Fa uns dies, es va celebrar al barri del Segle XX una taula rodona sobre el problema dels residus a Terrassa i comarca, on hi van participar representants de l’Ajuntament, l’empresa municipal Eco-Equip, el Consorci de Residus del Vallès Occidental i l’Associació de Veïns, que n’era l’organitzadora. I una primera consideració és que no ha de ser una entitat de barri qui munti un debat de ciutat com aquest. En aspectes mediambientals, se n’haurien de celebrar molts altres de diferents temàtiques: els residus, l’aigua, l’energia, la contaminació, la mobilitat, l’entorn natural, el canvi climàtic, el model de ciutat sostenible i molts més relacionats amb aquesta sostenibilitat. Aquests debats els haurien de promoure entitats generals de la ciutat per debatre amb el govern municipal, per a contrastar el seu model amb la ciutadania. Perquè els diferents vectors mediambientals afecten el seu conjunt i és cap on cal anar, més enllà de posar en marxa una Àrea de Transició Ecològica i disposar d’un Servei de Medi Ambient.
Aquest és el problema perquè les polítiques de sostenibilitat mediambiental han de ser de veritat, transversals i compromeses, i deixar-se de simple publicitat i propaganda. Ara, quan arribin les festes nadalenques, veurem com aquestes polítiques són pura anècdota. El consum desmesurat i les incoherències són en l’ordre del dia, un total contrasentit i una situació poc pedagògica i coherent.
Retornant a la taula rodona sobre els residus, l’objectiu era fer una reflexió sincera del problema, intentant que la ciutadania en prengui consciència, ja que a la nostra barriada sempre ha estat una prioritat i un compromís. Encara que, atenent els comentaris que ens van fer els responsables municipals, sembla que no hi hagi cap problema. No veiem estratègia, i vivim en una ciutat feliç on tot està resolt. Mentrestant, anem copiant models externs i fracassats. I no tenim capacitat d’afrontar aquests problemes i trobar-ne les solucions. És a dir, no calen taules, ni debats, ni reflexions. Anirem tirant com es pugui i, això sí, és evident que anirem pagant cada cop més. I en algun cas com la taxa comarcal de residus, sense donar explicacions a la ciutadania, que no n’ha de fer res. La transparència és del tot inexistent.
Sobre la neteja dels contenidors per dins (aprovada al ple municipal), doncs no està clar que es pugui fer amb garanties. Sobre el canvi de sistema de la recollida de voluminosos, l’actual és un fracàs perquè les trucades no arriben ni al 15%. Seguirem fracassant amb un sistema ineficient. De l’ampliació del servei de deixalleria mòbil, amb més parades i ampliació horària, no se’n veu voluntat ni capacitat. De la tercera deixalleria fixa al nord de la ciutat, ni ganes ni previsió. Caldria més pressupost per a campanyes d’informació i sensibilització, que l’actual és del tot ridícul. Només se’n fan provinents de subvencions externes o del Consorci, de petit format, incapaces de fer res eficient. Ni ganes ni capacitat i, el que és pitjor, sense estratègia.
D’altra banda, des de l’any 2003 no hi ha cap canvi en l’ordenança de residus per intentar ampliar les bonificacions amb l’objectiu d’incentivar la recollida selectiva. I el que és pitjor, no hi ha cap estratègia prevista a mitjà i llarg termini per a intentar millorar en prevenció i en aquesta recollida. El Pla de Prevenció i Gestió de Residus Municipals de Terrassa 2018-2030 és una ficció. Segons l’Ajuntament, s’ha aplicat un 40% de les accions i es revisa cada any, però això és una veritable falsedat. Com a molt, s’ha executat un 3%. I de prevenció i reutilització, res. Per això, les dades són un veritable desastre escassament per sobre d’1 kg/ha./dia, després d’haver arribat al 0,89 kg/ha./dia.
Som en una ficció en la recollida selectiva perquè només representa un 44,89% de la bruta, la proporció està estancada. Amb el model actual, mai arribarem als objectius posats per la Unió Europea. És més, l’Agència de Residus de Catalunya ja ha indicat que cal millorar el reciclatge. O sigui, reduir el volum d’impropis, que és molt elevat en algunes fraccions (FORM i envasos). En realitat, estaríem només en un 33-34% de recollida selectiva neta.
A més a més, l’únic model que es vol aplicar en la recollida selectiva és el de posar contenidors tancats amb targeta que identifiqui l’usuari. Molt més car i del qual no està demostrada la seva eficàcia, ja que està tenint molts problemes en alguns municipis. I tampoc està clar que millori les dades, perquè cal anar a un sistema combinat de contenidors i porta a porta. Però, és clar, aquest últim model ha estat rebutjat per algun tècnic municipal amb l’excusa peremptòria ja no de valorar l’eficàcia del sistema, sinó de no generar problemes als treballadors. Una excusa que s’hauria d’analitzar.
És evident que els costos aniran augmentant, tot i l’esforç de la ciutadania, a causa de l’aplicació de sistemes ineficients i no saber quines bonificacions posar en marxa. Hi ha el risc que aquesta ciutadania acabi deixant de reciclar si entén que ja paga prou i si veu una fiscalitat poc transparent i la incapacitat perquè se’ls hi expliqui els problemes i les decisions.
Davant de les preguntes sobre com anava la gestió d’Eco-Equip i les seves millores, no va haver-hi cap aclariment i es van donar respostes ambigües. Quan es va insistir sobre la taxa comarcal, tampoc. Al contrari, es va voler fer entendre que era una cosa meravellosa i necessària, segons els responsables de l’Ajuntament i l’empresa. Algú va justificar que ja l’havien acceptat uns disset ajuntaments de la comarca i que, per tant, no podia ser un frau de llei.
Bé, el que no es va dir és que la manca de transparència i una comunicació deficient són una evidència, reconeguda pel mateix consell comarcal. Que disset ajuntaments hi participin, no vol dir absolutament res. En aquests moments, comença a haver-hi interventors i secretaris que dubten de la seva aplicació i legalitat. I diferents entitats i col·lectius l’han portada als tribunals. Ja veurem quin serà el resultat.
L’augment del cost de la taxa en el seu conjunt està portant molts problemes tant a nivell estatal com de Catalunya i la comarca. Alguns experts i ajuntaments comencen a estar preocupats pel resultat de les possibles sentències, que pot comportar una veritable crisi en els pressupostos municipals si els tribunals dictaminen a favor de la ciutadania i s’han de retornar els diners. I ja veurem què passa amb la taxa municipal, perquè igual que amb la comarcal es pot haver interpretat de forma esbiaixada l’aplicació de les directrius europees i la llei estatal.
El problema agreujat de la taxa comarcal és que, a més de no ser transparent, no admet queixa de la ciutadania perquè el consell comarcal i el Consorci no tenen l’obligació de relacionar-s’hi, són òrgans que ho fan directament amb l’Ajuntament. No han de donar explicacions i no atenen les reclamacions ni ho fa la Diputació de Barcelona, que és qui cobra la taxa com a simple òrgan executiu. En conseqüència, qui ha de donar explicacions són els ajuntaments i aquests tampoc en donen. La ciutadania va de finestreta en finestreta sense obtenir les justificacions. Tothom va derivant les explicacions a un altre organisme i no hi ha resposta clara. Fet que encara genera més frustració i l’empipament davant la manca de transparència.
Al final, quan vam acabar la taula, alguns vam marxar més preocupats davant de la situació i les respostes que abans. Considerem que la ciutadania i la ciutat té un greu problema, que respon a la mera improvisació. La majoria no sap ni entén la gestió dels residus, creient que algú té una solució que mai arriba. Davant de la multitud de problemes, a la ciutadania ja només l’interessa que cada dia s’emportin les escombraries de casa seva. De fet, ens hem convertit en simples exigents de serveis, sense entrar en el fons del problema i les solucions. És el que hi ha i ens mereixem.
