Torna un nou partit de futbol entre el Terrassa i el Sabadell (8 de desembre), dos clubs que han anat a menys, i que tot i la seva llarga història, han anat perdent pistonada i categoria.
I el mateix ha succeït amb aquella rivalitat absurda, inclús violenta, quan arribaven aquests partits de futbol. Hi havia cert interès a donar-li una competència desmesurada i fora del sentit comú.
El futbol mai hauria de ser un espai on desfogar les absurditats, les contradiccions i les frustracions. Sempre hauria de ser un espai on els valors, l’esportivitat i el civisme, siguin els elements fonamentals, però sempre algú necessita donar-li un altre sentit iesperit a aquests partits i esdeveniments. I per sort, aquella etapa d’anar a cops de roc entre ciutadans de les dues ciutats, es va acabar per sempre.
Moltes vegades l’esport i en concret el futbol, és el resultat d’una tradició que res té a veure amb els valors i els canvis que la societat ha anat adquirint, continuen els mals vicis i costums d’una societat malaltissa i caduca. I sobretot, quan l’hem convertit en un negoci i joc d’interessos econòmics, on els milions d’euros estan fora de control i que no correspon als interessos de la nostra societat. Un món a part, privilegiat, en una societat precària, de sous de merda en la gran majoria, i les mancances i els problemes més que evidents.
I per desgràcia aquella afirmació del franquisme on es deia que el futbol i en alguns casos els toros, eren l’opi del poble i amb la democràcia s’acabaria, doncs bé, avui més que mai el futbol s’ha convertit en una veritable febre i vergonya, pel joc d’interessos que promou i mou. I els toros per sort en l’àmbit ciutadà, ha perdut incidència i interès, al marge dels suposats patriotes de dretes i extrema dreta que l’han convertit en el seu element simbòlic d’una pàtria inexistent, i ideològic i en la gran farsa nacional. Per tant, aquell objectiu s’ha mantingut i encara és la gran eina d’alineació cultural que els governants han mantingut de forma interessada.
I aquells temps on el FC Terrassa era el club de futbol més important a la ciutat, quan alguns empresaris el van utilitzar com un element de promoció social, prestigi i d’interessos econòmics de les seves activitats, un encara recorda el Masdefiol, Lao, Cabello… Però avui, tot i els intents d’alguns sectors empresarials de mantenir determinats interessos, l’estratègia ha estat un fracàs i és un club amb molts problemes, i l’any passat va quedar demostrat, quan va haver d’eliminar una part important del futbol base i etapa formativa (més de 300 nens i nenes).
Cal tenir en compte altres elements importants. I el club més rellevant del futbol base és el Jabac. Per tant, aquests partits entre FC Terrassa i CE Sabadell han deixat de tenir el més mínim interès, ha perdut aquell esperit competitiu, ja que competeixen per les misèries i engrunes d’evitar perdre la categoria, de competir en categories residuals, de tenir problemes econòmics i de gestió. I els fidels seguidors que els queden, ja ni tan sols poden competir per cap element diferencial, ni de cap nacionalisme urbà.
I el problema és que aquests mals costums, els traslladem al futbol anomenat base, on el comportament d’alguns pares és del tot lamentable, i on surt l’incivisme i mal comportament, i de vegades una violència fora de lloc, amb criatures de 8 a 14 anys.
Etapa de formació sobretot en els valors esportius, com a persones i de futurs ciutadans.
També cal tenir en compte, que el futbol a les dues ciutats, ha perdut interès, i l’esport s’ha diversificat amb moltes més modalitats, per sort.
També cal tenir en compte que el nivell de competència entre les dues ciutats, en molts àmbits ja fa anys que es va acabar, tot i l’esforç d’alguns per anar forçant per a trobar fets diferencials, patètic i esperpèntic. I sobretot, el que alguns han volgut vendre com l’anomenat “terrassenquisme”, més proper a un cert folklorisme de pandereta, que a una realitat.
I alguns, encara ho recordo, quan feien valoracions històriques sobre les diferències dels empresaris locals, i de les organitzacions sindicals durant el període republicà, la guerra civil i la postguerra. I anaven fent llistats de les diferències entre els dos municipis. I en aquest sentit el futbol, no era una excepció.
L’etapa democràtica actual, en molts sentits ha acabat amb aquella competència absurda, i en molts aspectes, s’ha aplicat una política més de col·laboració i de relació.
I per desgràcia, en alguns aspectes, subordinades amb les males pràctiques, i podria posar uns quants exemples, però no ho permet l’article, ni és el seu objectiu.
També cal recordar un altre fet, l’alcalde Antoni Farrés, al que li vàrem dedicar un cap gros en la Festa Major, un exemple dels canvis produïts en la relació dels dos municipis i capitals de la comarca. Un personatge de referència i prestigi, model envejat per a molts ciutadans i ciutadanes de Terrassa.
Per tant, ni el futbol, ni altres fets i activitats, han de generar cap competència, al contrari, ha d’haver-hi bona relació i esperit de col·laboració fonamentats en els valors i exercici de ciutadania, deixant-se de referències històriques d’uns temps que per sort han desaparegut.
I així ha de ser, aquest nou partit entre els dos clubs, que prou problemes tenen per a garantir la seva continuïtat, gaudir del futbol, que els aficionats ho passin bé, i la normalitat esportiva sigui l’eix fonamental.
Per això no cal buscar elements de confrontació històrica, quan tot és més fàcil i simple, son mers partits de futbol, dins un marc global d’una competició. I ja no hi ha competició entre municipis, simplement, un calendari de competició, on la majoria de la ciutadania li és del tot indiferent, i aquesta és la realitat.
