… i Sergio Cortés va fallar el penal. Una llàstima. Els terrassistes que érem a l’Olímpic –tribuneros com som- vam intuir que el partit es torçava i així va ser, amb un fora de joc clamorós a l’últim instant que una insòlita -i greu- miopia de l’àrbitre va convertir en gol visitant i derrota del Terrassa FC. Una temporada més a Segona RFEF.
Però no. No és una temporada més. I no ho és perquè dels quatre clubs que representen la nova empenta social del futbol català, dos (Europa i, ai, CE Sabadell) van pujar la temporada passada i el tercer, la Unió Esportiva Sant Andreu, s’hi ha afegit després d’una campanya més que brillant. Els encreuaments entre tots plegats omplien graderies a Segona RFEF i ara ho faran a Primera, amb l’única absència del Terrassa FC.
Hi ha una mena d’autoodi social contra el primer club de la ciutat que sembla justificar-se per aquest estancament esportiu. I és una convenció maledicent. Perquè cada vegada que el Terrassa FC juga un partit interessant -com, per exemple, els de Copa contra l’Albacete i l’Alabès o els de Lliga contra el CE Sabadell- l’Olímpic recupera l’ambient popular del futbol, aquell dels grans moments a Segona A. Als terrassencs ens agrada el futbol i el Barça és importantíssim, però no excloent. Lamine Yamal deixa viure al futbol gracienc, andreuenc o sabadellenc.
Per això la temporada que ve és estratègica. Hi ha projecte de club i a la banqueta, amb la presència expansiva d’Oriol Alsina, un entrenador que acabarà convertint-se en una icona terrassista. L’alcalde hi és sempre. I les ganes de guanyar, també. Així que, com diu Isaac Albert -que també hi serà- recuperem la samarreta vermella i endavant.
