La quarta de les belles arts és, sobretot, sentiment, vida, passió i embranzida. En vull parlar aquest diumenge, dia 22 de novembre, perquè celebrem la diada de Santa Cecília, la seva patrona. Combina sons, ritmes i pauses, alhora. El silenci ens fa pensar. En ell, quan s’acaben els mots, comença l’art. Una vivència que genera molt d’encís al nostre cor. Potser la principal, fins i tot, és copsar i reviure la connexió amb la divinitat.
Quan estic trist, sento la força que em dona. Em neteja l’ànima, traient la pols que enfosqueix el meu interior. Esdevé el combustible que fa bategar el meu motor. Sense música, jo no sóc res ni sé viure. Com si fos la banda sonora de la pel·lícula de la meva vida: un sentiment que m’esperona. Una harmonia que fa apaivagar els meus neguits. Penso que no és músic qui toca un instrument. Ho arriba a ser qui -per mitjà d’ell- toca l’ànima de qui l’escolta.
La història refereix que el pare de Santa Cecília l’obligà a casar-se. Més tard, fou torturada en abraçar el cristianisme. Va morir tal dia com avui, d’un any imprecís (entre el 180 i el 230 de la nostra era). Fou el 1594 quan el papa Gregori XIII la canonitzà, en base a l’atracció que sentia envers els acords melodiosos dels instruments. De fet, ella mateixa ja es presenta tocant un llaüt, una arpa, una viola, una cítara o un violí.
Fer-ho tocant l’orgue litúrgic em sembla agosarat, en posar-hi potser més pa que formatge. Inventat a l’antic Egipte -als voltants de l’any 1000- es va incorporar a la música religiosa occidental a través de tres etapes força ben marcades: la flamenca, la barroca (que és la clàssica d’aquest estri) i la romàntica. Quant a la neoclàssica, cal situar-la clarament passada la 2a Guerra Mundial. Ací la veig com una arma en la lluita contra la infelicitat.
Al llarg del nostre camí per aquest món, no sempre podem escollir la música que la vida ens hi posa. Sí que podem triar, tanmateix, com la ballem. La trobem per tot arreu. Ens inocula un pòsit joliu a l’interior. Fins al punt que s’emporta quelcom molt nostre quan se’n va un ésser estimat. Justament, a l’hora del nostre comiat, per això, no hi ha res millor que dues o tres composicions seleccionades “ad hoc”.
En clau terrassenca, tanco el meu article bo i dient que em sento orgullós d’haver nascut en una ciutat que demostra -dia rere dia- una profunda estima per l’art de la música. Bona prova la tenim, per exemple, en un conjunt de fites que fan molta patxoca: l’estol de grups corals de la vila, algun, de molt nivell; la tasca pedagògica capdavantera que duu a terme el Conservatori municipal; l’existència d’una entitat denominada “Terrassa ciutat coral” que programa amb força periodicitat actes que ajuden a donar suport allò que jo anomenaria “sentit de pertinença” a tot aquest entrellat; el cicle de concerts d’orgue programats per la parròquia de la Sagrada Família, sota la direcció del mestre organista Jordi Figueras -i que aquest mateix diumenge (dia 22), a les 6 de la tarda, n’hi haurà un.
I, per acabar, seguint les petjades del malaurat Joan Casals Clotet, la basílica-catedral del Sant Esperit homenatja Santa Cecília en una missa que, enguany, serà dissabte 21, amb la participació estel·lar de la Capella de música, dirigida per en Robert Tévar (que també els acompanya a l’orgue).

