Aquests darrers anys el concepte, la marca, o simplement la paraula democràcia ha estat utilitzada com a arma de confrontació política. En alguns casos brandant-lo de manera interessada i restringida a l’exercici electoral, en d’altres amb lectures més o menys restrictives de l’ordenament jurídic, altres o bé donant-li un caràcter immutable.

I, com sabem, les mitges veritats amaguen mentides certes quan es presenten com a veritats absolutes. En el panorama polític català qui millor ha sabut expressar la complexitat de la democràcia és Miquel Iceta. Amb poca preocupació cap al màrqueting polític s’atreveix a exposar conceptes com la responsabilitat dels polítics, la necessitat de parlar, la possibilitat d’avançar en el respecte a les diferències, però treballant pels acords i consensos (que les dissensions ja les coneixem i sabem on ens porten).

Aquest atreviment del polític socialista l’ha portat a situacions complexes que, amb el pas del temps i la perspectiva de l’evolució dels conflictes, en lloc de treure-li la raó es li donen. I és que plantejar la democràcia, exclusivament, com guanyar unes votacions demostra una lectura simplista i tremendament conservadora de la mateixa. Es tracta d’un guió escrit des del poder que no vol deixar de ser-ho. També la visió legalista, sense més, redueix la democràcia a una gestió particular, no col·lectiva, molt ben recollida per la frase: la llei per als amics s’interpreta i per als enemics s’aplica.

Estem en una democràcia a la carta? El filòsof Daniel Innerarity ja ho recull en el seu penúltim llibre: “Una teoria de la democràcia complexa, governar al segle XXI”. L’evolució en la complexitat de la nostra societat, que alguns anomenen líquida per plastificar aquesta situació, no ha anat en paral·lel amb una adequació del nostre sistema polític i institucions. Manifesta que la incapacitat del sistema polític per generar acords és un efecte d’aquesta, diguem-ne, immaduresa de la nostra actual democràcia davant la realitat. Alguns exemples evidents podrien ser no reconèixer la legitimitat d’un govern sortit d’unes eleccions que no han estat qüestionades només per ser antagònic a la nostra ideologia, la necessitat partidista de canviar lleis de manera radical i no actualitzar-les o, els intents d’utilitzar una pandèmia com arma de destrucció política.

Per a alguns la democràcia representa un sistema de confrontació de propostes i la recerca de consensos que millorin les aportacions particulars. Les eleccions legitimen als responsables per impulsar acords, però no limiten aquesta capacitat a la resta.

A canvi, des del respecte a les majories, també cal respectar a les minories i la seva capacitat de fer real aquesta societat líquida, polièdrica i complexa. Els consensos milloren les decisions, sens dubte, però tampoc són la panacea, encara que l’esforç i les renúncies que fan tots són molt valuosos per al conjunt de la nostra societat.

També hauríem de reflexionar sobre la importància d’ordenar el debat o el diàleg públic. Últimament els debats polítics s’assemblen en excés a una tertúlia o a les proclames d’e “influencers”, espais on no importa el rigor intel·lectual o el respecte a la veritat, on no s’argumenta, sinó que s’intenta desprestigiar el contrincant quan no ridiculitzar-lo. Democràcia és concepte i forma, majories i minories, dissensions i acords, normes i formes de canviar-les, ciutadania i representació, poder de decisió i formats de participació ciutadana, deliberar, opinar, criticar, limitar, obeir i no fer-ho …

Sempre cal donar una oportunitat al diàleg, al debat i la confrontació ideològica. La privació d’aquesta capacitat ens limita com a persones sociables i polítiques, ens limita la nostra capacitat d’apoderament i el nostre aprenentatge democràtic, perquè una de les característiques de la democràcia és que coneixem comença però com acaba ja que estarà en permanent evolució, per això em permeto assegurar que la nostra democràcia actual s’ha d’acceptar com a transició, en desenvolupament sempre per darrere de la nostra realitat.

Txetxu Sanz

Nou comentari