La migració és un fenomen inherent a la història de la humanitat. Les persones s’han desplaçat sempre a la recerca de seguretat, llibertat, oportunitats i una vida digna. Terrassa no n’és una excepció. La ciutat s’ha construït a partir de successives onades migratòries: primer provinents d’altres territoris de l’Estat i, amb el pas del temps, també d’altres països. Aquesta realitat ha fet de Terrassa una ciutat diversa, plural i configurada per persones que han arribat de fora, han arrelat, han contribuït a la vida econòmica i associativa i formen part del present i del futur compartit de la ciutat.
Actualment, milers de persones migrants viuen i treballen a Catalunya i a l’Estat espanyol en situació administrativa irregular. No és una situació fruit d’una decisió individual, sinó de barreres estructurals d’accés a vies regulars de residència i treball i de rigideses administratives que acaben condemnant moltes persones a la precarietat i a la invisibilitat jurídica. La irregularitat administrativa no és un delicte, però sí que implica una restricció severa de drets i una major exposició a l’explotació, l’abús, l’economia submergida i la desigualtat.
En aquest context, la demanda d’una regularització extraordinària ha comptat amb un ampli suport social. La Iniciativa Legislativa Popular impulsada per entitats de la societat civil va recollir més de 700.000 signatures, evidenciant un consens ampli a favor d’una resposta estructural per a persones que ja formen part de la societat.
Aquest debat ha fet un pas endavant amb l’aprovació del Reial decret 316/2026, que obre un procés de regularització extraordinària per a persones migrants en situació irregular que ja es trobaven a l’Estat abans de l’1 de gener de 2026, amb almenys cinc mesos de permanència i sense antecedents penals. El Govern estima que la mesura pot beneficiar al voltant de mig milió de persones.
Es tracta d’un canvi que té impacte directe en l’àmbit local i que interpel·la de ple les administracions més properes. En el cas de Terrassa, això es tradueix en el paper clau dels serveis municipals en qüestions com l’empadronament, l’orientació administrativa, l’acompanyament i la informació a la ciutadania.
En aquest sentit, és especialment rellevant garantir que el procés arribi a tothom i que cap persona en quedi fora per manca d’informació, dificultats d’accés o situacions de desinformació. La claredat i la fiabilitat de la informació són elements clau per evitar errors i possibles situacions d’abús.
Tot i això, el decret no resol totes les situacions de vulnerabilitat. Queden fora del procediment les persones en situació d’apatrídia, incloent-hi la població sahrauí, fet que posa de manifest la necessitat de continuar abordant buits de drets des de les institucions. En paral·lel, aquest debat arriba en un context en què determinats discursos intenten convertir la migració en un problema o en un boc expiatori. Davant d’això, el posicionament és clar: garantir drets no debilita la convivència, sinó que la reforça. La cohesió social es construeix des de la igualtat i el reconeixement de totes les persones que formen part de la ciutat.
Terrassa és una ciutat construïda també a partir dels processos migratoris. Reconèixer aquesta realitat no és només una qüestió de memòria, sinó de present i de futur.
La regularització extraordinària no és només una mesura administrativa. És una decisió política que afecta directament la vida de milers de persones i una oportunitat per avançar cap a una ciutat més justa, on els drets no depenguin de la situació
administrativa i on ningú quedi enrere.
