L’Associació Astronòmica de Terrassa no és prou coneguda a la ciutat. Molta gent encara no ha descobert el plaer d’observar el cel amb els seus telescopis, deixar-se acompanyar enmig dels astres, descobrir que aixecar la mirada té un efecte sanejador.
Llegeixo el cartell que pengen al grup de whatsapp de l’associació anunciant una xerrada d’en Jordi Miralda, professor d’astrofísica i cosmologia, a la seva seu del carrer Martí Díez. El conec d’altres àmbits, al Jordi. Aquesta vegada parlarà sobre la deflexió gravitatòria de la llum i la relativitat. —Caram!
He preguntat pel grup si anava dirigida a gent entesa o al públic en general. En Jaume Calaf, el President, ens respon que les xerrades són per a tothom, i ens anima dient que segur que aprendrem moltes coses. Sé que ho diu de cor, així que em decideixo a anar-hi.
Després d’alguns ajustaments de caire tecnològic, el Jordi comença. És bon comunicador, i no es pot pas dir que a les seves explicacions els manqui claredat. Parla pausadament, per facilitar que tothom el segueixi, i jo l’escolto intensament, amb fascinació, perquè de fet trobo fascinant que entre les persones que m’envolten n’hi hagi que puguin descodificar tot el que diu, seguir-lo, interpretar el significat darrere de mots que es refereixen a conceptes per a mi desconeguts, o fins i tot qüestionar els raonaments que fa.
Enmig d’aquesta immersió desconcertant, no tinc temps de desxifrar ni com em sento. Això ho deixo per després. Vagament em lamento de no haver estat més atenta a les classes de física quan estudiava a l’institut… Però no em penedeixo d’haver fet el pas d’assistir en aquesta exposició que m’obliga a sortir de la meva zona de confort, perquè l’ambient és distès i no m’hi sento pas incòmoda. Em pregunto, això sí, si d’entre el públic sóc l’única —diguem-ne— “infiltrada”. Em veig a mi mateixa com si m’observés des d’un pla superior, amb l’oïda ben atenta, fent un esforç de concentració per mirar de captar alguna cosa en mig d’un cert atordiment, i somric, perquè em faig gràcia en aquesta situació.
El Jordi sembla sentir-se tan còmode navegant entre quàsars, estrelles i galàxies com si estigués passejant per les comarques de Catalunya. Per a ell, Dubhe, Deneb, Altair o Sírius són realitats tan quotidianes com per a mi ho puguin ser Cerdanyola, Berga o la Seu d’Urgell.
La manera com la gravetat desvia la llum i ens desplaça la visió dels astres és tan lògicament demostrada en una senzilla equació, que m’adono que deu ser de primer de física… —que no sigui dit que no s’adapta al nivell més elemental!— I de totes les seves constatacions en neixen més i més preguntes que deixa a l’aire —“Tranquil·la, no van per mi!”—, penso.
En acabar el Jaume em pregunta, amb la modèstia de les persones sàvies, si he gaudit de la sessió, i jo li dic sincerament que sí, que l’he trobada molt interessant, tot i que no sigui en el sentit que ell es pensa. Me’n vaig a casa amb el cap fet una dissolució fangosa. Necessito un temps perquè les partícules d’argila es dipositin al fons i pugui discernir amb claredat. Poc a poc el cap es posa a fer endreça i em puc fer les preguntes adequades:
He après? Francament —per dur-ho al meu camp—, penso que si poso un alumne que acaba de començar primer d’anglès entre els alumnes avantatjats de C1 no aprendrà pel fet de ser-hi present, perquè el coneixement no s’encomana; el coneixement es construeix. Ara bé, hi ha alguns factors que sí que s’encomanen: l’entusiasme, la curiositat… I és així que finalment sorgeixen algunes preguntes dins del meu cap, tot i que segurament no van en la direcció esperada:
Com deu ser de gratificant poder-se relacionar entre iguals quan la teva passió i el teu nivell de coneixement sobre un camp determinat és compartit per un grup tan minoritari? Deu ser comparable a poder parlar la teva llengua en un indret on només hi ha un tan per cent molt petit de parlants?
De quina naturalesa és aquest tipus d’intel·ligència privilegiada? En quin moment vital es comença a distanciar de la mitjana dels mortals? Es manifesta als dos anys? Als set? Als deu? Als disset? És global i aplicable a tots els àmbits, o es pot romandre un perfecte ignorant en d’altres àrees?
Com és que la intervenció de dones durant el torn de preguntes i comentaris ha estat igual a zero? N’hi havia alguna d’entre les persones que seguien la conferència en línia? Diria que no. M’inclino a pensar que no és un problema de capacitat intel·lectual; sinó de manca de referents. Una pena! Encara estem així?
Un grau d’interès en aquest camp és compatible amb aficions banals? Seguir la lliga de futbol, fer una partida de scrabble, cuinar, anar al rocòdrom, fer-se un hortet…?
Més tard em sorprenc fent un breu retorn de l’experiència amb els de casa:
“Així que per projectar un cos fora de l’òrbita terrestre es necessita propulsar-lo a una velocitat d’onze quilòmetres per segon, i si s’hagués d’enlairar de l’òrbita solar hauria de ser de més de 600 quilòmetres per segon… No sé la manera com s’arriba als càlculs, però el resultat em sembla perfectament lògic, donada la força de la gravetat que ha de vèncer.”
“Eclipsi anul·lar, eclipsi parcial… sí, us ho explico… tot just n’he deduït la diferència…“
Potser sí que, al capdavall, he après alguna cosa! Hi tornaré! Les portes de l’associació són obertes i s’hi està bé.
Pepi Oller Comellas
