Imagineu l’escena: passegeu per la Rambla d’Ègara a mitjans agost. L’asfalt crema, la majoria de persianes estan abaixades i el silenci de la ciutat només el trenca el soroll d’un aparell d’aire condicionat. Obriu les xarxes socials i només hi trobeu cales paradisíaques, sopars a la fresca i somriures d’anunci. Mentrestant, a casa vostra, la sensació és una altra de molt diferent: apatia, angoixa o una estranya buidor. Llavors apareix la pregunta inevitable: Per què tothom sembla feliç menys jo?
Aquest sentiment és molt més freqüent del que s’admet públicament. L’estiu ven una narrativa perillosa: la de la felicitat obligatòria. Sembla que l’arribada del bon temps i les vacances hagi de resoldre automàticament qualsevol malestar acumulat. Tanmateix, la realitat clínica ens mostra que els mesos d’estiu poden esdevenir un període de molta vulnerabilitat emocional.
Quan la rutina s’atura i la ciutat es desactiva, moltes de les distraccions habituals desapareixen. Si durant l’any la feina o les obligacions diàries han actuat com un mecanisme d’evasió per no afrontar determinats conflictes personals, l’aturada estival retira aquest analgèsic de cop. El silenci urbà pot fer que els pensaments interiors s’escoltin amb molta més intensitat.
A aquest factor s’hi afegeix un d’origen biològic: el mal descans. Les nits tropicals no són només incòmodes; alteren el nostre sistema nerviós. La manca de son reparador augmenta els nivells d’ansietat, redueix la tolerància a l’estrès i accentua la irritabilitat. Si a més s’ha de romandre hores aïllat a la casa per fugir de les temperatures extremes, la sensació de confinament augmenta.
El problema principal és la culpa per no complir expectatives. En existir la pressió social de “haver de gaudir”, qui ho passa malament tendeix a guardar-s’ho en silenci per por a no encaixar o a ser jutjat.
Cal recordar que el patiment psicològic no fa vacances. Validar que no s’està bé, sigui quina sigui la data del calendari, és el primer pas imprescindible. Si aquests dies sentiu que la sensació de buit o l’ansietat us superen, no ho considereu un fracàs personal; preneu-ho com un senyal d’avís del vostre cos.
No sempre es tracta de buscar un altre viatge o una nova distracció. Sovint, el que realment es necessita és una conversa amb amics o familiars, un passeig pel Parc de Vallparadís quan baixi el sol, utilitzar tècniques de regulació per connectar amb nosaltres, o un espai on poder d’expressar allò que fa mal sense filtres ni pretensions. Prioritzar el benestar emocional no és un propòsit per al setembre, sinó una necessitat d’avui mateix. Escoltar-se i demanar ajuda pot ser, precisament, la decisió més transformadora d’aquest estiu.
Cristina Garrido Fernández. Psicòloga general sanitària, especialista en trauma.
