L’any 1977 era un moment que preveiem molts canvis davant la suposadament caiguda del franquisme. Arribava l’esperada democràcia, les llibertats i uns suposats canvis polítics que ens portarien a un nou ordre.
Recuperaríem la desitjada República, la Generalitat, les institucions democràtiques, els partits i sindicats, i passaríem comptes amb el franquisme i els seus criminals, i així una llarga llista de desitjos i esperances.
Res més lluny de la realitat, la transició va ser una farsa ben orquestrada, primer pels mateixos franquistes i després per aquells partits, sobretot dels anomenats d’esquerres, que ho van pervertir tot i es van garantir una sortida institucional, de cadires i sous, van renunciar al seu ideari, a l’oblit i no passar comptes. I així hem anat passant amb una monarquia podrida i corrupte, on el desig republicà s’ha mort en l’absurd, amb els criminals franquistes plenament controlant les institucions de l’estat i alguns convertint-se en demòcrates de tota la vida. Una democràcia amb llibertat vigilada i condicionada, i una esquerra institucionalitzada i al servei dels poders fàctics econòmics que ha renunciat a tot, i que ha governat al servei d’aquests, ni un canvi, ni transformació.
I faré referència a un exemple com és la configuració de les estructures administratives que es van posar en marxa. Un encara recorda que amb l’arribada de la suposada democràcia i llibertats, s’haurien de canviar les estructures de l’Estat i la seva administració per a reduir la burocràcia, i fer-ho més eficient i proper per a garantir els interessos de la ciutadania. Una administració propera, àgil i al servei de la ciutadania. Fins aquí el discurs.
Al recuperar la Generalitat, aquesta havia d’assumir les funcions de les Diputacions a Catalunya, per tant, ja podien ser eliminades i transferides. Però res més lluny de la realitat, es van mantenir. Per tant, hem duplicat administracions que interfereixen entre elles en quan a les seves competències, funcions i recursos. A més dels Ajuntaments, administració més propera a la ciutadania, llavors es van inventar els Consells Comarcals, una altra duplicitat administrativa que moltes de les seves competències i funcions es dupliquen i moltes vegades generen dubtes de veritablement si serveixen per alguna cosa. I per acabar de generar més dubtes i contradiccions, en alguns casos s’han posat en marxa els Consorcis per la gestió d’alguns serveis, com per exemple, la gestió dels residus en el cas del Vallès Occidental.
I la ciutadania s’hauria de preguntar totes aquestes estructures de l’Administració serveixen per alguna cosa, sobretot, a la ciutadania que és qui les paga amb els seus impostos. On és allò de l’Administració única, propera, eficient, eliminació de la burocràcia i al servei de la ciutadania, i així una llarga llista de conceptes que no s’apliquen.
Doncs bé, com és evident les Diputacions segueixen existint, i s’han creat més organismes públics que a més de ser ineficients, dupliquen competències, funcions i recursos. I ens hauríem de preguntar, la ciutadania evidentment, com és que ho mantenim amb uns costos econòmics elevats, i amb molts dubtes sobre l’eficiència de tota aquesta estructura administrativa. Atenen a que la posada en marxa de la Generalitat ha comportat un creixement important en competències, funcions, despeses i augment de personal. I els Ajuntaments, que ha passat el mateix en quan al seu creixement de costos econòmics i de personal.
Doncs senzillament, al marge de les competències, des de l’any 1980, les diferents administracions s’han convertit en oficines de col·locació dels diferents partits, en funció de qui governava que ha col·locat als seus. Durant anys CiU avui Junts la Generalitat, la Diputació, els Ajuntaments, els Consells Comarcals i els Consorcis eren els seus espais de col·locació. El mateix ha passat amb el PsoE-Psc, ERC i IC-Comuns. I el drama, és que cada vegada que guanyava un o altre, tots havien de col·locar als seus, i així anàvem engreixant les Administracions en cada nivell.
Cal fixar-se que ningú proposa l’eliminació de les Diputacions, ni l’eliminació dels Consells Comarcals, ni d’alguns Consorcis que no serveixen per a res. I per posar un exemple proper, el creixement de personal en el Consell Comarcal del Vallès Occidental controlat pel PsoE-Psc al llarg d’aquests anys, podria perfectament ser eliminat i assumides les seves funcions pels ajuntaments. I el mateix succeeix amb el Consorci de Residus, que no serveix per a res al marge d’imposar la farsa de la doble taxa de residus, no tenir cap estratègia, i molts dubtes en quan a l’eficiència en la gestió de les infraestructures de residus de la Comarca. També controlat pel PsoE-Psc. I que li ha servit a aquest partit per anar col·locant als seus, i l’exemple és la gerència del mateix Consorci i que ara ha estat ubicat en la direcció de l’Agència de Residus, sense cap expertesa, ni coneixements en els temes relacionats amb els residus.
Algun dia, la ciutadania, en farà una reflexió i serà capaç d’acabar amb aquesta situació, ja que no hem resolt els problemes de burocràcia, de duplicitat de funcions i competències, de costos econòmics i de personal duplicat, i el que és pitjor, hem permès una corrupció anomenada de baixa intensitat, incomplint les normes d’accés a l’administració pública, on molts partits ho han convertit en l’espai d’interessos al seu servei, i que no ha millorat la professionalitat, la qualitat i l’eficiència de les diferents administracions, ni l’agilitat en la millora dels procediments. I això a més de denunciar-ho, s’haurien d’exigir respostes de perquè no es redueixen administracions, la Diputació, els Consells Comarcals i els Consorcis ineficients.
Paguem més impostos, se suposa per a millorar serveis i que aquests siguin eficients, però al final una part important d’aquests es per pagar els tripijocs partidaris i els seus interessos, que malmeten l’oportunitat i la igualtat d’accedir a l’Administració i que res tenen a veure amb els serveis i la seva qualitat, i cobrir les necessitats reals de la ciutadania. El temps ha generat una ciutadania sense sentit crític, poc revoltada i incapaç de provocar canvis reals.
Però bé, hem generat un model que res té a veure amb totes aquelles expectatives i previsions dels anys setanta i vuitanta, un nou miratge per desgràcia, com molts d’altres que han quedat en l’imaginari dels desitjos.
