Els fets ocorreguts l’any 1977 al despatx d’advocats d’Atocha van donar el tret de sortida a una cursa cap a la democràcia, protagonitzada per l’enfrontament entre els rostolls franquistes i els grups d’esquerra que resistien en pro d’un estat modern. Hem aconseguit aquell país que volíem? Existeix una democràcia real? Quins són els límits del discurs de la por? Alejandro Ruiz-Huertas és catedràtic en dret constitucional i l’únic supervivent d’aquell tràgic dia que resta viu. En l’entrevista realitzada per MónTerrassa afirma que “el creixement d’extrema dreta és preocupant” i que “hem de deixar de mirar-nos el melic”.
Vostè va sobreviure a un dels moments clau de la història d’Espanya: la transició cap a un estat democràtic. Ara, i veient la conjuntura en què ens trobem, creu que podem parlar d’una democràcia real a l’estat espanyol?
(Riu). Jo crec que estem davant d’un sistema democràtic de mínims. Va haver-hi molts pesos que van influir en el desenvolupament del procés de creació de la democràcia a la transició, que va fer que tendíssim a anar cap aquesta democràcia de mínims. La transició va ser un element clau per a la història d’Espanya, i Atocha hi va tenir molt a veure. Aquí vam trencar amb l’afany de violència i de venjança per anar cap a una alternativa de pau i convivència, però realment l’evolució que ha tingut el sistema democràtic ha sigut negativa; començant pel sistema de partits, que deixa molt a desitjar. Les carències d’un bon sistema democràtic segueixen existint: des d’una política de la memòria i política territorial adequades, passant per un sistema parlamentari en crisi permanent. La transició va ser en part responsable, van quedar molts angles cecs i els encarregats d’aquest procés es van deixar moltes coses al tinter, perquè al consens a què van arribar també va ser de mínims.
Quin seria l’element més significatiu d’aquesta democràcia de mínims?
El sistema de partits. Encara hi ha una discussió permanent sobre l’eficàcia d’un bipartidisme o no en una societat que, per democràtica i avançada, ha de ser cada cop més plural. Hem de buscar un altre sistema de partits i un altre sistema electoral, però això topa amb l’enfrontament dels partits tradicionals PSOE i PP contra els demés; en aquest xoc IU es el partit més castigat. També és significatiu que el Govern no respecti el Parlament, la situació entre ells ara mateix és ridícula. A Espanya no hi ha separació de poders, hi ha una invasió entre ells. És una situació lamentable que està posant en qüestió tot el dret constitucional contemporani.
Per què no volen sortir d’aquesta dinàmica?
L’any 86 s’aprova la llei de règim electoral general, on es fa un sistema electoral que afavoreix els dos partits majoritaris. I des del 86 fins ara, trenta anys després, mai hi ha hagut la voluntat de canviar coses tan ridícules com el fet que per aconseguir un escó un partit necessiti més de cent mil vots i altres en necessitin infinitament menys. Això fa que el sistema democràtic no sigui igual, ja que el vot de cada ciutadà no compta el mateix. Si no anem cap a una democràcia més participativa, més oberta, això s’enfonsa. I resulta que cap partit polític ha volgut canviar les bases del règim democràtic.
Ni tant sols els partits de nova generació?
Sembla que plantegen alternatives, però clar estem en un moment on tot això queda al marge perquè estan ocupats intentant formar govern.
Vostès van haver de lluitar molt per aconseguir petites fites cap a un estat modern, l’esperit combatiu anava implícit amb la gent de la seva època. Com és que aquest ànim ara s’està perdent, en una situació on és més necessari que mai?
Probablement sigui la diferència entre un i altre escenari. Durant el franquisme estava molt clar qui era l’enemic, ara cada cop ho tenim menys clar: qui és que s’està encarregant de construir una societat on l’ésser humà desenvolupa un paper secundari? Aquí l’enemic està en el mercat, en el capitalisme financer, i és molt difícil de batre. El que fem és viure la nostra vida, i com que gaudim de certa llibertat, doncs ja ens sembla bé.
L’any 77, els grups d’esquerra i els sindicats van tenir un paper molt important com a motor del canvi. Segueixen jugant aquest paper?
Les crítiques que he conegut entorn el sindicalisme espanyol van orientades al fet que ara es miren més el melic. Els impedeix estar més en la realitat, però és que la realitat ara és molt més complexa i s’hi han d’adaptar. No poden seguir funcionant amb les mateixes estructures que fa 40 anys, però ja en són conscients, d’això.
Abans el sustentaven els propis treballadors, ara els subvenciona el Govern. Pot desenvolupar correctament la seva tasca tenint això en compte?
Hi ha marges de llibertat suficients perquè el sindicat treballi pel mateix que en el 77, que en part ho segueix fent. Res no treu que el sindicat funcioni lliurement en el que li sembli oportú.
El terrorisme ha estat present a Espanya durant molt anys, vostè ho sabrà millor que ningú, però sembla que per fi s’ha acabat. Com va viure el progressiu desmantellament d’ETA?
Doncs malament, molt malament. El problema és que des d’Atocha tots els atemptats els he viscut en la meva pròpia carn. Haver sobreviscut a aquella situació fa que, sense voler, interioritzi qualsevol atemptat i el senti a la meva pell. Això també m’impedeix seguir l’evolució de manera objectiva. L’assumpte ETA ha sigut un procés complicadíssim, l’afany del terrorisme i el reconeixement de la violència arribava a sectors socials insospitats. Sembla que han arribat a un punt de no retorn, tot i que segueixen havent-hi molts dubtes sobre què significa aquest moment: primer que la pròpia ETA no ha sigut capaç de plantejar cap alternativa de desmantellament i després que els representants d’alternatives que d’alguna forma la substitueixen, sense violència, com poden ser Bildu, estan tenint uns plantejaments que molt cops poden ser incomprensibles. Jo crec que la desaparició d’ETA implica el reconeixement que, encara que hagués estat necessària, la violència no serveix per res; només per desmerèixer els seus autors.
On sí segueix sembrant el pànic el terrorisme és a Europa. Amb tot plegat s’ha instaurat un discurs de la por que segur que li deu sonar.
I tant. I tots tenim por, és una emoció ancestral. El que passa és que insistir en aquesta pot arribar a ser una exageració per part dels poders públics.
Però no és ètic que els partits polítics l’utilitzin pels seus propis interessos.
Aquest és el problema de molts partits xenòfobs i d’extrema dreta que desenvolupen molt més aquest discurs, i fan un fals populisme que acaba afectant als poders públics. La situació a Europa ara mateix és preocupant, ja que aquests cada dia guanyen més adeptes.
De retruc, Europa està agafant molt protagonisme. A través d’aquesta por intenta convèncer que la unió fa la força i que agermanats tot anirà millor. Tant, que a vegades es pot arribar a perdre la noció d’Estat. Tenint en compte això, en quina mesura es veurà compromès el dret constitucional espanyol davant aquest nou àmbit que planteja la integració dels països de la UE?
El dret constitucional s’ha d’adaptar al que significa la trobada política. Ja s’estan fent petits passos per tal que la opció de trobada amb Europa no sigui només econòmica, tot i que la Constitució Europea es va quedar en el llimb. Les opcions polítiques que vinguin d’Europa seran sempre benvingudes pel dret constitucional espanyol, sense cap mena de dubte.
En quin moment es troba el desenvolupament de les Comunitats Autònomes?
Tant de bo que hagués arribat a la seva fi, perquè significaria que totes les forces polítiques d’aquest país estan disposades a obrir la Constitució per anar cap a un estat federal. Però és un horitzó incert; encara que tendim a apropar-nos-hi, avui les Comunitats Autònomes es troben parades totalment en la perspectiva global: per la influència catalana, pel problema polític d’un govern en funcions que no fa res i que passa totalment de la realitat catalana, per la incertesa d’unes noves eleccions o no, etc. Seria possible si es volgués reformar la Constitució, i el PP ha arribat a dir que sí a contracor, tot i que no s’ho creuen ni ells.
Quina cabuda poden tenir llavors les aspiracions d’independència plantejades per Catalunya en la Constitució?
Anar cap a una reforma constitucional inclouria la necessitat de tornar a intentar un pacte entre Catalunya i Espanya. Això implicaria la possibilitat que es pogués renovar l’entesa entre ambdues parts i, per tant, allunyar les opcions independentistes. Tot i així, penso que tal i com tenim les coses avui, hi hauria d’haver un acord entre el Govern i la Generalitat per fer un referèndum amb la participació de tots els espanyols, ja que a aquests últims ens interessa molt Catalunya. Així que hem d’establir un diàleg per arribar a un acord entre els interessos dels dos, el problema és que des del Govern d’Espanya no han volgut parlar sobre el tema.
