’anar prioritzant uns Serveis Públics i de Qualitat com a únic eix vertebrador per una societat més Justa i Equitativa.
Però no s’acaba tot aquí, hi ha nous reptes també. Per exemple, està preparat el sistema de Serveis Socials que tenim ara, per a fer front a reptes com aquests?
- ¿Què passa amb el risc d’una major presència del racisme i populisme
polític que podria (i ja ho està fent), penetrar en els sectors més crítics
socialment i en els territoris on es concentren la major part de les
problemàtiques descrites? - Tenim eines suficients per a fer front a l’existència d’una certa
dependència i manca d’autonomia personal per problemes derivats de
dèficits de salut i trastorns de conducta, violència i agreujament de
situacions que requeriran protecció i/o intervenció socioeducativa - El context del confinament ha provocat un desinterès escolar per part
dels adolescents amb el conseqüent agreujament de les dinàmiques
d’absentisme i de fracàs escolar en el futur immediat. Ho tenim present
això? - Estem preparats per a potenciar els processos de participació veïnal i de
les entitats dels barris per a fer front a les necessitats emergents, per
exemple: cuines comunitàries per temes d’alimentació, treball col·lectiu
amb escoles i equipaments per enfortir projectes educatius i poder
afrontar la situació, entre d’altres projectes comunitaris? - Sabrem connectar la ciutadania diversa, creant vincles i donant
respostes col·lectives a les necessitats socials. - Sabrem donar suport a les xarxes comunitàries de solidaritat que han
sorgit en aquest temps i fer una aposta clara pel suport a l’acció
comunitària és a dir, desenvolupant un sistema comunitari de polítiques
socials que cal entendre com una «nova manera de treballar
conjuntament professionals, serveis i població (…) sota una estratègia
comunitària compartida?
En definitiva tenim un Ajuntament disposat a fer front al compliment del que diu
la Carta europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat , signada per
ell mateix, l’any 2000, on diu que :
Els principis de les administracions de cara a les Polítiques Públiques de
Serveis Socials han de ser:
• La responsabilitat publica en garantir la disponibilitat dels Serveis Socials.
• La subsidiarietat, que implica que l’administració més propera ha de prestar el
servei.
• La coordinació o acció coordinada entre els diversos sistemes de Benestar
social i la societat civil.
Bé ho veurem, les properes setmanes i mesos. Ara tenen una oportunitat d’or.”
de demostrar si creen de veritat en una “Democràcia real” profunda i
participativa, treballant de s de Baix amb les entitats i moviments ciutadans (
una riquesa natural molt desaprofitada)
JOAN TAMAYO SALA
Advocat, pels DDHH , membre Comissió DDHH -ICATER , Espai Drets i del
Institut de Drets humans de Catalunya
