“Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell”. Tothom al Vallès coneix aquesta dita i, fins i tot, és possible que l’hagi introduït en alguna conversa alguna vegada de manera més o menys oportuna. Però, com és lògic, només una minoria coneix el seu origen i el seu
autèntic significat.

La frase no és altra cosa que l’adaptació popular en forma de rodolí d’un anatema atribuït al papa Climent VI: “Gens Terracie et Sabadelli, gens inimica Dei”, que traduït vindria a dir que els habitants d’aquestes poblacions són enemics de Déu. Encara que no hi ha constància històrica d’aquest anatema -i, de fet, sembla poc probable que sigui cert-, se suposa que Climent VI, el quart papa que tenia la seu pontifical a Avinyó, s’estaria referint als assassins d’Arnau Ramon de Biure, abat del monestir de Sant Cugat.

Disfressats amb barbes postisses, un grup de nobles vallesans, encapçalats per Berenguer de Saltells, van entrar al cor de l’església durant l’ofici de la Nit de Nadal de 1350 i van matar l’abat allà mateix, revestit amb la capa pluvial.

El passat dia de Sant Jordi, es va posar a la venda el còmic “El gall que cantà a mitjanit”, basat en aquests fets històrics. Amb guió de¡ l’historiador Domènec Miquel i dibuixos del veterà il·lustrador Esteve Polls, ha estat publicat per l’Ajuntament de Sant Cugat, el Museu del Còmic i Amaníaco Ediciones.

El títol fa referència a la llegenda que es va anar bastint al voltant del succés, segons la qual el gall del penell situat justament damunt del cimbori del monestir cantà en aquell moment tan fort que se sentí des de Sant Llorenç del Munt i Montserrat. Aquesta peça de coure presideix actualment la missa de la Nit de Nadal a Sant Cugat, encara que no ha tornat a cantar mai més.

A més, des de l’any 2000, es representa una obra de teatre titulada “Pedra i sang” que recorda aquests fets, encara que la pandèmia de la Covid-19 ha obligat a suspendre algunes de les representacions dels darrers anys.

L’origen del conflicte es troba en el testament de Ramon de Saltells, membre de una família de la baixa noblesa establerta a Cerdanyola, que en morir el 1348 deixa els seus béns al monestir de Sant Cugat, però amb una reserva de deu mil sous per al seu fill Berenguer, que en aquell moment és absent.

El cas és que Berenguer va tornar al cap d’un any i va reclamar la seva part. Es va demanar al jurista Pere Çarovira que dictés un laude sobre aquest problema, segons el qual el monestir es podia quedar amb les terres, però havia de pagar 47.350 sous a Berenguer en el termini de sis mesos per diferents conceptes; en cas contrari, se li hauria de lliurar tota l’herència.

Per fer front al pagament, l’abat havia de vendre les terres però, després de la pesta, no va trobar comprador. Berenguer de Saltells va perdre la paciència i amb un grup de fidels, majoritàriament de Terrassa i Sabadell, va decidir matar l’abat.

Els assassins van fugir i es van posar sota la protecció del comte de Foix. Van ser condemnats en rebel·lia per les Corts de Perpinyà, que al mateix temps van legislar sobre les herències per limitar lapèrdua del patrimoni familiar a causa de les excessives donacions pietoses a l’Església. Una cosa no treu l’altra.

I què va ser d’aquells veïns de Terrassa i Sabadell que tanta mala fama ens han donat? Segons la llegenda, la casa pairal del Saltells va ser destruïda i tots els implicats tingueren una mort terrible. Però això és llegenda…

El que sí que és cert és que a l’església del monestir es conserva una urna que suposadament conté la despulla de l’abat, mentre que al Museu Diocesà de Barcelona hi ha l’alba que Biure portava aquella nit, tacada de sang.

“El gall que cantà a mitjanit” ofereix una oportunitat de conèixer millor aquets fets i la llegenda que els envolta d’una manera tan rigorosa com entretinguda. I convida a fer una nova visita al Museu del Còmic de Sant Cugat, que val molt la pena…

Nou comentari

Comparteix