L’octubre ha estat, sobretot, un mes d’expectatives: es convoca una vaga general per a l’11 de novembre (dia 8), dues setmanes després hi haurà eleccions generals (dia 5), TV3 tindrà un canal en ultraalta definició (dia 13) i el president Puigdemont tornarà… (dies 6 i 14). Finalment tornarà.
“Ni amnistía ni nada de eso. Lo repito para que quede claro. Ni amnistía ni nada de eso”. Són paraules de fa només quatre anys del virrei de tothom. El mateix que ha dit en seu parlamentària que l’amnistia del president és “una victòria de tots” (dia 7).
Per cert, l’exconseller Lluís Puig i Gordi ja ha tornat a Terrassa (dia 21). El Govern diu que l’amnistia “és el que sempre havíem demanat”. Suposo que hi ha qui s’ho creu.
També ha estat un mes d’alertes de Protecció Civil (dies 3, 4, 17); són anuncis de possibles catàstrofes. Per exemple: inundacions la nit del 3 i la matinada del 4; pluges torrencials els dies 6 i 17 (en alguns llocs que van rebre alertes, va ser un plugim).
Núria Parlon, consellera d’Interior i Seguretat Pública, va declarar que se sofisticaran les alertes: hi haurà prealertes (dia 3). Farà vent? Prealerta i alerta. Plourà? Prealerta i alerta. Farà calor? Prealerta i alerta. Farà vent i plourà i farà calor tot alhora? Risc extrem. Alertes en català, en castellà i en anglès: és probable que s’hi afegeixin altres llengües; i no és descartable que hi acabi sobrant la catalana. És el punt de vista dels que manen. Potser algun dia arribaran les postalertes, amb indicacions precises sobre com tornar a la normalitat.
L’octubre és el mes dels premis Nobel: el de literatura (dia 8), elde la pau (dia 9)… També és el mes del canvi d’hora (dia 25) -enguany no s’ha dit que aquesta mesura tingui els dies comptats: probablement és perquè no té els dies comptats- i l’únic mes de l’any que simbolitza la repressió espanyola contra els catalans (dia 1). Fa nou anys els ciutadans vam ser cridats a votar, a pesar de la voluntat de l’Estat. A Matadepera és festa el Primer d’Octubre perquè es commemora el referèndum d’autodeterminació. A Terrassa no. A la plaça Vella, en canvi, fan espectacles infantils en castellà (dia 24).
Altres paraules han marcat el mes: acampades per la crisi de l’habitatge (dia 1), càncer de pulmó del papa Lleó XIV (dia 13), saquejos als comerços de Barcelona (dia 24) i intent fracassat per fer el mateix a Terrassa (dia 31), un gravíssim accident ferroviari a l’alta velocitat -ha fallat el sistema de seguretat, l’LZB, sigla que prové de l’alemany Linienzugbeeinflussung i que vol dir ‘control del tren de manera contínua’- (dia 28) i trenta dies mundials (cada dia una efemèride).
Destaco només un dia mundial: el de la Salut Mental (dia 10). I també una piulada que el farmacèutic Guille Martín va escriure al respecte: “La depressió no és estar trist. L’ansietat no és estar aclaparat. La bipolaritat no és canviar d’humor. Ser tímid no és ser autista. Ser organitzat no és tenir TOC. Anar al psicòleg no és estar boig”.
Tanmateix, per a mi la paraula del mes la va dirVicenç Villatoro durant la conferència El valor de ser terrassenc.L’escriptor va saber exposar perfectament una teoria no inèdita, amb una lloable capacitat comunicativa. Tanmateix, va esquivar els neguits que més fan parlar. Per exemple, què passa quan la taxa d’immigració és inassumible? Doncs que alguns fan veure que no ho és perquè són més còmodes les paraules boniques. Villatoro la va dir una sola vegada: terrassencor (dia 13). Ja sabíem terrassenquisme de fa anys, però terrassencor va provocar un murmuri a la sala petita de LaFACT. Potser perquè en aquest cas el sufix -isme vol dir ‘teoria, doctrina’ i, en canvi, -or vol dir ‘qualitat de’: negror, tibantor, agror.
“Ara tot té un nom. Sabem posar nom a tot, però no sabem afrontar res”. Ho diu una de les dones de l’obra El cadell, de Josep Maria Miró, representada a la Sala Petita del Teatre Nacional durant tot l’octubre.
