!--akiadsense-->
Ja fa anys que el procés per la independència està obert. El seu calendari ha estat marcat per l’evolució i, molts cops, l’estancament. Un dels òrgans que vela per superar aquests obstacles és l’ANC, que, no pas per casualitat, té un pes important a la nostra ciutat. Recentment ha canviat l’executiu per, de la mateixa manera que ho fa el procés, adaptar-se i seguir creixent. MónTerrassa ha parlat amb el coordinador del nou secretariat de l’ANC Terrassa, Mario Soria, per tal de conèixer les seves estratègies de direcció.
Què el va decidir a entrar a l’ANC?
Hi estic justament per aquest canvi que s’ha fet. Si hagués sigut una reivindicació purament nacional o d’identitat, jo no hi seria. He entrat en un moment en què el procés és la construcció d’un nou país més just i inclusiu.
Com a nou coordinador de secretariat, quin nou projecte vol engegar?
Ens vam plantejar les dues línies d’acció que són compartides a nivell nacional: una de consolidació d’aquella gent que està convençuda que la República és possible i una altra d’ampliació de base social; necessitem més gent no només de cara a l’èxit del referèndum sinó també per la legitimitat de la república resultant.
Com es vol ampliar aquesta base?
Fixant-nos en el món de la immigració recent, en aquells col·lectius que encara no han rebut la proposta del procés. Les seves realitats prioritzen altres coses; els qui pateixen una doble condició de marginalitat, laboral i administrativa, que a més no estan adaptades al món cultural català, estaran més preocupats de buscar feina, de resoldre problemes amb els papers i de reagrupar la família.
I com es pretén captar l’atenció d’aquests?
Tenim parades informatives, que organitzem amb els voluntaris, on estem disposats a parlar amb la gent. La nostra voluntat és poder establir parades permanents, un cop a la setmana, a més barris de Terrassa. D’altra banda vam començar la campanya Trobar-nos, que consisteix en fer un cafè amb gent que ha vingut a Catalunya en els últims 16 anys i parlar dels projectes propis que té cadascú i veure com aquests són, en realitat, complementaris. Per últim tenim el local, on ve gent a preguntar i informar-se.
Què se’ls diu, amb quins arguments se sedueix i convenç, a qui està disposat a escoltar?
Nosaltres no volem convèncer, orientem la conversa a partir de les problemàtiques que pugui presentar l’interlocutor. Per exemple, si entrem en política, parlaríem de les lleis que s’han fet en els darrers anys per part de la Generalitat, moltes de tipus social, i que han estat tombades pel Tribunal Constitucional; de la manca d’inversió en infraestructures; de la problemàtica sobre la llei d’estrangeria i dels CIE, etc. Són molts els dubtes que sorgeixen i nosaltres intentem aclarir-los.
El discurs va molt enfocat a un nínxol de nouvinguts
No només. Hi ha gent que ja creu en la independència, però que no milita, sinó que vota: va a les manifestacions i desitja la independència, però no ho veu clar perquè pensa que no ens deixaran; tants anys de frustració crea un escepticisme generalitzat, que nosaltres volem combatre.
Hi ha enemics que es puguin interposar en aquest projecte?
El principal és l’estat espanyol i tot l’establishment que acompanya les dinàmiques d’estatus quo.
Però l’estat espanyol és un concepte molt ampli, massa inconcret. A nivell autonòmic, fins i tot local, hi ha algú que es pugui considerar perillós per als vostres objectius?
Foment, ja que reuneix les empreses més importants i la seva veu institucional no ens acompanya. Amb Cecot és tot al contrari; com a associació d’empresaris molt més vinculada a la tradició i dinàmica econòmica i productiva del nostre país sí que ens acompanya.
L’èxit del procés, doncs, passa pel suport de les empreses?
No, passa per les mirades; com les que ens acompanyen des de Cecot. També per les veus, una mica més discretes, que des de Foment s’adonen que hi ha un problema en com es relacionen les grans corporacions amb el món de la independència.
A nivell intern, la formació d’un nou secretariat abans d’hora indica certa convulsió.
L’ANC Terrassa està bé de salut. L’anterior mandat va acabar abans perquè la seva gestió va trobar limitacions, no estava complint els seus objectius i la realitat no l’acompanyava. Es van generar tensions que no sumaven, fent-ho tot més difícil. Des del nou secretariat ens vam plantejar la gestió d’una manera diferent: és molt més col·legiada, el poder no està concentrat en la figura del coordinador, tots prenem petites decisions, ens consultem mútuament, som set persones enlloc de quatre, etc. I hem notat com la gent ens ha començat a acompanyar, a legitimar, ja que hem sabut superar les limitacions anteriors.
Terrassa juga un paper important en el procés?
A nivell de població és molt important, a més l’ajuntament està a l’AMI. Ara estem gestionant amb els grups municipals l’obtenció d’una moció per part del Parlament a favor del referèndum, que Sabadell ja ho ha fet. A nivell cultural i de teixit empresarial també és rellevant. Pel que fa a nivell polític, l’executiu municipal és d’aliança i tensions, de manera que té les seves limitacions. I a nivell nacional ens escolten i consideren prioritaris.
Ara imagini’s que jo sóc un veí que s’acosta a una de les seves parades, o va als cafès-tertúlia que proposen. Què em diria per tal que l’escoltés?
La primera pregunta seria si estàs còmode amb la teva situació, o si pel contrari, vols un canvi. En cas afirmatiu et preguntaria si creus que aquest canvi és possible a nivell d’organització política. Si la resposta és negativa, et diria que la república és la manera efectiva de fer aquest canvi.
Per què?
Perquè podem escriure la nostra pròpia constitució, el nostre pacte social, i incloure en la nova normativa una democràcia del segle XXI: transversal, en la qual les persones que vulguin fer pública la seva veu ho puguin fer, on no s’hagi de demanar permís per ocupar l’espai públic.
