Fa poc més d’una setmana, Isaac Albert, el portaveu del grup municipal d’ERC-MES, primer tinent d’alcalde i un dels grans puntals de l’equip de govern de Terrassa anunciava que no tornaria a ser el candidat republicà i que s’allunyaria del primer pla polític.
Dos anys de mandat i una bomba informativa. Plega. Després de quants anys? Sap que no s’entén massa la decisió? Perquè Isaac Albert és el gran puntal d’aquest govern. Expliqui, raoni, argumenti, a veure si a tothom li queda clar perquè plega de la política en primeríssima
línia de foc.
Bé… He sigut el candidat en 4 eleccions, 2007, 2011, 2015 i el 2019. Porto, però, a dia d’avui, 10 anys dins l’ajuntament, 4 a l’oposició i 6 a govern. Ja sabeu que entre el 2011 i el 2015 no varem aconseguir representació i vaig tornar a la meva activitat professional. En política un ha de tenir clar que el projecte no és un mateix, ni el partit, és la ciutat i la seva gent. Arribar, començar, acabar i marxar és, hauria de ser, el més normal. Tot té un inici i un final. Els projectes han de canviar i evolucionar i està decidit, no continuaré sent el candidat a les properes
eleccions. M’he dedicat, em dedico i em dedicaré a Terrassa i no necessito ser primer tinent d’alcalde per fer-ho d’una o altra manera. I Esquerra Terrassa és un projecte col·lectiu i formar-ne part, des la primera línia, m’ha permès arribar fins aquí, veure com aquesta ciutat, amb els seus vots, ha apostat pel canvi i poder-lo impulsar en un govern transformador. Pensar que tot l’Ajuntament s’aguanta sobre una sola persona seria… molt poc republicà.
No creu que després de tants anys ho trobarà a faltar? Governar, debatre, confrontar…
Si, segur. Trobaré a faltar moltes coses. Ara bé, una cosa és que deixi les responsabilitats a l’Ajuntament. Ara, deixar de pensar en aquesta ciutat, debatre i confrontar idees? Això no sé ni si soc capaç de deixar-ho de fer. Terrassa em corre per les venes i per això no hi ha vacuna.
No sap encara què farà en el futur, però de ben segur que alguna idea sí que té. Va, cinc cèntims d’on es veu? I, per cert, li ha sapigut greu no entrar en el repartiment de càrrecs del Govern? Em reconeixerà que era un espai que li feia certa gràcia.
El que em fa gràcia sempre és la insistència de la gent en posar-me en altres càrrecs. Si em vaig involucrar en la política local va ser perquè el millor que et pot passar és el de treballar per la teva ciutat, per la ciutat on vius, la que estimes, amb i per la teva gent i perquè creia que podia aportar coses. Mai he pensat ser mereixedor, per davant de molts companys molt millors que jo, de cap càrrec per definició. Espero que si algun dia se’m proposa una altra responsabilitat és perquè es creu que hi puc aportar. El futur està obert, tot i que entenc que a la gent li motivi pensar en una cadira misteriosa…
Tornem al principi i al partit. Si marxa el gener o el febrer serà perquè un dels seus companys del grup municipal li agafa el relleu. Un jove, un amb experiència…. Quina seria la seva opció de futur? I si és de fora, com albira el seu successor com a cap de llista?
El partit ha de dur a terme els seus propis processos i no em toca a mi decidir-los. A la persona que se situï al capdavant només li demano que tingui clar que més enllà del ideals i principis que ens mouen ens devem a la ciutat, a tota la ciutat. I li desitjo tota l’energia per seguir transformant la ciutat i paciència i ganes de, parlar i negociar amb tothom per fer-ho possible. Estem en temps per reivindicar nous lideratges. Doncs que es noti, que a mi em tindran al costat.
Ens relata el millor i el pitjor d’aquests 10 anys a l’Ajuntament? Els pitjors.
La veritat és que hi ha moments de tot… Segurament aquest darrer any, amb la COVID19, ha estat el més complicat i el més dur en molts moments. Un any de gestió complicada, on molts veïns i veïnes de Terrassa han perdut a persones estimades, on moltes empreses i negocis han patit, pateixen i patiran les conseqüències d’una crisi sanitària d’abast mundial que ha tingut, i tindrà, uns efectes bèsties en l’àmbit social i econòmic. Un any on l’activitat cultural, l’esportiva, la relació entre els ciutadans, la convivència en l’espai públic gairebé ha desaparegut… Un any difícil.
Els millors moments?
De bons moments n’hi ha molts, conèixer i treballar amb molta gent amb interessos diferents, però amb objectius compartits és una cosa apassionant. Recordo molt la feina política i tècnica feta en l’elaboració del Pla d’Inclusió Social, on varen participar moltes entitats i vàrem aconseguir definir les polítiques públiques per donar resposta a l’exclusió i també per prevenir-la a la ciutat d’una forma consensuada i participativa. Llàstima que el sectarisme polític del moment va fer que un bon document quedés arxivat. Recordo el pacte per la immigració i el Pla estratègic de ciutadania amb una feina política dura i llarga per arribar a un document compartit. Recordo elements de planificació, com el Pla d’equipaments de Terrassa, que ha fet possible molts dels equipaments cívics que tenim a la ciutat. Els inicis de l’Anella verda, un record pel Màrius Massallé… L’aposta per la transformació, creixement i millora del CST, que conjuntament amb el departament, però amb molt de lideratge local el vàrem convertir en el que és avui.
El millor alcalde? Manuel Royes, Pere Navarro, Alfredo Vega, Jordi Ballart? I una pregunta afegida: No haver estat alcalde és la seva gran frustració?
Com estic comprovant aquests dies, no hi ha res com dir que te’n vas, perquè tothom et trobi coses bones. Potser pel meu tarannà, et puc dir que a tots els hi sé veure virtuts. El que és important és que la ciutat, la ciutadania, a tots ells, els i ha vist coses bones com per ser escollits Alcaldes… Amb alguns d’ells he competit per l’alcaldia i, quan ho fas, és perquè creus que pots assumir el repte. Ara, també et presentes amb un programa electoral, un equip, un projecte de ciutat… I tot això no depèn d’arribar a ser alcalde, sinó de creure’t el que defenses i fer-ho possible. I és el que Esquerra fa… Vull dir, l’Alcaldia és un objectiu, però no has d’estar disposat a tot per aconseguir-la. El projecte no és mai personal, no ho ha de ser mai. El projecte sempre és la ciutat i la seva gent i la frustració, sentiment legítim i que moltes vegades pots sentir, és un sentiment que t’has de quedar per tu, un sentiment que s’ha de gestionar en la intimitat… En resum, força satisfet de la feina i dels valors que hem aportat.
El rival polític més difícil que ha tingut? El més brillant?
La veritat és que tots els candidats amb els quals he tingut el plaer de debatre, parlar, discutir i arribar a acords m’han ensenyat moltes coses, m’han obligat a esforçar-me i entendre la diversitat de visions que hi ha en la nostra societat. Ara bé, vull tenir un record per dos polítics brillants dels quals he après moltes coses en Jordi Labòria i en Josep Rull. D’en Jordi la capacitat de lideratge, de diàleg, de coneixement de la ciutat, de la seva gent i de l’administració el feien un polític complet i dels indispensables en la construcció de la ciutat. Del Josep, un polític brillant en el parlamentarisme, ordenat i proper, capaç de convèncer i sempre disposat a sumar i a construir ciutat.
Què li ha quedat per fer?
Que la gent entengui que el problema no és pagar impostos, sinó com aquests es distribueixen i es fan servir per construir la ciutat. Vam aconseguir des de l’oposició millorar les bonificacions per millorar la redistribució de la riquesa. Al govern ho hem continuat fent amb la tarifació social. Però, de les ordenances neix la societat que tenim. I aquí, malauradament, sempre ha guanyat el discurs el populisme fàcil…
Em dirà que això ho han de respondre els altres, però, com es definiria Isaac Albert com a polític? Com li agradaria que el recordessin? Els seus punts forts són? I els dèbils?
Exacte, ho han de respondre els altres… Segur que em recordaran per ser un pesat amb el relat de ciutat, pel terrassanquisme, que vol dir projecte, projecte i projecte malgrat que se’n faci broma. Ara, espero que quedi la voluntat de diàleg i d’arribar a acords per la ciutat, per més llunyanes que siguin les posicions de sortida. Jo, la política l’entenc com una lluita d’interessos (en el millor sentit de la paraula) i la gestió dels conflictes que aquesta lluita provoca. En política el més fàcil és defensar el que penses i parlar pels convençuts. El més difícil és, sense deixar de pensar el que penses, tenir la capacitat d’arribar acords i avançar.
“Terrassa és molt més del que aparenta, molt més del que projecta i molt més del que sovint ens creiem”. Són paraules seves. Què volen dir? Ens les tradueix?
És una frase que moltes ciutats podrien dir, sí. Però en el cas de Terrassa és molt evident. Som una ciutat massa endogàmica, parlem per nosaltres i ens diem les coses entre nosaltres. Massa vegades els mateixos terrassencs ens creiem els discursos negatius sobre la nostra ciutat, quan el periodisme sensacionalista (de fora la ciutat) o algú intencionadament a xarxes (de dins la ciutat) vol vendre una ciutat que no té res a veure amb tot el potencial que té Terrassa. Això vol dir que no tenim problemes? En absolut. Ara, cal creure i tenir orgull de ciutat, cal valorar els actius que tenim, sense prejudicis ni apriorismes, i és obligació dels qui estem al capdavant treballar per fer-ho possible.
Continuem amb les frases Made in Isaac. “Hem donat resposta quirúrgica als problemes i mai hem fet servir la crisi com a excusa”.
Crec que és molt clara… Hem tingut la capacitat de donar respostes a mida dels problemes que anàvem detectant, i mai ens hem excusat en la crisi. Convido a tothom que ho vulgui a anar a la memòria que ha desenvolupat ERC Terrassa de la feina feta pel govern en aquests dos anys de mandat. Un document on no hi és tot, però es veu clarament el volum d’iniciatives que estan construint ciutat. Quan hi ha problemes immediats els abordem i estic orgullós de la feina feta per tot l’Ajuntament, tot, no només el govern, va fer amb decisions valentes des del primer dia de la crisi sanitària. I a sobre sense deixar els grans projectes de banda.
I ara, un balanç de dos anys de govern compartit. I com és Jordi Ballart en la intimitat política?
El balanç és positiu i tampoc repetiré les reflexions fetes en l’article o la roda de premsa de mig mandat. Aquest és un projecte que pot durar molts anys. I respecte a Jordi Ballart en la intimitat només diré que fa prou anys que ens coneixem com per a posar-nos d’acord molt ràpid i dissentir sense que ens afecti.
Li ha grinyolat l’ambient crispat dels plens, un fer poques vegades vist a Terrassa.
El canvi polític genera tensions i genera crispacions. I aquí dues frases recurrents meves: s’ha de saber gestionar les derrotes, com també les victòries i, la política la fan les persones, però no és personal. Si es respecten aquests dos principis i no es cau en el fang, la ciutat es pot construir entre tots d’una forma molt més fàcil.
Quan li diuen que vostè és l’alcalde respon…
No ho soc, perquè no em vas votar…, però si em votes a les pròximes eleccions, potser ho seré… A no, que això ja no ho puc dir. Doncs que votin Esquerra, que m’encantaria veure una alcaldessa o alcalde republicà
Quan li diuen que Ballart i vostè no són cap canvi a l’Ajuntament respon…
Que els canvis es demostren treballant, responent al dia a dia i construint projecte de futur. I ho hem fet amb crisi o sense i la ciutadania ho sabrà valorar.
A que dedicarà ara el temps lliure?
Això no existeix…
