Com ja he dit altres vegades, el problema de la gestió de residus és una patata calenta que no se sap com afrontar. Moltes vegades les seves solucions son resultat de la improvisació, anar aplicant mesures incoherents i contradictòries, i la incapacitat evident de no saber com solucionar el problema mediambiental que tenim. I com és evident, també econòmica, ja que aquesta manera de fer ens porta a una gestió nefasta, i on els interessos econòmics de determinades empreses, incideixen en les decisions de les mateixes administracions. Cal tenir en compte que el sector dels residus mou molts diners, i de vegades l’estratègia la determinen algunes empreses que res tenen a veure amb la solució del problema, ni amb l’interès comú, senzillament, el negoci pur i dur, on les administracions son meres eines al seu servei.
I qui pateix tota aquesta disbauxa, és la ciutadania que com sempre paga les incoherències i la incompetència, i sobretot, els costos mediambientals i econòmics. A aquesta se li demana que col·labori, que es comprometi a aplicar solucions, ja sigui en prevenció, com en reciclatge, per preservar el planeta. Un discurs fàcil i sensibilitzador, moltes vegades sen culpabilitzada per la seva manca de col·laboració.
Però el problema va més enllà del que de veritat pot fer la ciutadania. La indústria que és la major contaminant, i per exemple, la relacionada amb els envasos de plàstic, que no ha volgut fer un acord per a la reducció de la seva producció. I així podríem anar fent una llarga llista de sectors generadors de residus, que ni volen, ni tenen cap interès en afrontar els greus problemes mediambientals, que genera un model econòmic depredador de recursos i que el planeta l’importa tres cogombres.
I no parlem d’uns governs i administracions incapaços de resoldrà i afrontar el problema, i d’incomplir les lleis i normes que aproven. I ja no parlem d’aquells que neguen el problema i no estan disposats a canviar res.
Però anem al problema, com se li pot demanar res a la ciutadania, quan les mateixes administracions no saben on van, ni tenen una política clara per a gestionar la gestió de residus. Comencem per l’Agència de Residus de Catalunya, que no té una política clara i coherent tant en prevenció com en reciclatge. Ni una política clara sobre les instal·lacions de tractament. Ara es diu que promocionarà la incineració amb la reducció d’abocadors, amb l’objectiu d’evitar l’impacte al territori i fomentar l’obtenció d’energia. Hi ha municipis que ja fa anys que incineren més que reciclen, i han augmentat els nivells de contaminació. Encara tenim municipis, que no fan recollida selectiva de matèria orgànica, cal recordar que la Llei de residus de 1993 establia que la recollida de matèria orgànica era la única fracció obligatòria a tot Catalunya, doncs estem a l’any 2025 i encara no es recull.
Anem gastant recursos i subvencions, per no anar enlloc, tant en instal·lacions, com en foment de la recollida selectiva anant improvisant de forma permanent, sense arribar a cap objectiu, ni en prevenció que estem molt lluny, és més, la gran majoria de municipis i consells comarcals, tot i ser obligatori no tenen plans de prevenció. I en recollida selectiva estem molts lluny dels objectius europeus. És més, les dades així ho indiquen, encara estem al 39% de recollida selectiva neta. I l’Agència de Residus que hauria de ser qui determines la política de prevenció i gestió, que aboca un munt de diners als municipis, qui tingués clar que s’ha de fer i evitar la disbauxa i les incoherències de molts municipis que son incapaços de tenir una política clara per afrontar el problema.
Ara, el Consorci per a la Gestió de Residus del Vallès Occidental, ha aprovat un nou Pla de Prevenció de Residus i Recursos 2025-2030, com sempre amb l’objectiu de reduir la generació i avançar cap a un model de consum més responsable i sostenible. Veurem com acaba i quina serà la seva aplicació real ple de bones voluntats i un document més que al final, ningú avalua. Si mirem les dades de prevenció dels diferents municipis, el fracàs és evident, el mateix que les dades de recollida selectiva on els grans municipis comarcals, estan molt lluny dels objectius.
I per posar un exemple, Terrassa havia estat un dels municipis on hi havia una estratègia de prevenció i els resultats havien estat positius, 0’89 kgs/hab/any, un dels més baixos de Catalunya. Es dels primers municipis que va aprovar un Pla Local de Prevenció 2019-2030. La manca d’estratègia, d’anar improvisant sense criteri, d’anar atenen a línies d’actuació fracassades d’altres municipis i del mateix Consorci de Residus, de no tenir una proposta clara per afrontar el problema, a més dels problemes afegits d’una mala gestió de l’empresa municipal, ha portat a aquest municipi, a les pitjors dades tant en prevenció com en recollida selectiva neta, situada a l’entorn del 34%, i en prevenció per sobre de l’1%.
Cal tenir en compte que l’esmentat Pla de Prevenció porta cinc anys en un calaix sense aplicar, i que de les cinquanta-una accions que planteja, no arriba ni a cinc les activades. Per tant, s’ha abandonat totalment, i en temes de prevenció al marge de mers discursos sense contingut, s’ha optat per a no fer res. Cal tenir en compte que les accions de prevenció incideixen sobre el model de consum, per tant, cal un veritable compromís per a forçar als diferents sectors comercials i industrials, a aplicar polítiques actives per a incidir en el consum. Això necessita una política de compromís molt lluny de posar en marxa una Àrea de Transició Ecològica, que no té voluntat de canviar res. Aquest Pla abandonat en un calaix, defineix línies d’actuació, a qui van dirigides, els costos i un calendari. Algunes accions no tenen cost econòmic, però si un cost polític per la seva aplicació.
I davant d’aquest panorama, l’únic que se’ls ha acudit als responsables polítics, son dues mesures, la farsa de la taxa comarcal per a gestionar les infraestructures, que és un mer robatori i una manca total de responsabilitat vers la ciutadania. I no anar a un model més eficient de recollida selectiva, i promoure l’anomenat contenidor “intel·ligent”, que senzillament, no aconsegueix els objectius de recollida selectiva, però és el gran negoci per les empreses de subministrament en els propers anys.
Per tant, tenim un problema de transparència de no dir la veritat a la ciutadania, i se la segueix enredant sense el més mínim escrúpol, al no tenir cap línia clara d’actuació, i amagar la incompetència per a fer-hi front. Els responsables polítics han de ser clars i explicar les coses, no amargar-les amb subterfugis com la taxa comarcal, que ha de ser assumida directament per la taxa municipal, atenen als costos reals.
A la ciutadania se l’ha de tractar com a adulta, explicar-li de veritat el problema, i fer-li entendre que necessitem la seva col·laboració per afrontar un problema mediambiental de primer ordre i que comportarà uns costos econòmics i esforços per part de tothom, una responsabilitat compartida, si de veritat volem afrontar el problema i les solucions, que com és evident a alguns sectors econòmics els afectarà i ho hauran d’assumir per a un bé major.
El que no podem continuar és anar improvisant, mentint, enredant, anar aplicant mesures sense sentit, aprovar plans que després no s’apliquen, anar promovem infraestructures mal planificades i gestionades que tenen uns costos molt elevats i que només generen beneficis als venedors de materials i serveis. La sensibilització i les campanyes, han de ser eines de veritat, que ajuden a entendre el problema i a una ciutadania que si se li explica bé, al final ho entendrà, sense vendre-li fum.
