“Ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí”, deien els Manel en una de les seves corrandes. I, si miro enrere i penso en MónTerrassa, crec que no hi ha una frase que defineixi millor el camí que hem fet durant aquests deu anys. Deu anys de feina, de notícies, de carrers, de persones i, sobretot, de molta passió per Terrassa.
El projecte va néixer amb una idea molt clara: crear un mitjà proper, àgil i independent, capaç d’explicar la ciutat des de dins. No era fàcil. Érem un equip petit i alguns dubtaven que poguéssim consolidar-nos. Però vam confiar en nosaltres mateixos i en els lectors. Ens crèiem el projecte. Ens vèiem capaços de crear un nou referent informatiu a la ciutat. Avui, deu anys després, crec que podem dir que aquella aposta va tenir sentit.
Des del 2016 hem estat sempre allà on passaven les coses. La immediatesa ha estat una de les nostres senyes d’identitat. No enteníem el periodisme digital d’una altra manera. Volíem explicar les coses quan passaven, ser els primers a arribar i aconseguir que, quan algú volgués saber què estava passant a Terrassa, pensés en MónTerrassa.
Però informar no era l’únic objectiu. També volíem explicar i reivindicar la ciutat: el seu patrimoni, els barris, la cultura, l’esport, les tradicions i, sobretot, la seva gent. Perquè darrere de cada notícia hi ha persones, històries i una ciutat que val molt la pena explicar.
Hem treballat amb independència, fins i tot quan això ha comportat discrepàncies amb administracions, partits o entitats. I també vam apostar molt aviat pels directes i les xarxes socials, eines que avui són imprescindibles, però que aleshores encara començaven a transformar la manera d’informar.
I si aquesta història ha estat possible és gràcies a moltes persones. Però avui vull citar-ne especialment algunes: Salvador Cot, editor i amic, per la confiança; Zaida Torregrossa i Mercè Maganya, per fer possible el projecte també des de la gestió; Cristóbal Castro, mestre de la fotografia; i, molt especialment, Lluïsa Tarrida, la meva companya inseparable durant deu anys, el meu altre jo, sempre al peu del canó.
Ara s’obre una nova etapa. Canviaran coses, però espero que no canviï mai l’estima per Terrassa ni la voluntat de fer periodisme de proximitat. Gràcies a tots els que heu fet possible MónTerrassa. I gràcies, Terrassa, per la confiança, per haver-nos obert les portes i per haver-nos permès gaudir durant deu anys d’una feina que, més que una feina, ha estat una manera de viure i d’estimar aquesta ciutat.
