Vuit anys al capdavant d’una alcaldia haurien de ser suficients per demostrar què sap fer un govern. Després d’aquest temps, la ciutadania té dret a exigir alguna cosa més que anuncis, promeses i una presència constant de l’alcalde.
Governar una ciutat durant anys comporta experiència, coneixement del territori i capacitat per afrontar problemes complexos. Però també comporta un risc que massa sovint queda fora del debat polític: el desgast de les idees, la rutina en la gestió i la dificultat de renovar un projecte que, amb el pas del temps, pot acabar girant al voltant d’una sola persona.
El cas de Jordi Ballart, alcalde de Terrassa, permet obrir aquesta reflexió. Ballart va accedir a l’alcaldia el 2012, la va deixar el 2017 i hi va tornar el 2019 al capdavant de Tot per Terrassa. El juny de 2026 va anunciar que es presentaria novament a les eleccions municipals. Per tant, la seva trajectòria no ha estat una permanència ininterrompuda, però sí una llarga vinculació amb el govern de la ciutat.
La qüestió no és si un alcalde pot presentar-se tantes vegades com vulgui. En democràcia, la continuïtat és legítima quan compta amb el suport de les urnes. La pregunta és una altra: després de tants anys governant, quantes idees noves pot oferir un projecte polític i fins a quin punt continua sent capaç de transformar la ciutat?
Governar no és només explicar que es governa
Un dels perills dels mandats llargs és que la comunicació acabi guanyant terreny a la gestió. Les rodes de premsa, les publicacions a les xarxes socials, les fotografies, els anuncis d’obres i els balanços de mandat poden generar una sensació permanent d’activitat. Però una ciutat no es transforma amb titulars, sinó amb resultats.
Cal preguntar-se si les noves iniciatives responen a necessitats reals, si els problemes quotidians dels barris es resolen i si els projectes anunciats es converteixen en millores tangibles. També cal distingir entre una actuació que realment canvia la vida dels ciutadans i una operació de comunicació que simplement presenta com a novetat allò que ja s’havia anunciat anteriorment.
Quan s’acosten les eleccions, aquesta distinció esdevé especialment important. La intensificació dels anuncis i de la presència pública dels responsables municipals pot ser legítima, però també mereix un examen crític. La ciutadania ha de poder valorar què s’ha fet durant tot el mandat, no tan sols allò que el govern decideix posar en primer pla quan s’apropa la cita electoral.
I si el problema fos també l’equip?
Cap alcalde governa sol, almenys sobre el paper. Un projecte municipal necessita regidors amb iniciativa, responsables capaços de detectar problemes, tècnics que aportin solucions i un equip que treballi amb autonomia i criteri propi.
Si totes les idees, tots els anuncis i tota la visibilitat passen per l’alcalde, cal preguntar-se quin paper té realment la resta del govern. Un equip que es limita a acompanyar el seu líder, sense aportar propostes diferenciades ni impulsar transformacions pròpies, difícilment podrà renovar un projecte polític.
I aquí hi ha una qüestió de fons: si després de vuit anys el principal argument del govern continua sent la figura de l’alcalde, potser el problema no és únicament el desgast personal de qui ocupa el càrrec. Pot ser també l’esgotament d’un model de govern que ha deixat de generar alternatives, que s’ha acostumat a repetir fórmules conegudes i que confon la continuïtat amb la renovació.
Una ciutat necessita molt més que un alcalde que comuniqui bé. Necessita un equip que pensi, proposi, executi i sigui capaç de qüestionar fins i tot les decisions del mateix alcalde quan les circumstàncies ho exigeixen.
Vuit anys haurien de servir per demostrar-ho
No hi ha cap llei que estableixi que un alcalde deixa de tenir idees quan compleix vuit anys al càrrec. Tampoc seria just negar el valor de l’experiència o ignorar que hi ha projectes que necessiten temps per donar resultats.
Però vuit anys són un període prou llarg per exigir un balanç rigorós. En aquest temps, un govern hauria d’haver tingut oportunitats suficients per identificar les necessitats principals de la ciutat, desplegar bona part del seu programa i demostrar quina és la seva manera de resoldre els problemes.
Arribats a aquest punt, no n’hi hauria d’haver prou amb presentar una nova llista de promeses. Cal explicar què ha funcionat, què ha fracassat, què s’ha endarrerit i per què. I, sobretot, cal demostrar que les propostes de futur no són simplement una nova versió del mateix discurs de sempre.
L’experiència és un actiu quan serveix per fer les coses millor. Es converteix en un llast quan s’utilitza com a substitut de les idees noves.
La ciutadania també ha de mirar més enllà de l’alcalde
Els electors no haurien de valorar únicament si un alcalde és conegut, si apareix sovint als mitjans o si transmet proximitat. També haurien de preguntar-se què ha canviat realment a la ciutat, quins compromisos s’han complert i quines propostes concretes justifiquen demanar més temps al capdavant del govern.
Aquesta reflexió no és exclusiva de Terrassa ni de Jordi Ballart. A Catalunya hi ha hagut alcaldes que han acumulat dècades de mandat, com Pere Moradell, al capdavant de Torroella de Fluvià des del 1979. La longevitat política, per si mateixa, no demostra ni esgotament ni èxit. El que posa sobre la taula és la necessitat de revisar periòdicament els projectes, els equips i els resultats.
El debat, per tant, no hauria de consistir a decidir si un alcalde porta massa anys pel simple fet de portar-los. Hauria de consistir a preguntar-se si encara té un projecte capaç de mirar endavant, si el seu equip està a l’altura dels reptes i si existeixen propostes que vagin més enllà de mantenir-se al poder.
Perquè una ciutat no pot quedar atrapada en el calendari electoral d’un alcalde. Les seves necessitats continuen evolucionant, els problemes canvien i les noves generacions tenen expectatives diferents. El govern municipal ha d’estar a l’altura d’aquesta evolució.
Després de vuit anys, la pregunta no és quantes vegades un alcalde pot tornar a prometre el futur, sinó quines raons noves té per demanar que li confiïn aquest futur una vegada més.
La democràcia permet repetir mandat. Però no obliga la ciutadania a confondre la permanència amb la renovació, la publicitat amb la gestió ni la familiaritat amb els resultats. I és precisament quan s’acosten les eleccions que aquesta distinció esdevé més necessària que mai.
Agustí Serrano
Militant del PSC Terrassa
