Cercant temes pels meus articles -a ésser possible, amb trasfons egarenc- confesso que em revolta molt que la nostra ciutat es faci “famosa” per la crònica negra. Aquests darrers 4 ó 5 anys, gairebé cada estiu hem estat portada de diaris per crònica de successos. Allò que abans venia a ésser exclusiva d ́un mitjà tan tristament famós com “El Caso”.
És clar que abans m ́estimo més tocar fets adscrits a religió, música, cultura, economia, política, esports o altres.
L’estiu de 2018, al carrer Volta, els Mossos d ́esquadra van localitzar -deu mesos després de morta, amagat al pati de casa seva- el cadàver de na Mònica Borràs, enterrat al pati. L ́havia liquidat la seva exparella, condemnada posteriorment a la pena de 18 anys i mig.
L’any següent, al Vapor Gran, més de cent punyalades sesgaven la vida de la doctora Eva Abad, doctora de capçalera del Cap Est de la vila. La sentència judicial del seu marit li penjà 24 anys. Dues vides joves escapçades injustament i un parell més “castigades” a una altra mort en vida, engarjolats després de sengles creuaments de “cables”.
Enguany, ens ha tornat a resituar en capçalera informativa arreu l ́anomenat “pistoler de Tarragona”. Un ex.empleat d ́una empresa de seguretat, encabritat de forma malaltissa envers cinc persones ferides de gravetat (dues d ́elles, policies autonòmics). Uns i altres, en defensa pròpia, el van malferir, generant-li una lesió medul·lar irreversible i l ́amputació d ́una cama. Aquest cas no s ́ha pas tancat a gust de tothom…
Si més no pel fet que un jutge ha fet prevaldre la petició d ́eutanàsia -per part del delinqüent- en front de les indemnitzacions derivades d ́un procés judicial que hauria valorat les
seqüeles del tiroteig. Sense ésser cap entès en temes jurídics, tot plegat em planteja un munt de dubtes que no puc entendre…
El sindicat USPAC -que representa els 2 agents ferits- presentà un escrit al jutjat d ́instrucció per aturar el procés. Això, en tant no es jutgés l ́acusat. Els adscrits al mateix argumentaven que havia de prevaldre el dret fonamental a tutelar efectivament les víctimes en front del dret a morir del malfactor. L ́eutanàsia -duta a terme al mòdul penitenciari del CST- ha representat tot un dribling a la llei, en tota regla. M ́ho miro així. Que el jutjat núm. 5 de Tarragona argumentés que no podia deturar el procés eutanàsic “perquè no tenia competències” fa pudor de socarrim.
Posteriorment, tant l ́Audiència com el Tribunal de Drets humans (d ́Estrasburg) rebutjaren els recursos d ́apel·lació. Si algun entès no m ́ho explica, em perdo de cap a peus. Aquesta és la realitat i no m ́ho trec del cap.
Somio veure “retratada” Terrassa com a capdavantera en termes de voluntariat. Plantejo el mateix pel que fa a donants de sang. També en quant a espectacles culturals de nivell contrastat… O en centres pedagògics i assistencials d ́educació especial que marquin una referència de líder al sector (com FUPAR, Fàtima, Prodis, Crespinell). Em rebel·lo contra criteris jurídics i prebendes legals tan summament difusos i injustos com ara la immunitat i la prescripció.
Qui la fa, que la pagui, tard o d ́hora…, encara que porti penjada l ́etiqueta de qualsevol càrrec públic rimbombant ! M ́agradaria veure concretat, d ́una vegada per totes, l ́ús social efectiu d’edificis com els antics Jutjats de la Rambla o el sanatori de Torrebonica, a Can Viver (per citar dos exemples prou plàstics).
No m ‘agrada ésser una mena d ́espectador de pel·lícules de terror, metafòricament parlant. Prefereixo somiar en assolir fites que milloren la qualitat de vida de la gent. No havíem publicitat -fa pocs anys- que érem “la ciutat de les persones”? Menys campanyes de màrqueting i més castanyes al foc ! Demano fets substancials.
No crido el mal temps. Ans al contrari. A punt de cloure l ́estiu, faig vots per que -d ́ara en endavant- les notícies locals que tenen una transcendència exterior continguin un nucli de positivitat i dinamisme.
Mentrestant, tant de bo que els recursos legals presentats per les víctimes d ́un depredador com el “securata” puguin arribar a bon port i apaivaguin mínimament el desencís que els tenalla i ensorra a hores d’ara! Millor veure les coses des d ́una òptica blanca que no fosca.
