El 15 d’agost de 1588, entrà la pesta bubònica a Terrassa. El cens, llavors, fregava les 3.000 persones. En van morir, si fa no fa sobre un 10%. Tan gran fou el pànic que la gent fugia a masos i boscos de l’entorn. A primers de 1590, el Consell de la Vila acordà desinfectar les cases, quan l’epidèmia es donà per extingida.
L’any 1968, es van construir els “pisos de l’Avecrem” (al carrer Salmerón), promoguts per “la Caixa“. Se’ls batejà amb aquest nom en ésser el preu del contracte massa alt per a l’època: tant és així que es deia que, als llogaters, només els donava per menjar brou fet amb Avecrem. Allí, es van trobar restes humanes. Segur que correspondrien a víctimes de gairebé 400 anys enrere. Sant Roc va ésser el sant a qui s’adreçaren més pregàries.
Amb aquest motiu, s’acordà la tradició anyal d’un ciri votiu, la diada de la seva festivitat (el 16 d’agost,, a la basílica del Sant Esperit. En acabar, es feia una petita processó (fins al portal), que es deixà de fer arran les indicacions del Concili Vaticà II (que revomanava restringir manifestacions de rerefons religiós al carrer). Tan sols va deixar de celebrar-se durant la Guerra Civil.
Actualment, però, es manté aquella missa, amb el cant dels goigs. D’uns anys ençà, s’ha estès el costum de triar noms monosíl·labs pels nadons. Potser valdria la pena incorporar sant Roc al llistat dels Marc, Biel, Pau, Pol, Nil, Ruth, Beth, Iu, Txell, Lluc, Mar, etcètera. Malgrat que només sigui amb afany d’evocar vells temps dels nostres ancestres i mantenir una bonica tradició de la història de la vila.
Tanco l’article -en un estiu prou dur a causa de l’onada de calor- citant un parell de refranys, on expresso el meu desig de retornar, ben aviat, al gaudi de temperatures més adients/suportables a l’època: “Sant Roc passat, temps canviat / Quan Sant Roc tomba l’espatlla, el temps canvia”.
