Avui, 16 de juliol, ja fa 17 anys d’un adéu sobtat: el de l’amic Sebastià Homs Padrisa, exalcalde de Viladecavalls. D’aleshores ençà, any rere any, li he dedicat un sentit record. El cor m’ho demana malgrat reconèixer la coexistència de dos fronts/corrents oposats per mantenir oberta la flama i el desig ferm que, més d’hora que tard, s’arribi a fer la llum. Dues postures ancorades al propi poble i, alhora, dins del partit polític que representava.
En aquest punt, tant és així que la pressió política -amb nom i cognoms- comportà el meu foragitament -com a articulista- del Diari de Terrassa. Faig saber, tanmateix, que els meus escrits allí sempre foren en règim de voluntariat pur, durant més de tres lustres. És aquesta la moneda amb què em paguen?
Paral.lelament, vaig defensar el meu punt de vista -davant la direcció del mitjà- que, al món de la premsa, l’opinió d’un rotatiu rau en l’editorial del director. El criteri/pensament d’un altre col.laborador mai no es pot extrapolar al medi on escriu. Per tant, bo és refrescar la memòria de molta gent, recordant l’axioma d’un gran comunicòleg canadenc, en Marshall McLuhan): “el medi és el missatge”. Cal arribar a llegir entre línies… i jo crec no haver ofès ningú. Per contra, tinc la sort i el reconeixement de veure com els meus articles tenen cabuda i presència en un mínim de set diaris més del Principat, modèstia a part. M’hauré d’aplicar la dita que “ningú no és profeta a la seva terra”?
És delicat i dur posar damunt la taula la tesi d’una possible inducció al suïcidi. Allò que els sociòlegs Joan Estruch i Salvador Cardús van titular, en un llibre, com “plegar de viure”. En Sebastià, per si mateix, no tenia pas motius per un “encreuament mental de cables”, en termes metafòrics.
Reduir-ne l’anàlisi tan sols a una mera decisió individual, sense confrontar el paper que hi podrien tenir contextos de pressió i vulnerabilitat és ben injust. Seria molt desgavellat el fet de demanar una revisió judicial del cas, amb ets i uts? Per a mi, el fet té importància. Em queda el dubte sobre si potser es tancà amb pressa, sense definir-ne la causalitat amb tota profunditat.
El suïcidi és una sortida en fals. Cal posar-hi una mirada integral, acoblant psicologia, dret i educació. Això sí, els factors de risc psicològic ens podrien menar al suïcidi. Els experts assenyalen quela desesperança, la humiliació i la por de veure’s atrapat multipliquen els pensaments d’aquest caire. Malgrat tot, però, treure’s la pròpia vida no és mai una porta de sortida ni una solució. Som encara a temps de fer-hi una mirada integral?
Qui se suïcida no és una persona plenament lliure. En tot cas, és un ésser vulnerable que necessita suport i protecció plena, en tots els àmbits.
