A la meva adolescència vaig tenir l’oportunitat de llegir, entre molts altres, un llibre titulat “Claves para la lingüística de Georges Mounin Ed. Anagrama. Defensava George que cada llenguatge és com un prisma, aquesta es la idea amb la qual em vaig quedar, no hi ha dubte que cada persona fa servir normalment paraules pròpies de l’entorn en què desenvolupa la seva activitat, quan comences a aprendre un nou idioma per exemple, el primer que aprens és el llenguatge que et permetrà fer-te entendre i moure’t per exemple dins una estació de tren o d’autobús o un aeroport, després entres en les paraules i expressions que faràs servir a un restaurant per exemple o altres llocs de tal manera que a poc a poc vas ampliant el domini de la llengua que vas incorporan a la teva nova realitat lingüística.
Anàlogament, succeeix en cada àmbit social, cada grup social té tendència a fer servir diferents tipus de mots i expressions que moltes vegades xoquen dins altres contexts equivalents encara que d’idioma sigui el mateix. Doncs comencem ja a entrar en el món de la terminologia dels entorns, un d’ells l’entorn Flamenc, a la fi es tracta d’un món concret. Seguidament, pesarem un breu glossari flamenc obtingut del llibre “Flamenco en Terrassa” Ed Carena, encara que fem un tallar i enganxar no caldrà demanar permís a ningú dels dos coautors, Salvador Benincasa i qui us escriu, presentem no mes uns quants, a les biblioteques públiques de la Ciutat podeu trobar aquest fragment
de la publicació esmentada que sens dubte és una part de la història d’aquesta Ciutat fins a la seva publicació no estudiada.
Aflamencar: Incorporar aires flamencs a una intervenció artística.
Apuntar un cant: Expressar fragmentadament un cant.
Cabal: Es diu de la persona -que per la seva manera de fer i actuar- demostra passió pel món del flamenc.
Canço flamenca: la que no té elements de cante però s’interpreta aflamencant la melodia i el ritme, procedeix de la tonada espanyola del segle XVIII i és un gènere híbrid entre el cant i la cançó.
Cané: Fandango que s’interpreta entre amics i en l’esdeveniment intervenen tots els presents; el poble d’Alosno (Huelva) és font d’aquesta modalitat.
Cant a compàs: cant realitzat marcant clarament el ritme i cadència que correspon a la seva execució.
Cant ad libitum: Cant lliure sense ajustar-se a compàs, es denomina pròpiament cant lliure.
Cante jondo: Estils primitius de cant flamenc com la Seguiriya, la Soleá i la
Tonà: en ell convergeixen la profunditat, dramatisme i sentiment del “cantaor” (que no cantant) expressant-los amb especial èmfasi.
Cos: En literatura es denomina estrofa, és a dir, un número determinat de versos o terços. Un conjunt de terços constitueixen un cos i diferents cossos conformen el cant o estil (Pal flamenc)
Desplant: Gest altiu que fa el ballador o balladora amb la finalitat de rematar la seva actuació.
Dir un cant: Executar el cant de principi a final.
Doblegar: Es tracta de picar de mans fent contratemps, un palmer marca el compàs l’altre doblega la picada de mans.
Duende flamenc: Segons Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) “es tracta d’un poder misteriós que tothom sent i que cap filòsof explica”.
Enterao o “Set ciències flamenc”: Persona que creu erròniament que en sap molt. Actitud molt estesa en certs àmbits flamencs on el veritable cabal queda afectat negativament.
Entès de fiar: persona que sap el que diu i comparteix honestament els seus coneixements sense inventar res, investiga, compara, treu conclusions.
Entonar: Nivell de precisió amb el que es diu un cant.
Aquí teniu uns quants termes, i aviat una mica més, per cert. No us perdeu el proper article iniciant la primera quinzena d’Octubre, tenim molta cosa a dir i força interessant per totes les persones que assumim la universalitat del flamenc.
