MónTerrassa
Terrassa, la ciutat on la medicina i la tecnologia perden el tren del segle XXI
  • Terrassa–
  • Sabadell–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Rubí–
  • Olesa de Montserrat–

Ser la tercera ciutat de Catalunya, comptar amb un potent teixit universitari i disposar de dues grans estructures sanitàries com el Consorci Sanitari de Terrassa i MútuaTerrassa no sembla prou argument per a consolidar un projecte d’avantguarda. La història de l’anhelada facultat de Medicina a Terrassa és la crònica d’una oportunitat diluïda entre la burocràcia, la falta de pes polític i una visió a curt termini que castiga la disciplina mèdica contemporània.

La iniciativa inicial, capitanejada acadèmicament per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), no prometia simplement “una facultat més”. L’enfocament era disruptiu i necessari: integrar la medicina clínica amb l’enginyeria biomèdica i l’entorn healthtech. La ciència mèdica actual no s’entén sense la tecnologia; els professionals en depenem cada vegada més per al desenvolupament de protocols d’atenció precoç, el diagnòstic de precisió, les estadístiques predictives, la farmacologia avançada i la seguretat del pacient. Un metge del segle XXI requereix una immersió profunda en aquests entorns tecnològics, per la qual cosa l’aposta de la UPC en l’ecosistema de Terrassa semblava el maridatge perfecte.

No obstant això, el projecte va néixer ja amb manques: a penes cinquanta places ofertes i sense un edifici propi, situant-se provisionalment a la facultat d’Òptica i Optometria. Malgrat l’escàs del plantejament logístic, el model acadèmic era prometedor. Però llavors van arribar les habituals traves burocràtiques i la falta de lideratge. Els desacords i la paràlisi entre l’Ajuntament de Terrassa, la Generalitat i la mateixa universitat van acabar per frenar el projecte. L’octubre de 2025, la UPC es va veure obligada a retirar la proposta de la revisió de l’agència catalana de qualitat, descartant la seva obertura per al curs 2026-2027.

L’actualització de les dades confirma la pèrdua d’aquesta essència innovadora. A l’abril d’aquest mateix any 2026, la Generalitat va reconfigurar el tauler: el Govern va confirmar que el grau en Medicina de Terrassa passaria a estar liderat per la Universitat de Barcelona (UB) sota un model interuniversitari, preveient un nou campus vinculat a MútuaTerrassa i apartant el projecte tecnològic original de la UPC. Se salven les cinquanta places, sí, però se sacrifica el factor diferencial: la creació d’un perfil mèdic tecnològic únic al país.

El greuge comparatiu és evident i dolorós. Quina diferència hi ha entre Terrassa i Vic, que compta amb la seva pròpia facultat de Medicina consolidada en la UVic-UCC? Per què la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) prospera a Sant Cugat, o la unitat docent de la UAB creix en el Parc Taulí de la veïna Sabadell? Per no parlar de l’Hospital de la Mar, que continua expandint la seva influència universitària al costat de la UPF en la mateixa ciutat de Barcelona.

Terrassa ho té tot: massa crítica, hospitals universitaris i un campus tecnològic de referència. No obstant això, la falta d’un lideratge polític contundent per a defensar un model disruptiu ha provocat que la ciutat es conformi amb un redissenyi del projecte liderat des de Barcelona, renunciant a posar-se a l’avantguarda. La medicina i la tecnologia necessitaven un espai a Terrassa per a mirar al futur, però una vegada més la burocràcia ha demostrat ser la malaltia més crònica del nostre sistema.

Terrassa avui ha perdut esperit d’avantguarda i memòria. Ja ha plogut des d’aquell primer centre mèdic liderat pel doctor Ullés i altres metges el 1882, sent alcalde el senyor Argemí. La Casa de Socors va suposar una fita en la història de la medicina a Espanya, representava un exemple primerenc de l’atenció mèdica i que la modernització assistencial no es quedés només en les grans capitals.

Per passat, present i futur, Terrassa mereix una facultat de Medicina, un edifici propi, que atregui talent internacional a la ciutat, dinamisme, activitat econòmica, excel·lència acadèmica. Dependre, com sempre, de l’opacitat del CatSalut i l’Institut Català de la Salut és un profund error. És cert que l’Ajuntament no té competència en matèria sanitària, però tampoc té lideratge, carisma ni propòsit per a reclamar el que li pertany en el Parlament de Catalunya ni poder de difusió per a arribar a la plaça de les Corts, 1.

Javier Rubio,
professional sanitari amb més de trenta anys de trajectòria pública i privada en l’àmbit de la salut i la formació mèdica

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa