El passat dimecres, 21 d’octubre, l’exconseller de Cultura Lluís Puig va comparèixer al raval de Montserrat, davant de l’Ajuntament de Terrassa, gairebé nou anys després del seu exili a Brussel·les i Perpinyà. El terrassenc tornava a casa després que el jutge Llarena retirés les ordres d’extradició, tot i que encara està pendent de rebre l’amnistia definitiva pels fets de l’1 d’Octubre.
Va estar rodejat de més d’un miler de persones i dels responsables dels Cants de Llibertat que, infatigablement, cada dia des del 14 de novembre del 2017, s’han concentrat al vespre per reivindicar el seu retorn i la llibertat de tots els represaliats. L’endemà, tornava al Parlament de Catalunya, en la seva condició de diputat i seient en un escó fins ara ocupat per un enorme llaç groc.
Ha passat una setmana des del seu retorn, i Lluís Puig encara té pendents mil trobades i actes de rebuda, tot i que ara mateix té la vista posada en el diumenge dia 8 de novembre, quan tindrà lloc l’acte d’inauguració de la Casa Macià, a Prats de Molló, de la qual ell n’ha estat un dels seus grans impulsors. MónTerrassa ha pogut conversar amb l’egarenc per saber com està vivint el procés d’adaptació a una nova realitat.
Han estat uns dies molt intensos de feina, i emocionalment parlant…
De feina, pel Parlament, ja n’estava fent, des de la distància. Però fer-ho presencialment té un altre incentiu. I emocionalment, encara estic en un tsunami, que espero que es vagi calmant.
Ha vist Terrassa molt canviada?
Vaig pel carrer i veig un edifici que per a mi és nou. O la seu de MónTerrassa, que encara no l’havia vist. Vaig descobrir comerços que han obert i d’altres que han tancat, canvis en les direccions dels vehicles. Ara, sí que està plena de bonys que acaben destrossant les cervicals dels conductors, ja entenc que s’ha de pacificar el trànsit, però em sembla exagerat. Amb nou anys, una ciutat canvia, però la base, és la mateixa. I el Centre està ben arreglat i maco.
Ha estat trepitjar Terrassa i dir, ara sí, soc a casa?
Sempre he sigut molt terrassenquista. M’ha tocat treballar moltes dècades a Barcelona i no m’havia passat mai pel cap tenir un piset de lloguer o el que fos. Tinc unes arrels clavades molt fondes. Sempre m’ha enorgullit néixer a Terrassa i en aquest barri, a Ca n’Aurell.
Quan va marxar, segur que no esperava que fos per nou anys…
No, no. Vam acceptar anar a l’exili sabent que, com a mínim, si les coses anaven malament i ens extradíem serien uns noranta dies, segons ens van dir els advocats i polítics belgues. I això ens garantia presentar-nos a les eleccions del 21 de desembre de 2017. I vam pensar que, almenys, si ens havien d’extradir, que es veiés que havíem estat lluitant fins al final. Però la cosa es va començar a allargar, amb dos processos judicials a Bèlgica, i després el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Va ser quan vaig decidir que era el moment d’anar a la Catalunya Nord, per mi, per la família i amistats, i perquè per reunions de feina era més fàcil.
Però des que el TJUE avala l’amnistia el 2024, encara han de passar dos anys més…
Sí, jo em pensava que seria imminent, i això ha fet que els darrers dos últims anys fossin difícils, ens en fèiem creus que la justícia espanyola no apliqués l’amnistia. Que encara no ha aplicat. I no només parlo per nosaltres, també per totes les causes que encara hi ha obertes de gent més anònima, però no per això menys important.
En algun moment d’aquesta gairebé una dècada va dir, no puc més.
Ja no puc més, no, però hi ha dies que et lleves i estàs gris o més trist, i tens ganes que això s’acabi. Amb nou anys tens temps per tenir idees per tot, però també haig de dir que des que vaig baixar a la Catalunya Nord i em vaig implicar en el projecte de Casa Macià, això em va reportar moltes alegries i energia, ganes de tirar endavant i moltes satisfaccions. I ara que estem a punt d’inaugurar, per mi, en l’àmbit personal, ha sigut un regal.
Viure a la Catalunya Nord va ser sentir-se més a prop de casa?
Sempre deia que estava refugiat d’Espanya, però que no era a l’exili. Perquè ja em sentia com a casa, no era ben bé casa, però te l’acabes fent. Només puc parlar bé de la Catalunya Nord.
I arriba el moment de tornar a Terrassa. Com va ser veure el Raval ple de gent?
Sortosament, vaig fer un retorn privat, íntim i familiar dos o tres dies abans. Precisament per poder gestionar una miqueta les emocions i els sentiments. Si hagués tornat literalment el mateix dia i hagués anat al Raval, crec que m’haurien hagut de portar a un ambulatori d’urgències. Va ser tan impactant… No em podia ni imaginar que la rebuda es convertís en un acte massiu. No sé quanta gent hi havia, però no veia les rajoles del terra des de l’atri. Va ser molt emotiu.
I es van sentir crits de “Lluís Puig, al balcó”…
Potser em vaig equivocar, però tampoc era el dia d’anar-hi. Per mi, era fer un homenatge a la gent dels Cants de Llibertat, no que jo fos l’estrella. Em sento un més d’ells, d’aquest gran acte de resiliència, constància i persistència. Aquesta gent no ho ha fet per ser famosos, ho feien perquè n’estaven i n’estan convençuts, i això no saps com agrair-ho, em falten les paraules.
Parlàvem del balcó. La gent li cridava, però se li va oferir oficialment?
Vaig rebre missatges des d’alcaldia perquè anés al despatx. No es va parlar de res més, igualment jo hauria dit que no. La veritat és que vaig arribar justíssim de temps i vaig haver de dir que no a la proposta. L’alcalde Ballart va baixar, ens vam saludar, em vaig excusar i ja està. Sí que vam quedar que més endavant, amb calma, buscaríem un dia per fer la trobada. No tenia cap aspiració a sortir al balcó. Si hagués estat per proclamar la República…
Des de fora els Cants molts ho veuen com una cosa ‘de vells’, però com a exiliat es percebia diferent?
Per nosaltres saber que ells eren aquí cada dia, fins i tot amb la covid a través de les pantalles, era emocionant. I hi ha altres poblacions que encara ho estan fent un dia a la setmana, moltes, que ara estic mirant de posar data per anar-hi a agrair-los el suport.
Que et recordin a través dels cants ha de ser especial…
Que cantant puguis manifestar la teva disconformitat en una situació, demostra que la cultura també és una arma de resistència i de protesta. A Catalunya en tenim molts exemples, començant pels 16 jutges. La paraula té un valor i si és amb el món coral, que es va fundar des d’un posicionament polític de lluita democràtica i de formació, encara més. Vull dir que manifestar-te utilitzant la cultura, per mi és una eina molt pacífica i a la vegada un fort revulsiu. L’art et pot emocionar, et pot fer riure i et pot fer plorar i et pot fer entendre també una injustícia. És el gran miracle de la cultura.
Perquè la cultura i Lluís Puig viuen en etern idil·li…
És una qüestió de molts triennis, però sí, sempre n’he sigut un apassionat. I m’hi he implicat en Treure Ball, amb els Ministrils, amb l’Esbart, quan vam fer els protocols de la Festa Major, amb el Ball de Serrallonga, amb els Nans… He vist a les xarxes néixer i créixer el Ball de Gitanes, i això em fa sentir bé.
Tornarem a veure en Lluís Puig participant activament en alguna entitat o en alguna activitat cultural?
Home, ara aviat i immediatament, no, perquè em falten hores i el projecte de la Casa Macià me n’ocupa moltes. Fins que acabi la legislatura estaré actiu políticament, després no ho sé, no m’amoïna gens, però el que sí que segur estaré fent és treballar per la cultura i amb la cultura.
Vist en perspectiva, i sabent el que sap ara, va valdre la pena l’exili? Era la decisió que s’havia de prendre?
Crec que sí. En tot cas, també em va saber greu perquè, durant un temps, esperava que poguéssim estar tot el Govern a l’exili i constituir un Govern català a fora. Després, sent només cinc, va ser inviable. Tanmateix, penso que va valdre la pena perquè hem mantingut viva l’herència de l’1 d’octubre, que és una fita de la història de Catalunya que no s’esborrarà de la memòria. Hem arribat molt lluny, i aquests nou anys han suposat també una derrota judicial per als polítics que van traslladar-ho als tribunals. Encara creiem que la independència és l’únic camí viable per al nostre país, una altra derrota per a l’Estat, que no ha estat capaç ni d’ensarronar-nos ni de fer-nos canviar d’opinió, ni d’oferir una proposta de model de país on la relació entre Catalunya i Espanya es pugui portar diferent. Més aviat veus una Espanya més trencada i desestructurada que mai. I si es pensen que ho arreglaran amb una arma que se’n diu demografia, i que ens acabaran diluint, van ben equivocats, no se’n sortiran.
En resposta a l’acte de Terrassa i el seu retorn, una persona de dins del partit de Vox a Terrassa deia que vostè no era un exiliat, sinó un pròfug. Li fa mal?
“Prófugo i fugado”. Això m’ho han dit a la cara, des del Parlament de Catalunya des de la mesa d’una comissió. I jo sempre he contestat al mateix. El Tribunal Suprem espanyol, que és el seu tribunal, sempre ha dit que la nostra situació era ‘en rebel·lia’, és a dir, que no ens havíem presentat davant del Tribunal quan se’ns havia convocat. Ni pròfug, ni fugitiu, ni dins d’un maleter, ni les ximpleries que s’han arribat a dir. Utilitzen els adjectius de forma molt fàcil i gratuïta, sense tenir coneixement del què diuen. Amb una mica de formació ho superarien.
A l’exili va teixir una bona xarxa d’amistats…
Sens dubte, en aquests moments a Bèlgica tinc una bona colla d’amistats que quan hi vaig i em quedo en un hotel a dormir s’enfaden. I a la Catalunya Nord passa el mateix, gent d’entitats culturals, càrrecs electes de diferents ajuntaments… això fa que t’integris ràpidament.
Se sent estimat?
Sí, per damunt de les meves possibilitats. La veritat que m’aprecio molta gent i em sembla que jo corresponc també a aquesta estimació que rebo.
I una de les més grans mostres que Terrassa té de mostrar l’estima a un seu vilatà és amb el Capgròs…
I tant, sempre! Fa molts anys ja deia que és el millor homenatge popular que pots tenir en una ciutat. Per mi, que soc un home d’aquest món és enorme. I haig de dir que ara que l’he vist en persona, m’ha agradat moltíssim. Amb fotografies vaig pensar que en Jordi Grau no s’hi havia lluït, però no! Vist de cara, la veritat és que sí i és un gran homenatge, perquè sé que cada cop que surti a ballar a la plaça, jo seré allà. No puc tenir un millor reconeixement.
Comentava que li faltaven hores perquè està bolcat de ple en la Casa Macià. Diumenge vinent, dia 8 de novembre, toca l’estrena oficial. Hi ha cert paral·lelisme entre la vida del President i la de Lluís Puig…
Per mi, qui sempre ha estat un referent és Ventura Gassol, el conseller de Cultura i col·laborador de Macià que també va marxar a l’exili l’any 23. És un personatge molt implicat i quan el President mor ell continua actiu. Sí que és cert que Macià, durant l’exili, va fundar a Brussel·les el que després seria el Casal Català, aquesta va ser la seva petjada. I jo l’estic deixant a Prats de Molló amb la Casa Macià.
Serà un dels llegats de Lluís Puig?
Com ho és l’Estapera. Jo estic molt content quan veig un barri, una festa o una escola que ensenyen a ballar l’Estapera. I em fa molta il·lusió inaugurar la Casa Macià, tot i que ara vindrà la part més difícil, que és la seva sostenibilitat i bona gestió. Per mi ha estat apassionant rehabilitar un edifici de principis del segle XX, acondicionar-lo pels nous usos, el disseny amb l’exposició permanent i l’audiovisual, i tot el procés de recerca històrica que s’ha fet. Estic molt agraït a tots els voluntaris que en aquests anys ha vingut a la Casa a ajudar-nos, gent de tot Catalunya o del País Basc, del Vallespir i del Rosselló. Voluntaris que em deien que se sentien útils pintant una paret o fent treball de jardineria per un projecte de país. Per mi, aquest és el valor afegit que té la Casa Macià, és una estructura de país. I de fet, el projecte ha estat transfronterer, com hauria volgut el mateix Macià, perquè hi han participat empreses i entitats del nord i del sud.
Ara que torna a ser al Principat, la vinculació amb la Casa Macià disminuirà?
M’han fet president de la Fundació, així que per mi serà una gran responsabilitat gestionar i aconseguir que l’equipament tiri endavant. També estem apostant per generar alguns llocs de treball que sigui amb jovent d’allà. I, evidentment, hi seguiré pujant sovint, sempre que faci falta. M’honora i espero fer-hi bona feina.
No es pot negar que fins ara el fet que fos vostè allà era un pol d’atracció.
Home, si venen a veure’m a mi, malament. A mi em poden veure gratuïtament a qualsevol acte de cultura del país. Però Prats de Molló val molt la pena, amb el seu patrimoni històric. I la Casa Macià serà un complement interessant. Si algú vol fer la visita i que hi sigui jo, doncs no ho sé, mirarem de publicitar-ho, però no m’agradaria convertir-me en l’atracció turística.
Li agradaria major implicació del Govern?
Haig de dir que ens han concedit tot el que hem demanat aquests tres anys. Com també la Diputació de Girona. Ho hem fet assenyadament, gastant la inversió que se’ns concedia i podíem justificar. Ara el repte és aconseguir que tiri endavant amb les mínimes ajudes possibles. Si bé sabem que la cultura autofinançada 100% n’hi ha poca.
Segur que la consciència de Països Catalans ja la tenia d’abans, però el fet de viure a la Catalunya Nord, li ha reforçat?
Sí, perquè jo Catalunya Nord la coneixia molt de passada i coses concretes. Després d’estar-hi més de cinc anys, descobreixes un paisatge natural des de dalt del Canigó a les platges de la Marenda, fantàstic. És un espai on es conserva molt bé romànic i gòtic i barroc. Les construccions de pedra seca n’hi ha que són veritables palaus arquitectònics. La gastronomia és molt bona. Per tant, descobreixes un país per mi molt desconegut. La consciència de Països Catalans sí que l’he tingut sempre, però es pot viatjar de manera limitada com a turista. Recordo l’inici de l’exili quan vaig agafar un avió amb la meva parella i vam anar a l’Alguer per aquest motiu. També vaig anar a Andorra, un país que l’idioma oficial és el català. I em faltaven València i les Illes, que espero anar-hi tan aviat com pugui per agenda. Sempre m’he sentit còmode als Països Catalans, on la nostra pluralitat dona molta riquesa a la cultura.
La vinculació amb Catalunya Nord ja serà per sempre?
Per sempre és molt de temps. En tot cas, i sempre cito uns poemes que va fer l’Agustí Bartra quan havia de marxar de Mèxic per tornar, va fer uns versos que s’havia d’exiliar de l’exili. M’agradaria no perdre la relació amb Catalunya Nord, sigui anant-hi un cop a l’any, sigui anant-hi un cop cada mes, o sigui anant-hi les vegades que calguin. Hi ha sentiments i amistats que no depenen de la quantitat, sinó que sigui de la qualitat, com ara.
I ja per acabar, estem a tocar d’unes eleccions generals, com ho valora?
No he tingut temps de posar-m’hi. Però el que sí que destaco és que fa nou anys que no puc votar. Per tant, el que sí que faré és votar. I recomanaria a tothom que vagi a votar. Cada vot fa el seu pes específic. Això és la principal força democràtica, és una manera de defensar els drets universals i els principis de llibertat. Si vas a votar, ets lliure. I dius que vols seguir sent lliure. Jo m’he equivocat moltes vegades votant a la meva vida. He votat molts colors diferents. Bé, no és que hagi anat d’un extrem a l’altre tampoc, però en tot cas, que hi hagi com més diputats independentistes al Congrés millor perquè, ens agradi més o menys, depenem en bona part de les polítiques que es facin des de Madrid. Per tant, mentre no som el que volem ser, almenys que puguem vetllar al màxim per aturar o per decantar el que més convingui per Catalunya.
